Un exemple de desdoblament 'institucional' al memorial pels afusellats al Camp de la Bota

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

A la primera sessió del debat d’investidura, el presidenciable Pere Aragonès començava el discurs així: “Benvolgudes [sic] companys i benvolgudes companyes, benvolgudes diputades i benvolguts diputats, autoritats, ex-presidents de la Generalitat, ex-presidents i ex-presidentes del Parlament, ciutadanes i ciutadans de Catalunya, molt bon dia a totes e a toti…”, i abans d’arribar a aquest punt vaig parar el pòdcast perquè no em sobrava tant de temps. Segurament els lectors també us en deveu haver saltat alguna ratlla, ja sigueu desdoblaires o no, perquè el cervell és econòmic i no està pels mateixos romanços que els seus portadors.

El desdoblament és una fórmula barata que ha fet fortuna als faristols, perquè et permet de semblar feminista per la via ràpida, abans d’haver-ho de demostrar amb els fets. Però l’invent és tan carregós que de vegades ja ni l’aguanten els que se’l van empescar, i no ho dic per allò que en la parla espontània les formes dobles comencen a caure al minut i mig, quan “les veïnes i els veïns” passen a ser els veïns, i cada tant canvien i són només les veïnes, i després tornen a ser els veïns, empenyent les sofertes oients a sentir-se alternativament incloses i excloses del discurs. Doncs no ho dic pas per això, sinó perquè ara que ja s’havien apuntat a desdoblar des de les altes institucions fins a les reunions d’escala, els creadors del “tots i totes” i del “benvinguts i benvingudes” opten cada vegada més per simplificar i dir només “totes”, “benvingudes” i etcètera, amb la teoria que es refereixen implícitament a les persones –que no pas als individus, els éssers humans o els subjectes, que ja hi tornaríem a ser.

El desdoblament en massa deixa èxits consolidats com ara els nens-i-nenes o els pares-i-mares, allò que abans enteníem amb una o dues síl·labes i que ara en requereix quatre i cinc. Però la solució que tant prometia només sembrava la llavor d’un altre problema: si el mal anomenat masculí genèric figura que excloïa les dones, el femení dit genèric també exclou, segons com, els qui no s’identifiquen ni amb el gènere femení ni amb el masculí. Les persones no binàries han aixecat el dit, i amb raó, i també reclamen el seu espai de representació lingüística. Amb aquest objectiu, parlants de llengües com l’anglès s’han inventat formes dites inclusives que s’han encomanat a uns altres idiomes: en castellà, potser us sonaran desinències en “e” com en “elles”, “todes” o “bienvenides”. Així mateix, en català hi ha demandants que es decanten provisionalment per la “i”, formant “ellis”, “totis”, “benvingudis” i el que convingui, perquè, segons que expliquen, si les llengües minoritàries no responen a aquesta realitat, els col·lectius interessats triaran d’expressar-se en les que sí que ho fan. Plantejat així, no estem gaire per regatejar.

En aquest cas, la meua posició de privilegi com a dona cisgènere em porta a callar i escoltar, però, per la meua condició de dona pelada, pertanyent a un grup històricament discriminat, em sento una mica amb un peu a cada banda. La situació em recorda el clàssic dels discursos d’agraïment que fa “no diré noms, perquè no voldria descuidar-me de ningú”, però al revés: un cop has decidit que sí que diràs noms, és a dir, que el gènere no marcat de la teua llengua ja no inclourà tothom, i per tant començaràs a especificar i a disseccionar, corres el risc de deixar-te gent pel camí, com efectivament ha passat. D’aquesta manera, d’un genèric que ja teníem vam passar a forçar-ne un de diferent, i ara encara se’n proposa un altre que ha d’incloure els anteriors, perquè quan el presidenciable del 2060 digui “Benvolgudis ciutadanis” entenc que apel·larà a tots, i no només a alguns, i ves quin bon invent, una sola forma que inclogui tothom, no sé per què no se’ns havia acudit abans.

Ara mateix, convivim parlants del tots-i-totes, del tots, del totes, del tothom i del totis, a gust del consumidor. Això passa quan les decisions de llengua les prenem els no experts en llengua, que és com encarregar un tractat de medicina al dependent d’una herboristeria; però, una vegada més, només és la meua opinió. No vull repetir arguments que ja he dit en altres ocasions (si us interessa: “Xiquetes, conqueriu el genèric“), però com que servidora estava encallada en el binarisme, agraeixo les reivindicacions dels no binaris per poder-me actualitzar. M’actualitzo, doncs, però no sé si gaire: perquè igual que avui ensenyem a mitja societat (i més!) que no s’ha de sentir inclosa en les formes no marcades del català, m’imagino una realitat paral·lela on se’ns ensenyaria a sentir-nos-hi inclosos, a tots sense distinció, igualitàritament, que no sé si és una idea molt revolucionària o què. Encara que fos per aprofitar recursos, que no és poca cosa. Perquè servidora és d’una època que n’he après, a sentir-m’hi inclosa, i a interpretar l’exclusió o exclusió pel context (és la clau, el context!) i a entendre la diferència entre el dit i el fet: no costava gaire, ho trobaves apoderador i acabaves feminista igualment.

Però en la realitat d’ara, que ja no és tan meua, entenc que tot això pugui ser diferent, encara que de vegades em ve una inquietud que no és tant pels veterans com per la canalla que puja. Em demano si l’estranyesa que sento jo per aquest codi gramatical alterat, que tan sovint em distreu del missatge, no serà la mateixa que sentiran les noves generacions davant dels textos literaris, filosòfics i científics escrits abans del seu temps, i que tampoc s’hi podran concentrar. Algú dirà que això ha passat sempre, però jo no estic tan segura que fins al punt de modificar un codi compartit, però què sé jo, que sóc una capquadrada de ciències. Per això estic oberta a la innovació, a la simplificació, a la millora de la vida d’altri, i sobre el llenguatge, com que les disciplines dels altres encara em fan respecte, resto atenta als lingüistes i experts en la matèria perquè em facin canviar d’opinió.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.