Valgui com a introducció aquest fragment en idioma paritari (les cursives són meues) d’una política X d’un partit Y, per cert, no paritari: ‘Hem estat molt sols tant a Catalunya com a Espanya […] la solució passa perquè els catalans i les catalanes s’expressin […] Els grans assumptes que afecten l’organització de la vida dels ciutadans i ciutadanes han de poder ser decidits per aquests ciutadans i per aquestes ciutadanes i és esgotador que no puguem trobar una solució […] perquè els catalans s’expressin […]. Insisteixo: de vegades hem estat molt soles.’ Xim-pum.

Disculpeu si per causa d’aquesta introducció l’article sembla més llarg que no toca. Parlem doncs, i una vegada més, del famós ‘masculí genèric’ mutat en ‘masculí excloent’, i que, en conseqüència, ha donat lloc a reaccions en forma de desdoblaments en massa i un ‘femení genèric’ justicier. Potser, i ara ho dic com a dona de ciències, si s’hagués anomenat de bon començament ‘gènere genèric’ ja tindria la meitat dels problemes resolts.

Doncs bé, inspirada per l’article magnífic de Bel Zaballa ‘Si de debò volem feminitzar el llenguatge‘ (correu a llegir-lo!), que entronitza uns femenins oblidats que la nostra llengua ja té de sèrie, voldria afegir-me com a humil aficionada a compartir quatre idees sobre la qüestió, deixant als professionals el debat acadèmic i les solucions. Volem dir solucions d’un ‘problema’ que les xiquetes de la meua generació no teníem, i ei, ens hem fet feministes igual: em refereixo al fet que d’avui per demà ens hàgim hagut de sentir excloses del ‘genèric’ que vàrem mamar i que ens ha permès d’entendre’ns durant tota una vida. La sensació és una mica com la d’estar davant d’un idioma nou.

És clar que no a tothom se li fa estrany. Els avesats a tractar amb criatures expliquen que les xiquetes d’avui dia ja no se senten al·ludides si no les esmentem explícitament: ‘Nens, a dinar!’, ‘I les nenes no?’. En cosa de poques generacions, hem aconseguit que els cervells en formació necessitin especificacions addicionals per a entendre el mateix missatge que els seus predecessors. Hem assistit a la creació, doncs, d’una necessitat. Diguem-ne necessitat, diguem-ne problema. I un problema, quan és mal resolt, deriva en més problemes.

Ho veiem quan els discursos ‘paritaris’ es relaxen i a la cinquena frase van caient arbitràriament la meitat dels desdoblaments i els femenins genèrics: les primeres damnificades són les dones, les nenes, les noies, i ja hi tornem a ser. Perquè mantenir el batibull dels sols i soles i catalans i catalanes i ciutadans i ciutadanes és difícil, atès que el funcionament del cervell és econòmic i tendeix a buscar la sortida més senzilla per a cada embolic. Per tant, davant d’un discurs espontani que no pot mantenir la coherència, el receptor també s’encalla en les set diferències i és possible que no li arribi el missatge: ni el de la igualtat, ni cap.

Els defensors dels femenins genèrics i dels desdoblaments massius al·leguen que el llenguatge és sexista perquè s’ha fet a imatge i semblança dels qui històricament han ostentat el poder, que són els hòmens. Jo ho dono per bo. Diuen, també, que és de justícia revertir-ho. Evidentment, també ho dono per bo. En la nostra societat, les dones han arribat amb gran esforç a àmbits que no fa tants anys els eren vetats, restringits, impensables. Ara bé, avui dia, quan una dona es vol definir com a metge i no com a metgessa, o com a jutge i no com a jutgessa, va endavant o enrere, en aquest debat? Si servidora diu ‘La majoria d’arquitectes som autònoms’, sóc una arquitecta sotmesa al patriarcat, o m’apodero del llenguatge que històricament me’n devia una?

A veure, va, proposo: de la mateixa manera que tantes dones han conquerit terrenys històricament reservats als hòmens, per què no han de poder conquerir també l’imaginari contingut en el llenguatge? Vegem-ho amb un altre exemple: si avui diem ‘Colau és una dona pública i coneguda’, a qui se li acudirà d’interpretar ‘dona pública’ a la manera d’un vell diccionari? A qui se li acudiria, en el context actual –subratllo ‘context’, subratllo ‘actual’–, que no poguéssim definir tranquil·lament una dona de ‘pública’ per la raó d’un imaginari obsolet?

Pensem en el context, per favor, que també és de caire històric, social, cultural, i etcètera. Pensem en l’ànima del que llegim més enllà de l’esquelet de les paraules. Davant de la clàssica ‘l’home és un llop per a l’home’, qui pot entendre que es refereix al nostre veí del tercer i no a l’individu en general? El context és informació vital per a entendre cada missatge al llarg del temps. I amb això enfilem la conclusió:

En ple segle XXI, quin bloqueig mental ens impediria d’entendre que entre ‘els metges’ i ‘els jutges’ i ‘els arquitectes’ també hi ha dones? Amb la mateixa facilitat que hem ensenyat a les xiquetes a sentir-se excloses quan algú es descuida d’afegir ‘i nenes’ a cada frase, no els podríem ensenyar directament a sentir-se incloses en uns genèrics espontanis, que són pertot, que són seus? Si els ensenyem que han de conquerir el terreny que els correspon com a meitat de la població, per què els hauríem d’impedir que conquerissin la seua part dins de genèrics com ara ‘els veïns’, ‘tots junts’, ‘els estudiants’, ‘els astrofísics’? És que són vostres, noies! Preneu els genèrics com heu pres el que us pertoca, sense demanar permís! El context històric, social, cultural, va a favor vostre, el curs de la història us avala!

A falta d’una solució perfecta, i al costat d’un llenguatge de laboratori resistent a l’espontaneïtat, que sacrifica el femení al primer tedi, no seria més eficaç de fer que les nostres xiquetes se sentissin incloses en un llenguatge que ja era seu, o que, si mai els el van vetar, avui ja els pertany amb tot el dret?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]