Tots tenim un arbre

La primera cosa que vaig pensar va ser: “Quina història hi ha rere aquest home, rere aquest arbre?” Vaig veure les imatges per casualitat, les devia haver enregistrat algun veí o un familiar. Una ventada impressionant i un xàfec dels que fan història. No hi havia ningú pels carrers, tothom s’havia refugiat. Fulles i paperots volant pels aires i, en un aparent acte d’imprudència total, ell allà, al mig d’un jardí d’una casa, sota la pluja, lluitant contra el vent, abraçant un arbre de tronc estret i tendre. De fet, no l’abraçava, l’arbre, més aviat el protegia amb totes les seves forces. La tempesta ferotge feia força cap a una banda per tombar-lo i ell que premia els dits i les plantes dels peus contra terra, amb totes les seves forces. Se sentien, de fons, les veus d’homes i de dones que li demanaven que entrés a casa. És perillós, cridaven alguns. Tenia els ulls plorosos, l’home, i tot ell era la clara imatge d’algú per a qui no hi havia res més important al món que aquell arbre, ni tan sols la seva vida. No vaig veure el moment en què l’home havia anat a abraçar l’arbre, a salvar-lo, però alguna cosa en el seu posat, en la seva extrema dignitat em deia que no havia estat una decisió premeditada. Estic segura que aquell home, tan bon punt havia vist iniciar-se la tempesta, havia sortit esperitat i sense ni pensar-ho per apuntalar aquell tronc tímid, amb la serenitat i la fermesa amb què es protegeix un infant d’un perill imminent. Però, per què abraçava l’arbre? Què significava per a ell? Molt abans de saber-ne la resposta, vaig quedar totalment trasbalsada per aquelles imatges; tant, que vaig posar-me a plorar. Fos quina fos la resposta a la meva pregunta interna, vaig pensar en el meu arbre, perquè sí, tots tenim un arbre. No necessàriament un arbre real, però tots en tenim un d’ancorat a la memòria. Cada un de nosaltres, tu que ara em llegeixes, tens l’arbre de la teva vida: un llimoner, un om, un roure, un faig, un avet, un arbre que per a la resta del món és senzillament un arbre més, però que per a tu és una història, potser un símbol privat, íntim o potser compartit. Veient aquell home, vaig pensar en el meu, en l’avet que presideix el pati de la meva àvia, el protagonista indubtable de l’eixida de la meva infància, de la meva vida. El vam anar a comprar amb el pare i amb l’avi a la fira de Nadal d’Espinelves. Era l’any noranta. La meva mare estava embarassada del meu germà, que va néixer cinc mesos després que el plantéssim. El pare i l’àvia van fer un sot a terra i van plantar-hi aquell avet diminut que ara, trenta-sis anys després, és immens i guarda les vivències de diferents generacions de la família. Si a mi em dieu arbre, jo penso en el meu avet. No sé si es pot estimar un arbre, però a vegades he imaginat que la nostra casa familiar es venia i que els futurs propietaris el tallaven, i he sentit un ai al cor, i he sentit ràbia d’imaginar que una altra gent que no fóssim nosaltres podria viure en aquell pati, tan aliens a tot el que implica per a nosaltres el nostre avet particular. Tots tenim un arbre. El pare té el mateix que jo i, de fa uns anys, també té l’olivera d’allà, de Peramola, on va llençar-hi una mica de les cendres del meu avi i la meva àvia. La mare té l’avet i també té un arbre imaginari, un arbre cantat, comú i particular alhora, un arbre que té un niu on ella guarda la memòria del seu pare, l’arbre del “núvol blanc, penjat d’alguna branca…” Miquel Costa i Llobera ens deia que sí que es pot estimar un arbre, que son cor n’estimava un “més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger”. Un pi de Formentor que el lligà per sempre al seu cosí Pere Llobera. 

Al final, vaig poder respondre a la meva pregunta, vaig poder saber què havia dut aquell home a procurar de salvar aquell arbre seu amb totes les forces. Aquell arbre, per a ell, havia deixat de ser només un arbre: era una vida, una mort, un record, un encara-no-has marxat-del-tot i et tinc aquí per sempre. Allà, entre les arrels, sota la terra d’aquell pati, d’aquell tronc plantat allà de no feia gaire, hi havia enterrada la seva dona. Mai no sabré si l’home va salvar el tronc de la ventada, si va evitar-ne l’esberlada, jo vull pensar que sí, perquè, com diu Llobera, ell, en el seu gest, va esdevenir la “lluita amb les ventades que assalten la ribera, com un gegant guerrer”. Sé que vosaltres també en teniu un. Quin és? Quin és el vostre? Quin arbre enveja el vostre cor?