La patologia del llenguatge sol ésser un símptoma d’incultura, però també pot ser-ho de desesperació. Qui res no espera de l’estat de les coses vigent pot veure’s empès a desemmotllar les paraules, fonent-les per a nous usos. Però si la radicalitat és reaccionària tendeix a comprimir els mots i reduir-los a la condició d’expletius. Això  passa amb la radicalitat conservadora que rosega l’independentisme, penetrant-lo d’intencions alienes als seus objectius.

Quan algú recorre al terme ‘hiperventilat’ per ridiculitzar la bona fe independentista, posa en evidència la seva desesperació argumental. Enllà o ençà del llenguatge, les coses són com són i en un mateix ordre (o desordre) de la passió política es pot respondre que a l’altra banda de la ventilació hi ha el resclosit i la podridura. Tot això sols demostra que lliurar-se a la invectiva és estèril i no serveix per a endreçar el debat.

Fa mesos que el baròmetre de l’opinió registra un descens de la pressió independentista. Els partits, si més no, creuen tenir un mandat per a recompondre la relació amb l’estat i recuperar espais autonòmics. Amb ‘diàleg a qualsevol preu’, el neoautonomisme aprofita la debilitat de Pedro Sánchez per afermar-se com el nou centre capaç de conjuminar una doctrina de màxims amb una pràctica de mínims. L’objectiu seria recuperar l’homeòstasi en la relació amb l’estat i convertir el procés en una sèrie interminable d’estira-i-arronses regulats i de dubtoses fites en el llarg i tortuós camí cap a un referèndum pactat.

Tanmateix, la negociació ja s’havia demostrat eixorca després de la primera investidura de Sánchez. Aquell gest tant impulsiu com gratuït sols serví per a escorar-lo encara més cap a la dreta i intensificar la repressió. Llavors el xantatge emocional fou Rajoy; ara aquest paper correspon a Vox. Però de xantatge sempre n’hi ha hagut i més que n’hi haurà si els partits tornen a humiliar-se davant l’agressor. El xantatge té la seva dinàmica, com la tenen el maltractament o la dependència, i com aquests parents psicològics gairebé mai no té un bon final. Espanya hi està aviciada i sols condescendeix a l’acord quan té el desastre a tocar. Llavors hi consent amb reticència, planejant d’incomplir el pacte a la primera oportunitat.

Ara és l’amenaça de Vox que coacciona l’independentisme. Si ERC salva Sánchez, Espanya hi guanya per partida doble. D’un sol cop aconsegueix estabilitzar-se i alhora afeblir l’independentisme imposant-li ‘responsabilitat’ en clau espanyola. La situació que s’albira és semblant a la que Churchill retreia a Neville Chamberlain: ‘Podies triar entre la guerra i la deshonra. Vas triar la deshonra i tindràs la guerra.’ Previsiblement, l’independentisme triarà la indignitat i al capdavall tindrà Vox. Perquè l’interludi durant el qual Sánchez governarà amb un Podem definitivament integrat al règim, lluny de revertir la involució, prepararà el retorn de la ultradreta.

Vox no és cap criatura vinguda d’un altre planeta ni cap monstre d’una novel·la de Sánchez-Piñol. Vox és una vella, coneguda olor. És el retorn d’allò no reprimit, l’autoritarisme que feia xup-xup com un brou tòxic sense sobreeixir mentre tot semblava lligat i ben lligat. Però vet aquí que vessa i reapareix amb la histèria dels seus trets clàssics per sorpresa dels qui ara el reconeixen en el veí de tota la vida, el mestre d’institut, els companys de l’oficina, aquell guàrdia faroner i amb cara de pocs amics o el capellà de la parròquia.

Espanya sempre ha estat un mot d’ordre i torna a ser un crit de guerra, mal que pesi a la democràcia. O, si ho preferiu, Vox és una projecció freudiana, una ‘memòria mampara’ que oculta els processos inconscients. Vox no és sols el Cid Abascal reconquerint la península per a tornar a alçar la frontera amb Europa. També és la parella Rivera i Arrimadas, obsedits a destruir la convivència a Catalunya. Ja ho era Aznar quan regirava la constitució contra ella mateixa i convertia allò que havia de ser un punt de fuga del franquisme en la perspectiva amb què el règim ha involucionat fins a la degradació actual. Vox eren el Felipe González dels GAL i el PSOE de la calç viva. Eren l’Alfonso Guerra del ribot i el Tribunal Constitucional de la liquidació estatutària. Són el Felipe VI del 3 d’octubre del 2017 i el Manuel Marchena de la causa general. Són els policies que falsegen proves i els jutges que les avalen. Són els torturadors que a Espanya no existeixen i els metges que mai no en detecten la no-existència. Vox és Josep Borrell retirant les credencials a cònsols que tinguessin cap gest envers uns presos polítics que tampoc no existeixen. Vox és la Junta Electoral Central cercant d’inhabilitar Torra per una pancarta en favor de la llibertat mantinguda amb un criteri amb què concorren totes les organitzacions de defensa dels drets, inclòs el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides. Vox és la portaveu del grup socialista escridassant el president del parlament europeu per haver acatat una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de compliment obligat. Vox és exigir a crits la injustícia amb l’argument que ‘no pots fer això a Espanya’, aquesta Espanya amb la qual es comet un tort intolerable quan s’aplica la justícia que sí que és democràticament homologable. Vox és, en fi, l’Espanya que s’invoca quan es vol solemnitzar una vilesa i, fins quan seu a la taula dels demòcrates, s’arrapa als seus interessos com Judes a la bossa de monedes a la Santa Cena de Leonardo.

Ha vingut Vox i en tindrem per temps, entre més perquè ja hi era. Espanya no és sols l’excepció quant a tolerància del feixisme; és l’únic país on és homologat, fins al punt que no sols no és perseguit sinó que és protegit, si cal contra els demòcrates. Amb aquestes premisses, quan algú vessa llàgrimes de cocodril per la pujada de Vox val més desconfiar-ne. De res no serveix recordar els mots del pastor Martin Niemöller, ‘primer van venir a cercar jueus i jo no vaig dir res, perquè no era jueu, etc.’ Perquè ho diuen pensant en ells i no pas en els jueus, que a Espanya a efectes pràctics són els catalans. No s’hi val a retopar aquesta afirmació en clau essencialista per negar una evidència existencial: l’antisemitisme no és res més que l’odi irracional que no caduca, no per allò que hom fa, sinó per allò que hom és. Un odi que funda la seva raó en els seus fets i no pas a la inversa. No fou pas Vox qui primer va anar a por ellos; ja hi anava l’esquerra que ara s’esvera perquè ha vist les orelles al llop.

Malgrat aquest odi il·limitat, a l’independentisme hom li demana contemporitzar, desinflamar, reubicar-se en la quotidianitat, en definitiva, renunciar. Algunes d’aquestes veus el prevenen contra l’honor, que políticament no és pas cosa de fantasia, com bé sabia Churchill, que per això l’oposava a les il·lusions d’un Chamberlain dialogant. D’aitals il·lusions n’hi ha que en diuen pragmatisme fins que descobreixen el preu que se n’ha hagut de pagar. Sánchez serà investit amb el trumfo dels ostatges, una finta indigna d’un demòcrata. Però ja hi ha qui aplica la compresa a la indignació amb la tesi que ERC tindrà més oportunitats de fiscalitzar el govern espanyol si aquest no compleix els acords. D’això en diuen fugir endavant. Implica passar per alt que la política és pura contingència i que en la seva lògica un cop s’ha mogut fitxa no es pot tornar a la casella anterior. A diferència de les ciències, en què l’error sol ser fèrtil, en la política reconèixer una equivocació es considera un signe de feblesa. És per això que hi haurà investidura i que el referèndum acordat serà el foc follet de les dècades vinents.

De vegades les idees aparentment més centrades resulten ser les més irracionals. No és assenyat de creure que el conflicte desapareixerà pel fet d’investir qui promou la faula del terrorisme i ha legitimat l’aplicació de l’article 155 amb l’excusa d’un suposat cop d’estat del parlament català. Fins que Rajoy ha confessat que el seu govern ja preparava de molt abans aquella intervenció contra Catalunya. I encara falta saber qui hi havia darrere, o si ho preferiu, qui sabia què del terrorisme realment existent, el dels atemptats del 17 d’agost d’aquell mateix any.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.