Ho tornaria a fer. Hi ha coses que no

"Vam callar. I, en aquests marges petits de debat que van quedar, l’art, el pensament, la cultura van desaparèixer a l’engròs"

Joan Minguet Batllori
26.04.2022 - 20:50
Actualització: 27.04.2022 - 11:21
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ho tornaria a fer. Tornaria a assistir a la manifestació de l’11 de setembre de 2012. Allà va esclatar tot. La cosa s’havia covat durant mesos –o anys o lustres– enrere, però aquell dia ens vam aplegar en una manifestació multitudinària un seguit de persones, la xifra exacta és irrellevant, érem molts. Un percentatge important dels manifestants érem allà per a expressar una doble indignació. D’una banda, indignació per la vexació amb què ha tractat Catalunya i la cultura catalana una bona part de l’aparell polític, judicial i mediàtic d’Espanya. D’una altra banda, o ensems, indignació amb el sistema polític o amb el sistema tout court, és a dir, amb la falsa democràcia que s’ha instal·lat a l’estat des de la tan sacralitzada i tan funesta “transició”.

Ho tornaria a fer. Perquè allà confluïen moltes trajectòries per demanar una cosa ben simple, un referèndum per a saber si el conjunt de ciutadans de Catalunya volien continuar pertanyent a Espanya. Què pot haver-hi més democràtic que preguntar als individus, sense la intermediació dels partits, un ciutadà igual a un vot? Només volíem un referèndum democràtic, però per ells això ja era massa. Ja ho deien ben clarament: “¡A por ellos, oé, oé!”

Ho tornaríem a fer, oi? Anar a votar en una lliçó de civisme desplegada per tot Catalunya i en contra dels qui ho volien impedir, tant espanyols (recordeu aquell policia nacional: “¿dónde están las putas urnas, coño?”) com catalans.

Ho tornaria a fer perquè, a pesar de les estratègies dels partits, els ciutadans que ens manifestàvem per un referèndum, també els qui ho feien per votar que no a la independència, vam perpetrar un sotrac a la política catalana, a l’espanyola i a l’europea. Les successives manifestacions de l’Onze de Setembre, especialment la de la cadena humana del 2013, quatre-cents quilòmetres de gent entrellaçada, causaven impressió arreu del món.

No ho tornaria a fer. De cap de les maneres tornaria a votar (si és que mai ho hagués fet) aquells partits polítics que ens van enganyar: no havien preparat res per preveure la resposta de l’estat; ni tan sols tenien la policia catalana al seu costat; no volien acompanyar-nos en la revolta ciutadana més multitudinària que s’ha produït a Europa els darrers anys, anaven a la seva, i els seus sacrificis personals (la presó o l’exili) no repercuteix en la defensa de la població; ens van deixar desemparats davant les porres; després, encara, han denunciat manifestants a la mateixa justícia espanyola que critiquen retòricament; han pactat amb els partits del 155, a la Diputació de Barcelona o a Madrid mateix…

No ho tornaria a permetre. No sé si convenceré ningú, però no hauríem de consentir una altra vegada que ens entabanem nosaltres mateixos amb aquelles falses superioritats morals que exhibien els equidistants: al capdavall, ells també han acabat pactant amb els socialistes a l’Ajuntament de Barcelona (i amb els vots de l’infaust Manuel Valls); i participen en el govern de Madrid que permet i fomenta la persecució de les idees. Ni permetre de cap de les maneres aquella gran mentida que deia que tot el moviment independentista era de dretes, aquests presumptes esquerrans que mai no han llegit Lenin. Mentre aguantàvem els vint-i-tres eterns anys de governs de Pujol, ells callaven perquè la pau pujoliana ja els anava bé per al seu progressisme de bandera esgarrinxada. Ep!, i a l’altra banda mai més fem cas d’aquells que diuen “primer siguem independents i després ja veurem què fem”, perquè inqüestionablement amaguen el desig de canviar de passaport, però res més. No, primer parlem d’un nou estat igualitari, econòmic social i de gènere; amb renda mínima universal, amb drets reals a l’habitatge i a l’ensenyament; i, sobretot, amb una llibertat autèntica, que és la que sorgeix de la igualtat.

En aquest sentit, tampoc no ho tornaria a fer. No ho hauríem de permetre. Després de les successives manifestacions multitudinàries, enfront dels crits dels polítics, dels economistes i dels periodistes, vam callar.  Em refereixo, ja ho sabeu, als periodistes del sistema i els tertulians que conviden els seus mitjans per construir un marc pactat en què la discrepància és sempre de detall. Ells, que solen parlar com si ens representessin a tots, van imposar uns marges en el debat de molt poca envergadura, es van limitar als propis marges de la representació política institucional i van oblidar intencionadament que la manifestació del 2012 ho posava tot en qüestió. Ho repetiré: aquella manifestació ho posava tot en qüestió, fins i tot acceptant que la voluntat de molts dels qui van anar-hi no fos aquesta.

Vam callar. I, en aquests marges petits de debat que van quedar, l’art, el pensament, la cultura van desaparèixer a l’engròs. Sí, a la menuda hi va haver iniciatives fabuloses (l’exposició “Urnes per la llibertat”, per exemple, que ara cap museu públic no vol allotjar als seus magatzems, equidistants o poc demòcrates com són), però la cultura institucional va callar, i alguns artistes i creadors van emblanquir l’estat repressor, i ho continuen fent.

Sí, ho tornaria a fer. No se m’escapa la paradoxa que implica demanar un nou estat per a aquells que no combreguem amb la força repressora implícita dels estats. A mi també m’agrada citar Bakunin –potser apòcrifament– quan es referia als estats com als cementiris on s’enterren les llibertats individuals. Però, posats a acabar en un cementiri, què més idoni que triar-lo democràticament? Hi ha gent que fa més de trenta anys que perdem i hem acceptat ser minoria, minoria i minoria. I potser si ja s’hagués fet un referèndum avalat per l’estat espanyol ho continuaríem essent, però els dictadors sorgits de les urnes no s’han volgut arriscar. Perquè són dictadors, encara que hagin sorgit de les urnes.

Ho tornaria a fer. Tornaria a votar al costat de totes les catalanes i de tots els catalans per a saber quin sistema de govern (republicà, és clar, les monarquies són una infecció purulenta) volem deixar a les generacions futures. Ho faria a pesar dels partits catalans hegemònics i no gràcies a ells, ai las!

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes