Tornar

  • Els llocs canvien la fesomia, a vegades fins a esdevenir irreconeixibles, però la petjada que hi hem deixat hi és per sempre

Carme Junyent
15.01.2023 - 21:40
VilaWeb
Joan Maluquer de Motes va ser un dels viatgers del creuer per la Mediterrània del 1933 (fotografia: UdL).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quan passo pel tros de carretera que va del trencall de Ca n’Aguilera fins a Piera sempre penso que el meu avi –a qui no vaig conèixer– també passava per allà. No sé per què he fet d’aquell lloc un vincle. Però també penso que si ell hi passés ara, no el reconeixeria. Hi ha fàbriques a banda i banda, un Esclat amb la seva gasolinera d’autoservei, coses que segurament no li van passar mai pel cap. Suposo que aquesta sensació d’estranyament la tenim tots quan tornem als llocs, sobretot si hi hem estat feliços (o pensem que ho vam ser).

M’hi he trobat en llocs diversos. A Puigcerdà, on havia viscut els anys 70-71, o a Camprodon. En tots dos llocs puc reconèixer el centre, però la perifèria em desorienta del tot. O Berlín, on havia estat quan encara hi havia el mur. Marburg va aguantar bé bastants anys, semblava que el temps s’hi havia aturat fins que hi van fer arribar l’autopista i van començar a construir la zona entre la facultat de lletres i la Mensa.

I a vegades no és tant el lloc com la vida. Quan vivia a Colònia, si volia sortir de nit havia d’anar al centre, i encara. Fa uns anys hi vaig anar a fer una conferència i a la nit vam anar a sopar a una zona de carrers desèrtics quan jo estudiava que ara estaven plens de vida com un carrer Enric Granados qualsevol. O Bilbao, que en el meu record del 72 era una ciutat plena de fum i durant uns anys que hi vaig anar a treballar que van coincidir amb la construcció i primers anys del Guggenheim vaig veure com s’anava transformant.

Tots aquests pensaments m’han vingut al cap llegint la memòria del periple de la Mediterrània, de Jordi Maluquer de Motes. Eudald Solà va ser el primer que em va parlar d’aquest creuer per la Mediterrània que van fer un colla d’estudiants l’estiu del 1933. Ell em va parlar sobretot d’Espriu. Després Xavier Folch em va parlar d’Antonio Tovar, que també hi va anar i recordava que Espriu li havia dit que havia quedat enlluernat per la seva intel·ligència. Antonio Tovar va ser un gran lingüista. Era catedràtic de grec clàssic però va treballar també en llengües d’Amèrica. Maluquer de Motes no menciona Espriu però sí que parla d’un xicot molt simpàtic de Valladolid –Tovar– amb qui comparteix cabina.

En la descripció que fa de Tunis, Maluquer de Motes parla dels llocs de la mateixa manera que en podria parlar jo, que hi vaig ser l’any 1979. Potser l’única diferència és que explica que “una de les coses que més m’ha cridat l’atenció han estat les dones amb la cara tapada amb un vel negre”. Quan jo hi vaig ser, només portaven vel (blanc) les dones grans. No recordo cap dona jove amb vel. La meva professora d’àrab, una noia molt jove, era feminista i mai no la vaig veure amb mocador al cap. Ara m’han dit que això ha tornat a canviar i han tornat a aparèixer els vels. De fet, des que Khomeini va arribar al poder, les coses van canviar molt i molt de pressa en aquest àmbit.

Maluquer de Motes explica que, en arribar: “Prenem un tren i a la poca estona ens trobem al cor de la ciutat, un carrer que no recordo el nom i que és una mena de Rambla.” No sé com es diu ara, quan jo hi era, era l’avinguda de Bourguiba i els catalans l’anomenàvem “rambla Bourguiba” perquè, efectivament, recorda la Rambla de Barcelona. També esmenta el Museu del Bardo tal com el recordo. A Sidi bou Said té la mateixa impressió que em va fer: la Sitges tunisiana. A Sussa les cases blanques amb terrats i una experiència que jo també vaig tenir: no els deixen entrar a les mesquites. Sí que visiten les mesquites de Kairouan i s’aturen al desert. Fins i tot parla de les mesquites com a llocs de formació dels futurs revolucionaris, per bé que en aquell moment els revolucionaris eren els separatistes, és a dir, els que lluitaven per la independència i es van sortir amb la seva. No deixa de ser curiós que, en 90 anys, els canvis més vistosos –i més significatius– siguin en la vestimenta de les dones, però si reflexionem sobre els canvis que hem viscut aquí crec que podem dir una cosa semblant.

Els llocs canvien la fesomia, a vegades fins a esdevenir irreconeixibles, però la petjada que hi hem deixat hi és per sempre. Com la del meu avi, que no devia pensar mai que una néta seva el recordaria quan passés pel seu camí quotidià. I, malgrat tot, podria sentir la punxada d’enyor que deixen els llocs quan ja no són els nostres. O potser és només que, com deia Pavese al final de La spiaggia, no hi ha cap lloc més inhabitable que aquell on has estat feliç.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes