El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Abans del coronavirus, tenia un raconet al parc Güell a recer per llegir una estona isolada del xivarri dels turistes. No era infal·lible, però prou. I no era l’única que el coneixia, és clar, un dia m’hi vaig trobar un home amb una novel·la oberta i un llapis entre els dits. Jo no ho diré si tu tampoc no ho dius.

Primer de juny, la volta a la pandèmia en vuitanta dies. De les pors a l’esperança, del caos a una relativa calma. Amb la boca petita. Un viatge distòpic i alhora amb la realitat ben clara plantada als morros. Que sempre és l’economia, senyors. Suren la precarietat, la doble càrrega de les dones, l’esgotament dels sanitaris, les morts i els contagis en mapes, per barris.

I en la parcel·la de relativa tranquil·litat dels mínimament afortunats, una bona nova és que han tornat a obrir el parc Güell. Trepitjar-lo gairebé com si fos per primer cop. Sense turistes, sense perímetres vetats de facto. Cap al mar, les vistes de la ciutat i la sensació de llibertat que concedeix l’horitzó blau.Cap a l’altra banda, el verd esponerós, les olors dels arbres en flor, la humitat de l’obaga, l’aparellament de papallones. La vida desencotillada.

Per què ha calgut una situació límit com aquesta per fer evidents coses que fa tants anys que es pinten a les parets i als cartells, però s’han deixat difuminar entre tubs d’escapament. He recordat quan des de la finestra de petita veia les vinyes fins a perdre’s en l’horitzó. Com hem anat foragitant el paisatge que ens identifica, com hem anat encimentant la terra. Com hem deixat ofegar-nos amb tant de formigó.

Vuitanta dies, tres cicles menstruals en confinament. Les herbes sense nom s’escolen entre les llambordes, s’enfilen pels troncs, els arbres han florit més lliures que mai i els ocells tornen a fer coreografies per sobre dels terrats. Amb concerts de capvespre. Les parets de casa com a límits del refugi, per a molts; com a presó, per a alguns. Fora el carrer, la llibertat anhelada a voltes, o potser la por. Però viure amb por no és viure. Vuitanta dies i una llista de coses apreses, també de quines no faràs més, que hem passat de les primeres setmanes omplint totes les hores amb pa de pessic i estofats i tutorials de pilates a la desídia de qui ja n’està fart i que ens deixin sortir d’una santa vegada. Vuitanta dies de contradiccions constants. Les fases del desconfinament com les regles d’una gimcana, tot difuminant-se els consells epidemiològics amb els interessos econòmics i partidistes. Amb quina facilitat som capaços de deixar-nos arrabassar drets bàsics i ens posem nosaltres mateixos les manilles.

Però tota aquesta temporada de ‘Black Mirror’ també ha fet evident que hi ha una cosa a la qual no ens acostumarem mai del món, i és a deixar d’estar a prop els uns dels altres i de tocar-nos. I per això comptem les hores per veure els nostres que fa tant de temps que no veiem sinó per mitjà d’una pantalla. Ah, les pantalles, ens ho han posat tot a l’abast i alhora ens han constatat que hi ha coses que no podran suplir mai. Ens volem en carn i ossos, amb tots cinc sentits.

I en aquest procés de desconfinament, resulta que els veïns han redescobert la ciutat i l’han recuperada. Que també ha calgut una situació límit com aquesta per a fer més evident que mai com el turisme de masses furta la ciutat als qui hi viuen. Hem recuperat els parcs, les platges, les places i els carrers que feia anys que evitàvem perquè sabíem que no hi podríem passar, que eren un combat permanent amb cossos empastifats de crema solar. Recuperar els carrers; ja és això, viure. Tant de bo en traguem alguna cosa bona, de tot aquest malson. Si més no, això. Al capdavall, hi ha dues maneres d’encarar la vida, amb esperança o amb derrotisme, però només una de fer que valgui la pena.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.