Tornar al camp de batalla

“El desenllaç de la guerra el determina la força dels braços! És en l’assemblea on manen les paraules! Per això no convé que ens allarguem parlant, sinó que hem de lluitar!”, diu la 'Ilíada'

Julià de Jòdar
31.05.2022 - 21:40
Actualització: 01.06.2022 - 07:38
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Potser ens repetirem, però tornar-hi sense esmena de vegades és senyal de coherència, encara que sigui per a picar ferro fred. Som en plena guerra de l’estat espanyol contra els rèdits polítics, econòmics (!?) i administratius obtinguts per Catalunya els anys de règim autonomista, les últimes mostres de la qual les tenim avui, 31 de maig: les inversions a Catalunya representen un humiliant 35,7% del pressupost pactat i som en la data límit per a aplicar la sentència del TSJC que imposa un percentatge del 25% de castellà a les aules. En tots dos casos, Catalunya demostra que no disposa de cap institució, classe o grup dirigent capaç d’enfrontar-se al repte.

Pel que fa a la guerra contra la llengua pròpia, es farà durar tant com calgui fins que sigui arraconada als àmbits gairebé domèstics, si no especialitzats. Una guerra en la qual les institucions públiques catalanes, les entitats civils i socials i les plataformes culturals participen en unes condicions tan precàries, unes armes tan esmussades i una moral de vidre tan palesa que fa angúnia, perquè, en última instància, resten subjectes a la compassió arbitrària de l’enemic, que no en vol l’extermini, sinó la submissió al règim de “província”. Per moltes voltes que donem a la casuística legal, per molts decrets que promulguem i per moltes seguretats que oferim a una població exhausta i humiliada, però viva, el sentiment generalitzat és que ens han desertat del camp de batalla deixant sindicats i plataformes, amb el suport de la CUP, més sols que la una. Ho direm amb altres paraules: en una qüestió vital com la llengua, el parlament representa el parer del poble? I si admetem que no el representa, podem dir que no som governats democràticament? I, si arribem a aquest punt, quina ha de ser la nostra responsabilitat individual? Quan la corretja de transmissió entre institucions i carrer s’ha trencat, les grapes no serveixen de res: cal refer la corretja.

Però tampoc s’hi val a fer recaure tot el pes de la crítica sobre partits i institucions. El fet verificable és que allò que s’anomena “societat civil”, massa temps subjecta al bany maria autonomista, no té suficient musculatura política ni organització ni lideratge per a revoltar-se: perseguida sense treva per les pitjors pràctiques dels aparells de l’estat, bombardejada per uns mitjans subjectes als interessos oficials d’aquí i d’allà, i esgotada pels anys de dipositar en el sistema institucional les expectatives de fer un pas endavant en l’antagonisme contra l’opressor, la gent que els últims anys ha protagonitzat i definit la política catalana i espanyola no té qui la representi en aquesta guerra, si no és a través d’una renovada mobilització.

Còmplices, en part, i víctimes propiciatòries de les divisions i jocs de poder entre els partits majoritaris del 14-F, entitats i plataformes cíviques i culturals no han pogut articular un front polític unitari, un programa comú de resistència ni una organització de base estesa a tot el país com una taca d’oli per aconseguir complicitats en l’espai i en el temps en la defensa del català. Òmnium sembla haver renunciat a treure gent massivament al carrer mentre col·laborava amb l’acord que equipara català i castellà com a llengües d’“ús curricular i educatiu”: segons que diu l’Annex 1 sobre “Actuacions de verificació del projecte lingüístic de centre”, els centres que no ho compleixin, hauran de modificar el seu projecte lingüístic per ajustar-lo a la “nova normativa”. Són faves comptades, que totes les giragonses del decret del govern no poden emmascarar i que han rebut l’oposició frontal de la comunitat educativa. No tenim res en contra de la utilització de mitjans juridicopolítics, o de la reivindicació de lleis aprovades anteriorment pel parlament en defensa del català, sempre que no excloguin la participació conscient, directa i massiva de la gent en la resolució política del conflicte. Perquè, recordem-ho, es tracta d’una guerra promoguda per l’estat, i allò imperdonable és romandre a mercè de disposicions que ho fiïn tot a la interpretació legalista mentre el poder de fer o desfer resta a mans de l’enemic. (No oblidem les lleis del 6 i 7 de setembre de 2017.) Els decrets de la Generalitat, en aquest sentit, no són fiables enfront de les arremeses de l’enemic, perquè no es disposa d’una força pròpia ni al carrer per a imposar-ne continguts que no plaguin a l’estat i a la parcialitat militant d’uns jutges que apliquen sistemàticament el dret de l’enemic. (Inútil recordar a tal efecte que l’estat espanyol no és pas el canadenc, on el Quebec ha tornat a la càrrega en defensa del francès contra el fal·laç “bilingüisme”.)

Igual que Òmnium, l’ANC disposa d’una xarxa territorial densa i entrenada que ha romàs fins ara a l’expectativa, mentre l’entitat es pronunciava contra l’acord i oferia una solidaritat a ensenyants i pares, però s’hi troba a faltar una crida general, ferma i sostinguda per a passar a l’acció directa i agafar les regnes del conflicte per obrir un front de masses per l’Escola Catalana. Posaré un exemple: què costava, què costaria, propugnar l’ocupació pacífica d’instituts els caps de setmana a tot el país, fins a final de curs, obrir-los a professors, pares, alumnes i veïns en Assemblees per l’Escola Catalana, oferir-los suport logístic, econòmic i jurídic, exigir la solidaritat de les institucions i cercar la complicitat en àmbits empresarials, sindicals, acadèmics i internacionals? En definitiva, obrir un camp de lluita per a retornar a la gent el protagonisme que no hauria d’haver perdut mai i sostenir una organització de base per a nous envits els anys a venir, abans no ens encolomin el 50% de quota per dret d’ocupació.

Cal, doncs, entrar en combat. N’hi haurà que preferiran discutir sobre formes de resistència més o menys efectives, legals, il·legals, provades o per assajar; també n’hi haurà que, farts de dilacions, postergaran la solució a un moment ideal i definitiu (“fins que no tinguem la independència…”), però el camí es fa caminant. Com diu Eneas a Meríones a la Ilíada (XVI, 630-631): “El desenllaç de la guerra el determina la força dels braços! És en l’assemblea on manen les paraules! Per això no convé que ens allarguem parlant, sinó que hem de lluitar!”

Ara que la repressió unionista assalta la llengua a les escoles, hauríem de fer el pas d’ex-posar menys i im-posar més, si volem que el català es mantingui viu.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes