Tornar a llegir Joan Oliver, un mirall d’ara mateix

El 19 de juny de 1986, ara fa trenta anys, moria Joan Oliver, Oriol Izquierdo reivindica la vigència de la seva obra.

VilaWeb
Oriol Izquierdo
18.06.2016 - 07:56
Actualització: 18.06.2016 - 09:56

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 18 de juny de 1986, ara fa trenta anys, moria Joan Oliver, poeta, dramaturg, traductor, home de lletres i intel·lectual compromès amb el país i el seu temps. Referent a l’exili, durant la dictadura i en els moments convulsos de la transició, pot semblar que la seva figura s’hagi esvaït després de mort i just en tombar el segle. I si féssim una enquesta entre joves i no tan joves segur que l’índex de record del seu nom o del del seu indissociable Pere Quart ens duria a aquesta conclusió.

Però no ens enganyem: Oliver no és, en això, una excepció. A casa nostra són ben pocs els escriptors que han pogut sobreposar-se a l’oblit després de morir. I si us en ve algun al cap per desmentir-me, és molt i molt probable que sigui gràcies a la mediació d’una efemèride poc o molt celebrada institucionalment. Per a això serveixen les commemoracions. Perquè el sistema editorial català és a hores d’ara tan feble que amb prou feines es permet de mantenir per ell mateix un mínim fons d’obres clàssiques a l’abast dels lectors. I, alhora, el parc de lectors és tan primet en quantitat i en exigència que, per regla general, ni tan sols no el troben a faltar.

I doncs, valdria la pena que els lectors d’avui poguessin rellegir encara Joan Oliver i Pere Quart? Per jutjar-ho per vosaltres mateixos, assageu-ho a partir d’un exemple agafat al vol, aquell “Assaig de plagi a la taverna” que estrafà amb traça i murrieria l’Assaig de càntic d’Espriu.

“Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra”

diu, per començar, com si es tractés d’un militant de l’ANC mirant de refer-se després del debat de pressupostos. I així capgira, i complementa, el cant d’Espriu al sacrifici personal amb un exercici de destranscendentalització —excuseu la paraulota— del tot saludable:

“Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva —i nostra—
bastant neta, envejada, bonica pàtria”

acaba, amb serietat carregada d’ironia. Si l’exemple us obre la gana i recorreu, posem per cas, a més dels poemes de Pere Quart, els articles o el teatre d’Oliver, segur que us sorprendrà descobrir-hi tants miralls d’ara mateix. Només per aquesta capacitat diguem-ne prospectiva, ja mereixeria que el rellegíssim i, així, el féssim tornar a parlar.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes