Borja Catanesi, un jove valencià de 23 anys, és considerat el millor músic de carrer del món des que va guanyar el concurs Universal Street Games. Toca la guitarra elèctrica, el baix i el piano, fa beat box i interpreta peces d’estils com el funk, el blues, el reggae i el rock. Després d’haver portat el seu art pels carrers de cinquanta ciutats, ara impulsa una iniciativa per a fer notar que l’Ajuntament de València el multa per tocar amb amplificador al carrer: connecta l’amplificador a diversos auriculars perquè l’escolti qui ho vulgui sense que al carrer se senti res. És el ‘silent busking’, una solució força original a una qüestió que assegura que a ciutats com Melbourne es gestiona molt més bé. Hi parlem sobre aquesta protesta i què implica ser músic de carrer, una professió força estigmatitzada que a ell l’apassiona.

Com va sorgir la idea de tocar en silenci al carrer?
—A València, les normatives són molt contràries a l’amplificador. Per culpa d’això, m’han retirat el permís d’instruments i m’han multat diverses vegades. Era una manera d’adaptar-me a la normativa, donar-li un toc creatiu i poder continuar fent el que faig. Ho vaig fer un parell de dies a València i va anar molt bé, i ara que ho faig a Holanda, també funciona.

Allà la normativa és la mateixa?
—A Doven sí, però hi ha ciutats més permissives. En algunes, cal un permís però ningú no et diu res si toques al carrer, tothom entén que és música. A Bolonya, per exemple, es pot tocar amb amplificador, hi ha permisos i està regulat. Pel que fa als músics de carrer, a Doven no et cal permís, per exemple. Segueixes unes indicacions i ja pots sortir a tocar. A València, has de demanar el permís amb tres mesos d’antelació. Això fa molt complicat prendre’s seriosament la normativa, perquè no està adaptada a la realitat dels músics.

Com s’hauria de fer?
—Melbourne és un bon exemple. Allà ho consideren un valor turístic. A l’oficina de turisme t’ensenyen a quins carrers hi ha teatres, a quins hi ha música amb percussió, etc. Està tot dividit, regulat i fomentat i, per tant, hi ha una cultura riquíssima d’artistes de carrer. Ací sempre s’ha perseguit, això, s’han donat poques facilitats i hi ha l’estigma que els qui toquem al carrer tenim pocs recursos. És ben al contrari, és una possibilitat més i, fins i tot, millor que tocar a sales o bars. Avui és molt complicat guanyar-se la vida així.

Com vau decidir de fer-vos músic de carrer?
—El procés va ser a la inversa de com s’ho imagina la gent, que pensa que primer toques al carrer i després passes a un grup. Jo vaig tocar en grups, en sales i en festivals com el Rototom, però va arribar un moment que em vaig adonar que era gairebé impossible viure de la música d’aquesta manera. T’ho passes molt bé, però no en pots viure. Al carrer, simplement, hi vaig anar perquè em venia de gust passar-m’ho bé, veure un nou entorn i descobrir com reaccionava la gent. A poc a poc, em vaig adonar que era una manera de viure i que hi havia tot un moviment arreu del món d’artistes que es dedicaven a l’art de carrer. També em vaig adonar que això ací no està gens explotat i no hi ha ningú que destaque què significa.

És cert que l’ofici està estigmatitzat. És gaire dur?
—A mi m’ha donat l’oportunitat de viatjar. He anat als Estats Units, a Nova Zelanda, a Holanda… Tinc una llibertat completa. Trie on vull anar i quan. També toque a concerts, esdeveniments, aniversaris… Si ho fas bé, tens bons resultats.

I què té el carrer que no tingui un escenari?
—És més democràtic, perquè si els agrades, et paguen i si no, no. En una sala, arriben i prou. Al carrer, els has de fer gaudir, captar-los l’atenció. Com a músic, això et forma, perquè aprens a entendre com funciona el ritme d’un espectacle i com funciona el públic.

La gent reacciona igual a tot arreu del món?
—No. A Itàlia i Holanda, per exemple, hi ha més cultura d’art de carrer que no pas ací. En altres llocs es valora més. Ací la gent a vegades em posa cares de desaire.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb