Tocar els collons als espanyols

Clara Ponsatí és doblement lliure, malgrat viure exiliada: no pertany a cap partit i no és esclava del políticament correcte, perquè la formació anglosaxona li ha ensenyat que dir les coses pel seu nom és una virtut i no un defecte

Martí Estruch Axmacher
Martí Estruch Axmacher
16.05.2022 - 21:45
Actualització: 16.05.2022 - 20:35
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

“Com menys por tenim, més toquem la pera als espanyols. La meva gran causa, mentre no pugui fer res millor, és ser un corcó per als espanyols. Vist que això de la independència és molt complicat, entretant almenys fem coses que toquin els collons als espanyols.” Clara Ponsatí dixit i amén. Diàleg sí i sempre, però tocar la pera i els collons també. El famós problema catalán que tant preocupava Felipe González i ha continuat preocupant els cabdills que l’han succeït només continuarà essent un problema si els catalans som problemàtics: és tan obvi que fins i tot fa vergonya d’escriure-ho.

Em costa d’imaginar cap conseller de la Generalitat de dalt, i ja no diguem de la de baix, dient o escrivint frases com aquestes. Fins i tot fent un exercici de retrospectiva, així, d’entrada, no em ve cap nom dels darrers governs capaç d’engaltar-les tan fresques. Bé, segurament Joan Carretero sí. I potser Felip Puig al final d’un sopar amb molt de vi. O Joan Puigcercós amb els seus amics de Ripoll.

Però posar-ho negre sobre blanc a les pàgines d’un llibre, la 319 de Molts i ningú per a ser exactes, i que resti per a la posteritat, això ho ha fet una dona valenta de nom Clara Ponsatí. La qui va ser consellera d’Ensenyament durant uns quants mesos abans del referèndum del Primer d’Octubre és doblement lliure malgrat viure exiliada: no pertany a cap partit i no és esclava del políticament correcte, perquè la formació anglosaxona li ha ensenyat que dir les coses pel seu nom és una virtut i no un defecte. Perquè, com diu ella, la llibertat comença dient la veritat.

Molts i ningú ja fa un parell de mesos que es va publicar, però com que jo sempre acostumo a anar un compàs tard, també amb les lectures, em permeto de parlar-ne ara i així contribuirem a fer-ne difusió i a fer allò que Andreu Barnils reclamava en un article preciós: no reduir aquest gran llibre a un llibre més del procés i allargar-li la vida. I és ben cert que aquestes pàgines que s’anuncien com un embastat de memòries i històries diverses van molt més enllà d’un llibre processista. De fet, la majoria de pàgines van dedicades als parents, una família de pintors, forners, esportistes i farmacèutics, amics de Foix i de Riba. Una família com tantes i alhora única, que ens permet d’entendre molt millor la trajectòria vital i política de la neboda de Raimon Obiols, que el dia que va al Palau de la Generalitat a rebre l’oferta de ser consellera s’hi presenta vestida amb texans i xancletes.

Del procés no en parla pas gaire el llibre, però quan en parla és demolidor i et permet d’entendre coses. Com a mostra, aquest botó: “Un cop al govern de seguida vaig notar que era un grup humà poc compacte, no hi veia cap cohesió, i això em va inquietar molt. Em va sorprendre que, davant la magnitud del que dèiem que estàvem a punt de fer, ens reuníssim un cop a la setmana i encara gràcies […]. Una altra de les coses que més em xocaven és que a en Puigdemont no el veies manar. Mai. Jo, en Puigdemont president de la Generalitat, no el vaig veure manar mai. Hi havia com un pacte implícit: de les coses difícils val més que no en parlem, perquè no ens posaríem d’acord. I no se’n parlava. En conjunt, al govern, hi vaig detectar molt poques idees.”

O aquest altre botó de propina: “Em va semblar que tot el que, per lògica, hauria d’haver estat succeint, en un govern que planificava fer la independència, no es veia per enlloc. D’entrada, vaig pensar que tot devia tenir alguna explicació. […] Em va costar unes quantes setmanes adonar-me que el problema no era que jo estigués desinformada o que no raonés correctament. El problema era que les coses no estaven passant, ni s’estaven pensant, i ni tan sols s’estava pensant en què s’havia de pensar!” Aquí Ponsatí fa de portaveu de molts que vam creure que les coses es feien i que si no en teníem notícia era perquè calia mantenir-les en secret. I no, resulta que tot era una catxa.

M’agrada molt el final optimista del llibre, ara que predomina una barreja explosiva de pessimisme, desconcert i escepticisme: “No crec que el 2017 fos la nostra última oportunitat. Més aviat va ser la prova que encara hi som. I ja fa molt que hi som. És cert: no és segur que deixant-hi la pell ens en sortirem. El que és segur és que mentre hi deixem la pell continuarem sent catalans. I pagarà la pena lluitar.” Lluitar. Fer xarxa. Conspirar. Ocupar posicions. Desobeir. Anar-hi. No defallir. Bastir projectes. Construir aliances. Formar-se. Resistir. Ser un corcó. Tocar els collons.

Deixo per al final un aclariment políticament correcte, que jo no sóc tan valent com la Clara Ponsatí: ja sé que parlar dels espanyols així en genèric és un error, que no es poden confondre els ciutadans amb l’estat al qual pertanyen, amb les seves estructures i les seves clavegueres. I crec que Clara Ponsatí també ho sap i quan parla d’espanyols no es refereix als qui voten Izquierda Comunera, són del Rayo i tenen els avis republicans enterrats al marge d’un camí ral. No, m’hi jugaria un pèsol que més aviat es refereix als espanyols catalanofòbics, els aporellistes, els qui ens espien, ens peguen, ens jutgen, ens engarjolen i ens envien a l’exili. Aquells a qui no agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català. Els qui ens voldrien esborrar del mapa. Els qui, a més de tocar-nos els nostres, de collons, si poguessin saltarien els prolegòmens i ens afusellarien com van fer amb Lluís Companys. D’aquests espanyols parlem.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies