Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

A les deu del matí hi ha una cua d’escolars a punt d’entrar al teatre principal d’Alcoi. Acaben de baixar el bus que els hi ha duts des de Bussot (Alacantí). N’hi ha un que demana si la funció és en català. Un altre vol saber si a l’escenari hi haurà persones o titelles. Les mestres intenten contenir-los, però la cridòria és considerable. Quan traspassen la porta, els rep una mena de perot gegant. Brusa blanca amb llaç, jaqueta vermella i barretina catalana. A la mà, hi duu una maleta i saluda somrient. És la reproducció de Tirisiti, el personatge que dóna nom al betlem que són a punt de veure representat.

TIRISITI-0020b_FotoPRATSiCAMPS
Fotografia: ©Prats i Camps.

Tirisiti és un retaule de titelles que es representa des de final del segle XIX. És un Bé d’Interès Cultural i té uns quants reconeixements. És un pesebre iconoclasta on apareixen escenes sacres, com ara el naixement de Jesús, l’adoració dels Reis i la persecució d’Herodes, però amb la fugida de la Sagrada Família a Egipte l’obra es capgira i esdevé irreverent i trencadora. Hi ha un capellà que es morreja amb una feligresa. Hi ha Andrés Coloma, Clásico, un torero local, que toreja un bou. Hi ha filades de moros i cristians. I, fins i tot, hi ha un globus aerostàtic. Tirisiti mateix té un canvi de personalitat, perquè a la primera part és el masover que es nega a allotjar Jesús i Maria i després és l’antiheroi, perdedor i murri.

Patrimoni de l’Ajuntament d’Alcoi

Joanfra Rozalen, director de 'La Dependent'. Foto ©Prats i Camps
Joanfra Rozalén, director de La Dependent (fotografia: ©Prats i Camps).

El betlem és patrimoni de l’Ajuntament d’Alcoi i, gràcies a un conveni, La Dependent és la companyia que s’encarrega de representar-lo des de principi dels anys noranta. Joanfra Rozalén, el director, explica que una part del text varia de l’un any a l’altre. ‘Té una manera molt característica de fer-se. Va calfant-se un poc el mateix text. S’estableix molta interacció entre espectador i espectacle. La primera part és molt similar sempre. I parlem de diglòssia, perquè és en castellà. La segona part, més costumista, quan hem eixit de la part del betlem, és en valencià. I és en aquesta part on cap, com a molts espectacles de titelles, eixe component sarcàstic i burleta que connecta amb l’actualitat i amb el món d’ara.’

La primera constància escrita del betlem de Tirisiti és del 1876. En aquella època, al voltant de l’església hi havia molts betlems, i tots amb el mateix esquema. Els betlemers contaven la història sagrada, però hi afegien qüestions de l’actualitat per a cridar l’atenció del públic. ‘Ens consta que per algun hi va passar un tren’, diu Rozalén. Els representaven en tendals o barracots i cobraven entrada. Eren afeccionats, i els membres de la família s’encarregaven de la manipulació dels titelles.

TIRISITI-0031br_FotoPRATSiCAMPS
Fotografia: ©Prats i Camps.

Una tècnica pràcticament en desús
El betlem de Tirisiti manté la tècnica de ‘peu i vareta’ que té molta tradició a l’Europa central i a la Mediterrània, però que pràcticament ja no es fa servir. És molt complexa perquè el muntatge es fa sota l’escenari i es necessita una fossa on els sis manipuladors es puguen moure. En els trenta-cinc minuts que dura la representació alcoiana, hi participen 120 titelles. Alguns són fixos, uns altres tenen una mobilitat limitada i n’hi ha que són mòbils.

Fins que la veu en off no demana silenci, els xiquets i les xiquetes continuen expectants. És la primera vegada que assistiran a la representació. El to i la cantarella de la narradora els sobta, però l’aparició dels titelles i els moviments que fan quan es mouen entre les vies, els situa en l’acció. Els dos únics personatges que tenen veu pròpia són Tirisiti i el sereno. És molt estrident, produïda per una llengüeta que duu al paladar l’actor que els fa parlar. De fet, el nom del protagonista sorgeix de la manera com pronuncia el de la seua dona: Tereseta. La tècnica de la llengüeta per a alterar o dissimular la veu dels actors és una característica heretada de la tradició dels putxinel·lis de la Commedia dell’Arte italiana. És per això que quan Rozalen parla del betlem diu que és una obra arrossegadora, carregada d’influències i tradicions barrejades. ‘La barretina que du el protagonista no sabem d’on ve –diu el director– però a final del XIX ja anava així. La família del tio Salguero, la família del tio Cullerotero, o la família Esteve, que van ser els que com a malnom els va quedar el nom de belemeros són els que més temps en van tindre. Els afegien les coses que consideraven més genuïnes, més captivadores per a enganxar els espectadors.’

Una cita obligada per als alcoians
Pel Teatre Principal passen trenta mil espectadors cada any. S’hi fan unes dues-centes funcions. Entre el 28 de novembre i el 22 de desembre es fan en horari escolar i concertat amb les escoles. Ja no és una activitat essencialment alcoiana, sinó que fins a Alcoi arriben xiquets i xiquetes de tot el País Valencià. A partir del 23 de desembre les representacions es fan per a un públic familiar. Totes les funcions tenen l’aforament complet. Els actors noten la diferència quan qui s’asseu al pati de butaques és el públic alcoià. Els avis i els pares hi porten els més menuts. Interactuen amb els titelles i esperen que en la segona part Tirisiti pose damunt l’escenari temes d’actualitat o facècies que han passat a Alcoi l’últim any. ‘Tant vénen persones modestes com la gran dama de la burgesia alcoiana, carregada de joies, que el dia de Nadal, després de dinar, porta tota la família a veure el betlem’, diu Rozalén. El pressupost anual del muntatge és de vora 100.000 euros, el 80% dels quals prové de la venda d’entrades.

Foto: ©Prats i Camps
Fotografia: ©Prats i Camps.

Actualment el pesebre va molt lligat a les festes de Nadal d’Alcoi. N’és l’inici, com la cavalcada de Reis n’és el final. Però no sempre ha estat així. En temps de la república, les representacions es van fer de manera irregular i cap als anys seixanta va deixar de fer-se. Després va anar passant per mans diferents fins que l’Ajuntament d’Alcoi va decidir convertir-lo en institució. Aquest és el punt d’inflexió que permet la solidificació de l’espectacle. La Dependent rep el llegat de la família Peydró, que els transmet per via oral tant el text com la cantarella com la manera de narrar.

Els titelles actuals són obra d’Alejandro Soler i Paqui Denia que van inventar tot l’imaginari i va resituar una escenografia semblant a la que hi havia en l’època de la creació. ‘La tècnica és la mateixa –diu Rozalén–. Els moviments són més depurats perquè els que feien les representacions eren els xiquets que hi havia sota l’escenari manejant els titelles, i per això Tirisiti té aquests cops tan característics, aquesta manera tan atrotinada com a vegades es mouen. Nosaltres ho mantenim perquè volem que semble accidentat, que passen coses.’

Sota l’escenari
I passen coses. A vegades, a mitja representació pot caure el cap d’un titella. Són de fusta i es trenquen, però a la part de darrere de l’escenari tenen una taula que és una mescla entre una taula de fuster i sala d’operacions, on els tornen a posar en ordre. Darrere també hi ha el prestatge amb tots els titelles. Cadascun hi té un lloc, que sempre és el mateix, perquè durant l’actuació els manipuladors pugen i baixen per agafar-los i tornar-los a posar i tornar-los a agafar tantes voltes com calga.

TIRISITI-0065b_FotoPRATSiCAMPS
Fotografia: ©Prats i Camps.

Fins allà baix arriba la cridòria del públic, el diàleg que estableix amb Tirisiti o amb el sereno que s’empipa perquè no reïx mai a dir correctament l’hora.

L’espectacle que hi ha sota l’escenari és quasi tan interessant com el que veu el públic. Tot sembla molt fràgil i casolà. El secret que tot funcione és la coordinació, la mecanització dels moviments, però també el joc. Si un titella balla a l’escenari, l’actor balla darrere. I si està ensopit, també ho està el seu manipulador. Jordi Carbonell fa setze anys que participa en el betlem. A banda fer anar els titelles, és un dels actors que fa les veus amb la llengüeta: ‘Tots fem tots els moviments, és un treball en cadena, tots toquem tots els titelles. Ens les passem per dalt. Hem d’estar alerta perquè és una faena molt precisa.’ A base d’anys de manipular-les, Carbonell explica que encara que els titelles pareguen pals, estàtics, se’n pot traure molt de suc. ‘Té el moviment giratori, pega botets, des de dalt pots guaitar, pots fer coses interessants.’

Pep Sellés és l’altre actor que alterna amb Carbonell a l’hora de posar-se la llengüeta. Ell fa el Tirisiti des de fa trenta anys. ‘Abans de nosaltres, el Tirisiti ja hi era, però nosaltres l’hem polit i amb l’ajuda del poble hem creat un espectacle estàndard, on tothom es reconeix i en gaudeix. I nosaltres gaudim fent-lo. Nosaltres juguem.’

En la companyia hi ha debutants com Brian, que quan era petit s’imaginava que Tirisiti tenia vida pròpia.

Montse Francés, una de les narradores, diu que percep la diferència entre un públic local i el que veu el betlem per primera volta. Sense veure la gent, a vegades els reconeix per les veus, perquè repeteixen any rere any.

La complexitat del muntatge, la fragilitat dels personatges i la necessitat d’un tipus molt

Foto: ©Prats i Camps
Fotografia: ©Prats i Camps.

concret d’escenari, ha impedit que el betlem de Tirisiti haja eixit d’Alcoi. La companyia ha rebut propostes, però no han arribat a reeixir. Sí que feren una eixida al festival de titelles La Passada, que organitza l’ajuntament de Granollers. Fou l’any passat. ‘Va ser molt bonic –explica Rozalén–. Volíem fer una fusió perquè ells tenen una ciutat similar, algunes maquetes d’edificis i va recrear el Tirisiti. Tenen dos personatges que són el rapsode i un seguidor del Barça i els vam incorporar en la representació, vam fer una mena de fusió.’

Quan s’acaba la representació, els escolars ixen disparats comentant la jugada. Alguns intenten imitar la veu d’espinguet de Tirisiti. Alguns altres encara no entenen per què ha d’eixir un torero en el betlem. Sota l’escenari tot ha tornat al seu lloc. Cada titella reposa al prestatge esperant que la sala es torne a omplir de públic.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.