Dimecres a VilaWeb publicàrem una notícia, que després deveu haver vist reproduïda gairebé per tots els altres mitjans, sobre la possibilitat legal de prohibir la recepció de propaganda electoral a casa. L’èxit, instantani, d’aquella informació em va sorprendre molt. Si us interessa de saber com funciona, podeu llegir la notícia.

L’anècdota em sembla reveladora perquè certifica l’existència d’un enuig molt generalitzat envers la classe política. Enuig que ha esclatat al conjunt de l’estat espanyol amb el fracàs de Pedro Sánchez a l’hora de formar govern, però que en el cas del Principat s’afegeix a la irritació patent per la incapacitat dels partits independentistes. Però el fenomen és general a tot Europa, on hi ha un cansament notable amb la política i els polítics, especialment després de la crisi del 2008, tan nefastament gestionada.

Tradicionalment, el rebuig de la política ha estat vist com un mal que calia evitar. La imatge habitual que hom té de la reacció contra els polítics és la visceralitat ignorant que pot acabar causant problemes seriosos quan la societat es convenç que tots els partits són iguals i tots són dolents. Però ara, això, hi ha maneres de mirar-s’ho que pense que són molt més riques i interessants. I, al costat d’aquesta visió negativa de l’antipolítica, com més va més s’entenen els estudis i les teories d’autors com Philippe Schmitter, que apunta a la importància dels qui anomena ‘demòcrates insatisfets’.

El concepte enclou persones que aprecien els valors democràtics (a diferència dels antipolítics tradicionals), però que són crítics sobre el ‘nivell real’ de democràcia en què vivim. Aquesta gent, segurament vosaltres i jo, estem tips dels polítics i de la política però no abandonem el debat públic, sinó que hi participem activament tot i que d’una manera diferent. El moviment independentista o el 15-M, per posar dos exemples, són una plasmació als Països Catalans o a Espanya de l’organització i la força dels ‘demòcrates insatisfets’.

Segons Schmitter, els demòcrates insatisfets ens hem adonat, ni que siga intuïtivament, d’allò que ell anomena ‘la futilitat del vot’. Avui sabem, per desgràcia, que vivim en un món on el vot no serveix com servia abans i on els polítics, quan la gent no vota allò que ells volen, reaccionen intentant alterar les regles, en compte de reaccionar escoltant allò que els diu la gent. I això ens irrita. Jaume Asens, el dirigent d’En Comú Podem al congrés espanyol, va explicar d’una manera molt clarivident l’astracanada de Pedro Sánchez dient una veritat com una casa. Asens va constatar que a Sánchez el molesta què vota la gent i fins i tot sembla que s’estimaria més ‘canviar de poble’.

Als anys seixanta Robert Dahl va observar com funcionaven els règims democràtics al món i va crear una classificació, discutible com totes, però molt útil a l’hora de valorar si un país és realment una democràcia. Tanmateix, d’aleshores ençà, el funcionament de les democràcies s’ha alterat, ha empitjorat. Diversos autors han analitzat aquestes alteracions, aquests canvis, i crec que tots podem convenir fàcilmentque n’hi ha tres de cabdals.

El primer canvi és que els ‘ciutadans efectius’ de la democràcia ja no som els ciutadans, sinó les organitzacions –com ara els partits polítics o els poders econòmics. És indiscutible que és el seu vot i les seues decisions que compten.

El segon canvi, evidentíssim també, és el desastre de laprofessionalització de la política i dels polítics. En les democràcies liberals primitives els dirigents i els representants electes eren gent que tenia les seues feines i les seues professions i que participaven en la política per motivacions cíviques. Avui, en canvi, una part substancial dels polítics ja no viuen ‘per a la política’ sinó ‘de la política’ i això té unes conseqüències. Amb les excepcions que vulgueu.

I el tercer gran canvi, segurament el més greu, és que les democràcies han anat cedint sobirania a allò que Dahl anomenava ‘institucions guardianes’. Dels bancs centrals als tribunals, per a posar-ne dos exemples. I això ha creat, podríem dir-ne, ‘democràcies sense capacitat de triar’. Tu pots votar i escollir Tsipras a Grècia, per exemple, però al final el Banc Central Europeu o la troica alteren el teu vot i impedeixen que s’aplique la política per la qual tu vas triar aquell individu concret. O pots elegir el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i el conseller Comín com a eurodiputats però al final una ‘institució guardiana’ com la Junta Electoral espanyola decideix que la tria no és bona i que el teu vot és fútil, que no val. La situació és extraordinàriament alarmant, perquè ens roben el dret de decidir, ens neguen quotidianament la capacitat d’ordenar la nostra vida col·lectiva. I això, si els polítics no s’hi enfronten i ho combaten, no pot menar sinó a l’enuig contra ells.

Al Principat, entre el 2014 i el 2017, vàrem viure una època extraordinària, meravellosa, en la línia de l’esclat de la ‘democràcia fugissera‘ de Sheldon Wolin, que ja sabeu que m’agrada de fer servir per a explicar la pervivència del Primer d’Octubre. Va ser un moment esplèndid, en què ciutadania i polítics caminàvem al mateix pas, units, amb la voluntat de canviar radicalment la política i la societat. Després hem viscut, vivim, dos anys cada dia més decebedors. Decebedors per la incapacitat dels partits independentistes de complir el mandat popular. Decebedors per la posició europea, també respecte de Catalunya però no únicament. I decebedors finalment respecte d’un estat espanyol en fallida, víctima de la crisi més gran que ens podíem imaginar, però disposat a morir matant si cal, matant-nos.

Contra tot això, i per a superar tot això, ens hem d’alçar i cal tenir una cosa clara: no ens cal més democràcia de baix nivell com la que tenim ara a l’estat espanyol sinó una democràcia diferent, exactament com aquella que vosaltres i jo concebérem, construírem i practicàrem durant l’octubre republicà. Demostrant que era possible. I per tant l’única eixida possible a totes les crisis que vivim i també a aquest desori polític que tant ens irrita és retornar al Primer d’Octubre.

Si els partits independentistes no ho volen entendre, com passa, aleshores ens serà més difícil. No ho negaré pas, això. Però no oblideu mai que la gran diferencia entre aquell temps i l’actual és que aleshores la gent va ser prou forta, des de baix, per a empènyer els polítics i no es va deixar portar. Aquella, i no cap altra, fou la clau del moviment que es va posar dempeus entre el 2010 i el 2017. De manera que la pregunta que ens hem de fer ara els demòcrates insatisfets és ben simple: que us sembla si ho tornem a fer?

 

PS. Us recomane que llegiu l’entrevista que publiquem avui amb Paula Rotger, la treballadora de l’aeroport de Palma que va ser víctima d’un cas de discriminació lingüística i que ha acabat sancionada per Aena: ‘Li vaig dir “moltes gràcies”, en català, i el guàrdia civil es va exaltar’. I en el capítol d’opinions no us perdeu les de Tina Vallès i Pau Vidal. Avui és 20 de setembre, així que fa dos anys de l’assalt per la policia espanyola de les seus de la vicepresidència i de la CUP, que acabaria portant a presó Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Dos anys després la macrocausa del jutjat número tretze ha procesat ja una trentena de persones més. Us expliquem com està la situació i les concentracions convocades en protesta per avui en aquest article.

VilaWeb és un diari que tothom pot llegir gratis però que demana a aquells que pugueu pagar cinc euros al mes que us en feu subscriptors per a fer-lo possible

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb