Abraçada amb ce de casa

“T’enviaré la ubicació quan hi arribi, no sé on anem.” Això és el que li ha dit avui (dijous) la X a ma filla en un missatge de veu, mentre empaquetava les seves coses perquè deixen el pis i se’n van a viure a dues hores d’aquí, encara no sap on. Dimarts va ser l’últim dia que venia a l’institut i ni ho sabia. Al migdia va arribar a casa i suposo que hi va trobar els pares fent caixes, maletes, bosses. Canvia de pis i canvia d’institut, perquè se’n van lluny. S’ha hagut d’acomiadar dels companys per WhatsApp. Va arribar de Colòmbia l’any passat, “i de seguida se la va estimar tothom a classe”, em diu ma filla amb els ulls entelats. S’envien missatges plens de cors, es diuen que s’estimen amb moltes lletres, es prometen amistat eterna, és tot intens com ho és l’adolescència, però és la seva realitat i cal posar-se a la seva pell per entendre-ho. És un cisma per a elles.

No és el primer cop que passa. N’hem perdut el compte, dels nois i noies que arriben o se’n van a mig curs, el curs passat en va arribar una al juny, al juny. Catorze anys i anar canviant de casa cada dos per tres perquè t’apugen el lloguer, perquè s’acaba el contracte i no te’l renoven, perquè et desnonen. Hi ha el cas de la Y, que resisteix a l’institut tot i haver canviat de domicili tres cops en un any: són de Bangladeix, els pares, i els fills, tres, han nascut aquí. La Y és una alumna brillant, però tant és, encara que fos un zero a l’esquerra o que fes col·lecció d’expulsions o que necessités reforç de tot, no es mereix, ni ella ni la seva família, aquests trasbalsos cada dos per tres.

És un problema d’habitatge, sí, però afecta l’educació, i no sé si no seria hora de començar a abordar-lo des d’aquí: menors d’edat que es queden sense casa, que tot el que tenen els ha de cabre en un parell de maletes perquè vés a saber quant de temps ens hi podrem quedar, aquí. Abans de la pandèmia ja passava, però ara més. Recordo el cas de la Z quan les filles feien cinquè de Primària, quan tenien onze anys, un dia van tornar de l’escola espantades: la Z i sa mare havien sigut desnonades, vivien davant de la Filmoteca, al Raval, i d’un dia per l’altre van anar a parar al carrer. La Z la coneixíem des de P3, des dels tres anys, la seva mare era de Romania, pujava la filla tota sola, fregant pisos i cuidant gent gran. Els vam perdre la pista, l’últim que vam saber és que havien tornat a Romania, no sabem en quines condicions. A segon va arribar una nena de Síria, la família sencera havia marxat per culpa de la guerra, la nena explicava tot el que passava als companys: “Avui s’ha mort una tieta de l’A”, et deia un dia ta filla, amb vuit anys acabats de fer; “Fa dies que l’A no sap res dels seus avis”, uns dies després; “L’A sempre està trista”, cada setmana; i un dia: “L’A se’n torna a Síria.” No n’hem tornat a saber res, de l’A. No responien als missatges. Vaig deixar d’insistir, però la meva filla encara se’n recorda: “Li vaig ensenyar català, n’aprenia molt de pressa, llegíem juntes, era molt maca.” Era molt maca. Era, diu.

La X ara també era molt maca. Des d’avui. Li dic: “No en parlis en passat”, i em diu: “Mama, sí, ja és era”, i se li trenca la veu. I no tinc res a dir-li per consolar-la, perquè la tristesa de ma filla em sembla petita, insignificant, perquè estic pensant en els pares de la X i no em dono permís per estar trista, no hi tinc cap dret, jo. Ni ma filla. La X, la Y, la Z, la A i tants casos més, que se’ns acabaria l’alfabet, quan les protegirem? Quantes lletres més esperarem per fer-hi alguna cosa? Això també és desemparament. Canviar de casa i d’escola un cop l’any o més és no fer arrels enlloc, anar col·leccionant comiats, renúncies, pèrdues. No ho hauria de viure cap nena, això. Cap noia.

Dilluns la X llegia en veu alta i va dir “abracada”, ma filla la va corregir: “La ce trencada sona com la essa.” Avui, tres dies després, arran d’aquest comiat imprevist, s’envien abraçades amb la ce sense trencar, els queda aquesta complicitat, la de no trencar la ce quan s’abracen virtualment, la d’escriure abraçada amb ce de casa.