T’ha baixat un 2,6% el poder adquisitiu en un any?

Aquest matí l’INE ha publicat la xifra de creixement de l’IPC per tot l’estat espanyol: ha estat del 2,7%, una dècima més que no havien anunciat a final de juny. A Catalunya, ha estat del 2,6%; a les Illes, del 3,2%, i al País Valencià, del 3,0%. En tots els casos és el màxim assolit d’ençà del primer trimestre del 2017, quan va arribar al 3%. Aquests nivells no són gaire preocupants, més enllà de la butxaca dels qui han tingut una pujada de remuneracions inferior a aquesta xifra. Recordem, per exemple, els pensionistes, que van tenir un augment del 0,9%, si bé se’ls compensarà si acaba per sobre d’aquesta xifra. Els funcionaris també tenen un augment del 0,9%, mentre les ministres espanyoles Díaz i Calviño són en plena discussió sobre quan i quant s’ha d’apujar el salari mínim (SMI), que el 2021 ha restat congelat. El Banc d’Espanya aconsella de no fer-ho i, fins i tot, dóna una xifra superior a les 100.000 persones que poden trobar-se sense feina si es decideix l’alça, opinió compartida per la CEOE.

Sobre els convenis col·lectius, els signats amb anterioritat afecten 3,8 milions de treballadors i tenen una pujada de sous de l’1,49%. En els nous, que cobreixen uns 870.000 treballadors, arriba a l’1,85%. La CEOE ha fet saber que no vol tocar res de res. En tots dos casos, de la mateixa manera que en els anteriors, es perdrà poder adquisitiu. Això crea malestar en tots els col·lectius, però els sindicats ara per ara no volen jugar fort i esperen veure què passarà finalment amb l’IPC.

Aquest càlcul que acabo de comentar és l’habitual que es fa a tot arreu, però parlem d’un IPC molt esbiaixat aquesta vegada i podria ser un mal indicador de la realitat del cost real de la despesa. Això és causat pel pes extraordinari que hi té la pujada dels carburants d’aquests darrers mesos. Fixeu-vos-hi. Si en lloc de mesurar la inflació amb l’IPC, ho féssim amb l’anomenada “inflació subjacent” –que és l’IPC total menys els carburants i els aliments no elaborats– parlaríem d’un creixement dels preus del 0,2% anual al juny. Això vol dir que afectarà molt més els qui han de fer servir molt el cotxe a la feina.

Sempre hi haurà qui digui que això no és veritat, que la vida li ha pujat molt més queno  es diu. I segur que té raó, perquè cadascú de nosaltres tenim el nostre IPC particular segons la pauta de consum. L’IPC general és un acord tàcit entre tots basat en la mitjana que surt de l’enquesta de consum que fa l’INE cada any i, d’acord amb els canvis que hi ha, cada any es varien les ponderacions dels productes a l’IPC. Ara, això no evita que hi hagi xifres diferents als IPC comunitaris i, fins i tot, provincials, que són els càlculs que fa l’INE.

A l’estat espanyol, el juny la mitjana és d’un creixement anual del 2.7%, amb dos extrems: Madrid, amb el 2.1% i Castella la Manxa, amb el 3.4%. A Catalunya és del 2,6%, com ja hem vist. Però dins de Catalunya també hi ha diferències. Barcelona és on menys s’apugen els preus, amb un 2,3%, seguida de Girona, amb un 3,1% i Lleida i Tarragona, amb un 3,3% cadascuna.

Les diferències de pujada de preus per productes i demarcacions també pot ser important. Hi ha quatre epígrafs de productes a Catalunya que són els que més pugen arreu, però amb diferent intensitat. Les begudes no alcohòliques pugen el juny entre un 4% anual a Barcelona i un 8,8% a Tarragona. Deu n’hi do! L’electricitat puja des d’un 16,7% a Barcelona, fins a un 19,8% a Tarragona. L’ús de vehicles personals (carburant) augmenta del 8,9% de Lleida al 9,8% de Barcelona i Tarragona. Els serveis d’allotjament marquen un augment de l’11,5% en tot el Principat.

M’ha cridat l’atenció que un dels epígrafs que més han pujat anualment a Girona, Lleida i Tarragona, l’anomenat “altres béns duradors per l’oci i la cultura” –que inclouen caravanes, instruments musicals, barques…– hagi crescut d’un 5,3% a Girona, d’un 7,8% a Lleida, i d’un 6,7% a Tarragona i, en canvi, a Barcelona ha pujat només d’un 0.6%. També m’ha sorprès que a Lleida els preus dels serveis ambulatoris –metges, dentistes, ambulàncies, aigües termals…– hagin augmentat gairebé d’un 5% mentre a la resta de demarcacions ho han fet entre el 0 i l’1%. Finalment, m’ha sobtat que els serveis hospitalaris de Tarragona creixin d’un 6,4% i a la resta només entre el 0 i l’1%.

Fins aquí la part més propera de l’IPC, la que ens toca la butxaca, però hi ha una altra cara que ens pot afectar a tots indirectament. Sí, la macroeconòmica. Fins ara, els preus han estat molt baixos i els bancs centrals han fet una política monetària molt laxa, a còpia de comprar títols de deute als països i monetitzar-los, és a dir, fabricar dòlars o euros nous de trinca. L’inconvenient és que, quan la inflació puja, els bancs centrals han d’anar més amb compte perquè que el deure fonamental és evitar que la moneda perdi poder adquisitiu i, per tant, han de controlar els preus. El BCE fins ara estava obligat a fer-ho quan els preus creixessin el 2%, però d’ençà de fa uns dies va flexibilitzar aquesta norma i deixa que augmentin més. El cas de la Reserva Federal és diferent, atès que, a més de controlar els preus, també ha d’ajudar a créixer l’economia. És a dir, que tenen més complicat de fer política monetària.

La por d’avui rau en el fet que mentre a la zona euro la inflació al juny és de l’1,9% anual, la dels Estats Units ha tornat a pujar i és al 5,4%, un màxim d’ençà del 2008. Aquesta tarda, el president de la Reserva Federal dels Estats Units, Jerome Powell, en el testimoni davant del Comitè de Serveis Financers de Congrés, ha volgut esvair els temors a una retirada prematura d’estímuls per part del banc central nord-americà i ha dit que l’economia encara té un llarg camí per recórrer per a consolidar els progressos. Ha afegit que l’entitat avisarà amb prou anticipació de qualsevol canvi en els programes de compra de títols.

No cal dir que un canvi de política ara, amb les empreses endeutades fins al capdamunt i els estats també, una pujada de tipus d’interès seria un cop duríssim per unes economies que tot just albiren la recuperació. Malgrat les paraules de Powell, els mercats financers estan molt nerviosos, però vull creure que un canvi de política, ara com ara, no el faran ni la Reserva Federal ni el BCE. S’hi juguen massa. I tots nosaltres, també…