En un món globalitzat, a la deriva social, dominat pel liberalisme econòmic, en un món en què la política s’ha vist gradualment desproveïda de la seva raó de ser –la recerca i custòdia del bé comú– fins posar-se al complet servei d’aquell, el llibre de Teresa Forcades Per amor a la justícia es rep com una finestra oberta a l’aire fresc.

El text, un assaig a cavall entre l’estudi biogràfic i la filosofia, no només ens apropa a dues dones prominents que van viure els anys més convulsos del segle passat, pioneres en el seu pensament i en la seva actuació, sinó que ens convida a la reflexió i ens impel·leix a la coherència personal.

Forcades (Barcelona, ​​1966), que estudia atentament la trajectòria de la nord-americana Dorothy Day (1897-1980) i la francesa Simone Weil (1909-1943), s’acosta a les dues personalitats en tant que projecte intel·lectual i pragmàtic a un temps, tot perseguint la utopia d’un món just i digne.

Els epígrafs de què se serveix Forcades per organitzar els capítols donen bon compte del contingut i són útils al lector en tant que l’orienten amb precisió sobre els àmbits d’interès, tant de Day i de Weil com de la pròpia autora de l’estudi: Dades biogràfiques; Experiència laboral i relació amb els moviments obrers; Reflexions sobre el valor del treball manual; Experiència de Déu i experiència d’Església; Ser dona: amor i llibertat; La identificació de Jesús amb els exclosos; El pacifisme i la guerra civil espanyola (1936– 1939); La revolució: compromís amb els exclosos per amor a la justícia; Reflexions finals; Cronologia i Apèndix: A propòsit dels jocistes.

Resulta especialment interessant el capítol Reflexions sobre el valor del treball manual, en què Forcades analitza el concepte de llibertat de les dues autores. Day i Weil tenen en comú que es neguen a identificar la llibertat amb el desig. Parteixen d’una vivència personal de llibertat que existeix independentment del desig personal, fins i tot de vegades en contra d’aquest. Weil concep l’ésser humà com escindit en dos: un ésser passiu (com a objecte del món) i ésser actiu (com a subjecte del món); com aquella part de la persona que aprehèn el món i només a través de l’acció –del treball [físic]– pot unir aquestes dues parts. El subjecte s’entén en interrelació amb el món, com a interlocutor del món. Però l’acció només és lliure quan és coherent amb el propi pensament. Cal reconèixer en el món les circumstàncies externes que, amb independència de si ens agraden o no, no poden obviar-se, ja que aquest reconeixement previ impulsarà l’acció individual (p. 48–49).

Forcades veu en la noció de llibertat de Weil una connexió amb la tradició cristiana, a través de Sant Agustí, qui considerava que únicament qui estima és lliure (p. 86), una consideració que, encara que amb arguments no del tot evidents, assumeix l’autora de l’assaig, que planteja la dicotomia “violència vs. llibertat” com a alternativa recíprocament excloent i com a única opció de capteniment humà (p. 107–108).

Llegiu l’article sencer a Núvol.com

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb