Teresa Casals

Teresa Casals (Badalona, 1941) desborda passió i idees a cada comentari. De conversa trepidant i alegre, ha dedicat tota la vida a dues grans batalles: la llengua catalana i l’escola. ‘Són dos elements clau i definitoris de qualsevol país, i en aquest nostre, oprimit, encara més!’ Filòloga, mestra i activista (fou promotora i portaveu de la plataforma Som Escola), acaba de rebre el premi especial del jurat Martí Gasull, atorgat per la Plataforma per la Llengua, pel compromís i aportació en la formació de mestres en el pas de l’escola franquista a l’escola catalana moderna, en una feina en temps rècord que va fer possible la immersió lingüística. Amb tot, avui, sense haver perdut ni un bri d’energia i amb ganes de continuar treballant, no amaga el cap sota l’ala: es declara anguniejada amb el panorama polític actual (‘han rebentat de males maneres el consens que hi havia amb la llengua’) i per l’estat del català (‘si no som independents, ja us avanço que la llengua es morirà’). Que què cal fer? Entre més coses, més pedagogia, menys mentides, una nova llei d’educació i una immersió ben aplicada.

Acabat el franquisme, vau col·laborar molt activament en la formació dels mestres i professors per a la nova escola catalana i per a la immersió lingüística…
—Amb deu anys, vam haver de formar tots els mestres del sistema, de tot el territori. El pas de l’escola franquista a l’escola catalana, sí. Tot un repte!

En aquell moment hi hagué un gran consens…
—Sí, perquè hi havia la il·lusió de fer un país nou, de tancar una etapa fosca, fosquíssima. Ningú no sabia on arribaria ni quins topalls trobaríem. Després hem vist que n’hi havia molts, de topalls! Però és ben cert que hi havia un consens absolut. Es van pactar les autonomies i en aquella negociació Catalunya va posar sobre la taula la llengua. D’aquí va venir també que es creessin TV3 i Catalunya Ràdio. La llengua no era un tema de conflicte. Era un tema d’igualtat. Els pares de les escoles ho reclamaven. Tots! La immersió va començar a Santa Coloma perquè era una demanda dels pares. Aquí s’ha de fer un reconeixement molt clar al PSUC, que va fer una gran feina als barris. Ara ens diuen supremacistes i, en canvi, aleshores els castellanoparlants reclamaven l’escola en català. Tothom va entendre que la llengua servia perquè tothom tingués les mateixes oportunitats.

Ara, en canvi, de consens més aviat poc. Si de cas, sembla que a alguns els faci por que l’escola sigui en català…
—Sí, és que ha vingut un partit a rebentar aquest consens.

Parleu de Ciutadans…
—Evidentment, sí. Penseu que el PP, en aquell moment, hi va estar d’acord. I penseu, també, que la llei de 1983, la de la immersió, era una llei que no parlava de llengua i prou, sinó de pedagogia i de metodologia. És a dir, la immersió era una metodologia. L’objectiu era que els nens, quan acabessin l’ensenyament obligatori, parlessin i escrivissin igual de bé el català i el castellà. I es va aconseguir. I ara els de Ciutadans diuen que als patis espiem els nens! És que és justament al pati on han de poder parlar la llengua del programa d’immersió, i aquí, aquesta llengua és el català. La classe és, en definitiva, una situació artificial. I el pati és una situació natural. Si vols aprendre una llengua, cal parlar-la sobretot en les situacions naturals. Però cal dir-los que no obliguem ningú a parlar en català, l’objectiu de la immersió és que tinguin la possibilitat de parlar català en totes les situacions, perquè tothom tingui les mateixes oportunitats. Ara, que cadascú parli com vulgui, només faltaria. Però si a l’escola, al pati, parlen en català, vol dir que hem aconseguit que en situacions naturals puguin parlar en català. Si ho desitgen o ho necessiten, en el futur, que ho puguin fer, i aquest és l’èxit. Els donem l’eina perquè puguin parlar ambdues llengües…

L’estudi de la Plataforma per la Llengua indica que més aviat es parla poc català, als patis…
—Sí, efectivament, fins i tot els meus néts, que a casa han sentit sempre parlar català, a vegades jugaven en castellà.

Per tant, la immersió va funcionar, però alguna cosa falla, oi?
—Sí, és clar. Passa que la immersió s’ha relaxat. Com dèiem, als anys vuitanta tothom volia avançar per la llengua, els de dretes, els d’esquerres… Tothom o gairebé tothom. La gent volia canvis. Hi havia emoció, emoció de plorar. Això s’ha perdut. I quan la immersió era al punt àlgid de la relaxació, sobretot als instituts, on d’immersió, en realitat, n’hi ha hagut ben poca, ha aparegut un partit que, per un grapat de vots, ha volgut rebentar el consens.

Als instituts no hi ha hagut immersió? Per què?
—No, no n’hi ha hagut prou. Per què? Perquè no s’ha fet bé la inspecció. S’ha relaxat. La inspecció ha fet figa. En això, de fet, hem fet figa una mica tots. Mireu, a totes les escoles de Catalunya, a partir de la segona llei d’educació, la del 2009, hi havia l’obligació que la llengua vehicular fos el català i, en cas que arribés alumnat que no comprengués el català, ja fossin nens castellanoparlants o parlants de xinès, la llei deia que l’escola s’havia de proveir d’un sistema de rebuda que preveia un temps d’adaptació fins a la comprensió mínima de la llengua abans d’incorporar l’alumne a l’aula. La inspecció també s’havia de preocupar d’això. És a dir, la inspecció no s’ha de preocupar només si a l’aula hi ha vint-i-set nens o vint-i-quatre, sinó que ha d’avaluar el projecte lingüístic de cada centre. I això no s’ha fet. La inspecció ha fet figa. Això ha passat durant molts anys i tothom feia l’orni. Però és que si fem l’orni amb l’escola, amb les pel·lícules i amb tot plegat, no anem enlloc. Hem perdut l’autoritat, que ens l’ha pres l’estat espanyol, i la moral, que l’hem deixada escapar nosaltres. Hem de recuperar les dues coses, però és cert que sense un estat ho tenim molt complicat, perquè tot això a l’estat espanyol li fa molta nosa. Les autonomies li fan una nosa terrible. Què volia el ministre Wert?

—’Españolizar a los niños catalanes’
—Doncs això. I és fortíssim. Volia liquidar l’associació de pares, que també feien nosa, i són els principals responsables de l’educació dels fills i hi han de participar. Volia liquidar la llengua, perquè feia nosa, etc. Volia eliminar-ho tot.

No se’n va sortir del tot, però tenint en compte això que comentàvem dels patis, potser una mica sí…
—No, ell no va passar la llei perquè Irene Rigau va ser la seva pedra a la sabata. A cada reunió que feien a Madrid, hi havia un daltabaix. El problema dels patis no és cosa de Wert, qui per sort no se’n va sortir. El problema dels patis és cosa de la relaxació en la immersió i en la inspecció. També feina nostra. En aquest país, hem badat amb la llengua, hem badat.

Som a temps de rectificar?
—Hi hem de ser a temps, perquè si no perdrem la llengua.

Tan dramàtica és la situació?
—Sempre es diu que mentre en resti un parlant, la llengua no s’haurà perdut, però la veritat és que la llengua es perd quan deixa de ser una llengua de prestigi. I aquest és el risc. I si els nens de deu anys pensen que la llengua de prestigi és el castellà, vol dir que som en situació de risc. Però és que si a la televisió i al cinema la llengua és el castellà, i al pati és el castellà, vol dir que el català és una llengua d’estar per casa. Per això tenen una ànsia demolidora contra TV3, que tot i ser l’única televisió que es pot veure, cal dir que ha perdut molt i que la llengua que s’hi parla no és precisament de les millors. Hem badat.

A l’acte de lliurament dels premis Martí Gasull es va parlar de l’emergència lingüística, fent un paral·lelisme amb l’emergència climàtica. És així?
—Sí, perquè aquí ningú no s’havia atrevit mai, ni tan sols la Plataforma fins ara, a dir com de malament estava la llengua. Em va agradar molt que es digués, això. És veritat que sap greu, perquè t’adones que no anem bé, però alhora és una dosi de realisme que ens cal. Si no partim del diagnòstic de què passa, no arreglarem res.

També dieu que TV3 ha perdut molt i que la llengua que s’hi parla no és precisament bona…
—TV3 ha perdut empenta perquè no té recursos i, a més, el director, Vicent Sanchis, està molt amenaçat amb denúncies. I ens hem tornat tots plegats una mica bonistes. Amb la llengua hem de ser molt més ferms. I sí, la llengua s’ha de parlar bé. A ningú no li agrada que la seva llengua vagi rematada pel món. Però això és un altre debat. El prestigi de la llengua l’hem de mantenir entre tots. I és feina de tots: de les escoles, de les universitats, de les entitats, dels governs… Però és clar, ara tenim tantes batalles que no tenim ni temps de preocupar-nos d’això. Per exemple, què ha fet el govern de Torra? Bàsicament parar els cops i, a sobre, sense diners. És que gairebé no té temps de fer res més!

Teresa Casals

Ens hem tornat bonistes?
—Sí. El bonisme és pensar que si som independents, el català no ha de ser l’única llengua oficial, amb el respecte més absolut per la gent no catalanoparlant que viu aquí i per a qui això és casa seva igual que per a mi. Si som independents i tenim dues llengües oficials, continuarem tenint aquest conflicte, els qui no volen aprendre català continuaran tocant la pera i aniran arraconant el català, que es troba en una situació molt més feble. Això ens porta a una lluita política contínua, barrejant la llengua amb la política, com vol fer Ciutadans, utilitzant la llengua com a arma. Doncs no. A més, aquests que diuen que els qui defensem que el català hauria de ser l’única llengua oficial, com passa a tots els països del món, som de dretes: és mentida. Jo sóc d’esquerres, ho he estat sempre i ho seré sempre. Però llavors alguns diuen ‘ai, que no s’enfadin’. Això és el bonisme. Realment penseu que hem de perdre la llengua? Perquè si no som independents, ja us avanço que la llengua es morirà. Hem de perdre tota la nostra literatura? Perdre Espriu, Ramon Llull, Verdaguer… Què té de bo perdre una llengua? És que tot és dolent!

Evidentment. I com ho hem de fer?
—Hem d’explicar ben explicat als qui no volen aprendre el català que, sobretot, els seus fills, que han nascut aquí, han de ser alguna cosa. Els fills han de saber la llengua del país. Però és que partim d’una base equivocada, que és que ens pensem que som un apèndix d’Espanya. No tenim prou consciència que som una nació. Jo sí que la tinc, però col·lectivament no la tenim prou. I psicològicament és molt important sentir-se d’un lloc. Els fills nascuts aquí són d’aquí i la llengua del país és el català. I no és cap mala jugada, al contrari! Perquè la idea és que coneguin la llengua del país on viuen, el català, a més del castellà i de totes les llengües que els interessi aprendre. Això els enriqueix! És al revés del que es pensen. Fer que aprenguin el català és dir-los: et respecto, ets membre de la nostra comunitat.

Potser, en realitat, la llengua els importa poc i no volen sinó guanyar eleccions…
—Sí, la llengua els importa ben poc. Volen un grapat de vots i prou. I amb mentides. És una vergonya. Això em posa de mala lluna i de vegades he d’apagar el televisor perquè penso que em posaré malalta. A més, és una mentida enorme dir que els nens surten de l’escola sense dominar el castellà. Però si les dades diuen que la majoria de nens catalans tenen més nivell de castellà que no els nens de Segòvia! Poca broma. On és el problema? Mireu, jo sóc dels signants del manifest Koiné. Doncs ens han dit de tot! I em fa molta angúnia que menteixin sobre això. Ens diuen supremacistes i més coses, i és al revés! El president Torra, que el conec de fa molts anys, és un home d’una cultura vastíssima i d’una gran delicadesa i sensibilitat. Doncs li han dit de tot, tergiversant-ne les paraules fins a mentir. És molt angoixant.

Parlant de tergiversar… Què diríeu a la batllessa de Vic, Anna Erra?
—Ja ho vaig dir al discurs del lliurament del premi Martí Gasull. Té tot el meu suport i seré al seu costat en tot. A més, la conec, perquè era la regidora de Cultura de Vic quan jo era portaveu de Som Escola. Havíem parlat tres vegades o quatre. Respecte de la llengua, pensem igual. I la manipulació que van fer de les seves paraules és tan barroera i malintencionada que fa fàstic. Ella va dir que no podíem discriminar ningú, ningú, i que per tant havíem d’acollir igual a tothom. Doncs van intentar fer creure que havia dit justament la cosa contrària. Jo crec que no hauria hagut de demanar perdó, però l’entenc, perquè estem tan apallissats, tant, que a vegades no hi ha més remei.

A vegades aquest món hiperconnectat en què vivim, amb les xarxes socials, fa que tot s’exageri i que les mentides circulin…
—Si voleu que us digui la veritat, penso que aquest món que tenim és massa inhòspit. No tinc cap por de la mort. No en tinc gens de ganes, eh, de morir-me, però reconec que aquest món, a vegades, em repugna. Les xarxes socials tenen coses bones, ep, només faltaria, però hi ha tot un moviment de maldat que costa d’aguantar. Com que em sento bona persona, em dol molt profundament veure com les mentides circulen lliurement per la xarxa. O estàs molt ben informat i molt convençut de la veritat o pot ser que t’acabis empassant molta mentida. Hi ha gent de bona fe que s’empassa mentides. Això passa i els partits hi juguen. Amb la llengua també. I em fa molta angúnia. Molta. Bé, per què us penseu que a Espanya els catalans tenim tan mala reputació? Perquè hi ha una intoxicació brutal, perquè els diuen que som egoistes i males persones. És tot mentida, però si ho van repetint cada dia, al final cala i com acaba? Amb l”a por ellos’. Com pots dir ‘a por ellos’ a una pobra gent de bona fe que només fa que pagar el deute i que no fa cap mal? Doncs és això.

Teresa Casals

Heu esmentat Som Escola, organització de la qual sou promotora…
—Som Escola va néixer el mes de juny quan va sortir la sentència contra l’estatut. I recordo que jo dinava amb en Martí Gasull comentant qüestions de la Plataforma per la Llengua per al curs següent, que llavors era molt més petita perquè tenia dos mil socis (ara en té vint mil). I com que en aquell restaurant no hi havia cobertura, ens van venir a buscar desesperadament per dir-nos que havia sortit la sentència. I de seguida en Martí i jo ens vam posar a escriure un document. Aquell document el vam enviar a Òmnium i al Centre Unesco, el director del qual aleshores era Miquel Àngel Essomba. Vam fer-hi plegats quatre retocs i aquestes tres entitats vam ser les que vam començar Som Escola. A partir d’aquí, s’hi va afegir molta gent, moltes entitats, etc. Quan toques l’escola, la gent es mobilitza. I al cap de pocs anys vam arribar a treure 120.000 persones al carrer.

Necessitem una altra vegada Som Escola?
—No ho sé, però sí que necessitem la il·lusió dels anys vuitanta per a refer l’escola catalana. Això s’ha de repetir, com més aviat millor. I si pogués ser amb la independència, encara millor. Cal dir: senyors, ens hem de posar al dia. I hi hem de ser tots. El problema és que ara estem dividits. I aleshores no ho estàvem pas. Aquest és el problema, que en la llengua hauríem d’anar units!

Cal reformular la immersió, com de fet han proposat, de maneres diferents, tant el Departament d’Educació com el PSC?
—Hem de fer un reset i, com dic, si poguéssim ser independents, seria el moment idoni. Vam fer una immersió partint d’una realitat de dues llengües. Ara partim d’una realitat amb dues-centes setanta. En termes generals, cal fixar un objectiu de país –quin país volem– i demanar als experts que ho estudiïn i que facin una proposta perquè el sistema educatiu hi doni resposta. I portar aquesta proposta dels experts al parlament perquè els partits la debatin, però sempre assessorats pels experts, no pels qui busquen vots.

Per tant, cal una nova llei d’educació… Com hauria de ser?
—Primer, cal tenir una escola catalana en llengua i continguts. Els continguts són importants, perquè el problema no és la llengua i prou. Volen que estudiem Cid Campeador i aquí hem d’estudiar Jaume I, és a dir, la nostra història. En segon lloc, una escola per a tothom en la qual l’alumne sigui al centre de l’escola i en què el paper del professor o el mestre sigui el de treure la millor cosa de cada alumne, procurant que l’escola sigui un lloc d’acollida per als nens perquè siguin feliços. I, en tercer lloc, una escola que tendeixi a l’excel·lència. És a dir, una escola exigent i excel·lent. I l’exigència vol dir treure el millor de cadascú, perquè cadascú és diferent, i, això també, sense que hi hagi cap barrera econòmica. Aquesta és l’escola que vull per al meu país.

Això és una utopia?
—No, en cap cas, hi ha molts llocs on això ja passa. Però, sobretot, aquest ha de ser l’objectiu. Quan em diuen que hem de fer una escola com la sueca jo els dic que no, que ha de ser molt millor, que aquí som mediterranis i ho podem fer molt millor. A Suècia hi ha un índex de suïcidis brutal. Aquí tenim el sol i la platja i, per tant, ho hem d’aprofitar.

Teresa CasalsBé, però, per dir-ho així, aquí hi ha més picaresca que no a Suècia…
—Sí, però és que no venim de zero! Tenim una història pedagògica, des de l’escola de la república, que ens dóna una gran tradició. Aprenguem de la nostra història, que ho hem fet molt bé.

Pel que dieu, la immersió encara és ben necessària…
—I tant, però ben aplicada. Fins que no arribem a una situació d’igualtat no té cap sentit pensar en un model que no es basi en la immersió en català. I igualtat vol dir moltes coses, començant per tenir, com a mínim, el 50% de les pel·lícules en català, la televisió en català, etc. I això em sembla que és una aspiració que només podem assolir amb la independència.

La veurem, la independència? Sou optimista?
—La veritat, ara una mica menys que abans, perquè hi ha tanta divisió que no sé ni on sóc. Hi va haver un moment que vaig veure clar que ens en sortiríem i que ho veuria, però ara ja no ho veig tan clar. De tota manera, és igual, perquè tot això que hem comentat, si continuem tenint un estat que ens oprimeix tant com Espanya, no serà possible. Si no confiéssim que tindrem un estat, aquesta entrevista no tindria sentit. De fet, si fos més jove i no confiés en un nou estat, me n’aniria, perquè no es pot viure amb un horitzó en què cada vegada que obres la boca te la tapen. I m’estimo aquest país, no sabeu com. Però si el futur del país és que Espanya ens continuï caragolant, quin futur deixo als meus fills i néts? Volen una regió que produeixi i que calli. Ni parlar-ne. Si això no hagués de canviar, jo em rumiaria seriosament si no és millor marxar, per a les noves generacions.

Pel que heu comentat, us coneixíeu molt amb en Martí Gasull. Us ha fet il·lusió, el premi?
—Sí, molta! Jo en Martí el coneixia perquè de ben jovenet, quan jo era a Universitats, ell venia a demanar subvencions per a la Plataforma, com és natural. I m’agradava perquè era molt treballador i molt ordenat. I vaig pensar que quan em jubilés aniria a la Plataforma a veure si m’acceptaven de voluntària. I ho vaig fer, i tant. ‘Mira Martí, ara sóc jo qui truca a la porta’, li vaig dir. I des de llavors que sóc voluntària de la Plataforma. Em va fer molta, molta il·lusió, aquest premi. Ara, també penso que no n’hi ha per tant, perquè de persones que, com jo, han treballat molt n’hi ha moltes. Aquest és un premi que em fa molta il·lusió, sí, però és un premi a una feina col·lectiva. Com deia, i ho torno a dir: si no ho fem tots junts, no ens en sortirem.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb