27.03.2024 - 21:40
Doctora en geografia i història i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Abelló i Güell (Vinaixa, Garrigues, 1955) és una referència en els estudis sobre el moviment obrer a Catalunya. Deixeble de l’enyorat Josep Termes, que li va dirigir la tesi Les relacions internacionals de l’anarquisme espanyol (1881-1914), posteriorment publicada per Edicions 62, coneix com poca gent la transcendència de l’anarquisme català i l’enorme influència de la Confederació Nacional del Treball, la CNT, en la vida política, social i cultural del nostre país. Ara acaba de publicar La vaga de la Canadenca (Rosa dels Vents), dins la col·lecció “Dies que han fet Catalunya”, coordinada per Agustí Alcoberro. Aquests fets, que van començar amb l’aturada de la principal companyia elèctrica, foren tota una victòria del moviment anarcosindicalista encapçalat pel carismàtic Salvador Seguí, el Noi del Sucre, però també el començament d’un dels períodes més violents i dramàtics de la nostra història. Aprofitem la publicació per parlar amb la professora Abelló sobre la seva trajectòria.
—Vau néixer a Vinaixa. Això marca històricament?
—No sé si el marca el fet de ser de Vinaixa. Sigui com sigui, he seguit una trajectòria una mica peculiar, parlant del món acadèmic. Vaig començar a estudiar a les escoles nacionals del poble. Hi vaig fer el batxillerat elemental per lliure i m’examinava a Lleida, on vaig estudiar el batxillerat superior. No tenia una vocació definida i em movia entre dos àmbits molt diferents. La veritat és que vaig dubtar fins a l’últim moment si feia història o si feia arquitectura. Vaig triar història per la possibilitat d’estudiar a Tarragona, que llavors era una delegació de la Universitat de Barcelona. Hi vaig fer la llicenciatura i, després, el doctorat ja el vaig fer a Barcelona. És una trajectòria molt habitual en la gent de pobles petits, d’on per força havies de sortir molt jove per continuar estudiant.
—El vostre mestre va ser Josep Termes. Com el vau conèixer?
—El vaig conèixer quan feia la tesina. Josep Termes va ser president al tribunal de la meva tesina i em va dirigir la tesi. El fet cert és que tots els qui l’hem conegut l’hem considerat el mestre per excel·lència. Als seus deixebles ens va marcar i encaminar cap a l’estudi del catalanisme popular o l’anarquisme. Més enllà d’això, tampoc no puc deixar de destacar la seva qualitat humana, que n’era indestriable.
—De fet, vau dedicar la vostra tesi a les relacions internacionals de l’anarquisme espanyol.
—Vaig tenir la sort que el Ministeri d’Educació espanyol em va donar una beca estupenda per anar a fer la tesi a l’Institut d’Història Social d’Amsterdam. És famós perquè hi ha els arxius de la CNT, que són bàsicament dels anys trenta, però hi ha molt material previ molt interessant i, sobretot, l’única col·lecció completa de premsa anarquista de final del segle XIX i aquella primera dècada del segle XX, que culturalment és tan interessant.
—Per què a Catalunya va arrelar amb tanta força l’anarquisme?
—Per diversos motius, però un, òbviament, és el distanciament, en tots els sentits, que la societat catalana va tenir durant dècades respecte a l’estat. L’estat era una cosa molt llunyana. I en el moment de la industrialització, l’estat no respon –i es té consciència d’aquesta manca de resposta– a les demandes que se li fan. Del meu punt de vista, el fet que a l’estat li costi tant entrar en la via del reformisme i que quan ho fa, ho faci d’una manera tan parcial, allunya el món obrer de l’estat. Això fa que els obrers s’hagin d’organitzar, creant les seves pròpies organitzacions. I l’anarquisme, amb les diverses etapes i de maneres diferents, té la capacitat d’entrar en aquestes organitzacions i acabar liderant-les.
—Quan comença a sorgir la conflictivitat social a Catalunya?
—Al moment en què hi ha una fàbrica, apareix l’associació obrera i apareix el conflicte obrer. Per tant, si ens preguntem què és abans, l’ou o la gallina, diria que és primer el societarisme obrer. Primer són aquestes societats obreres que apareixen de manera natural, amb més o menys gent, però a partir d’aquí hi ha un grup d’obrers que treballen amb una feina, apareixen els conflictes a la feina i, per tant, la necessitat vital de crear un tipus d’associació. Això ja ho trobem a mitjan segle XIX. Com avancen les fàbriques, avança el volum de treballadors, numèricament parlant, i és el moment en què també van apareixent les diverses teories socials, com ara el bakuninisme a principi del segle XIX, que tindrà un pes important, però no hegemònic.
—No serà hegemònic?
—A vegades acabem prenent la part pel tot. L’anarquisme no és hegemònic, però és una part important d’aquest primer moviment obrer. Fonamentalment, perquè té la capacitat de relacionar-se amb el republicanisme federal. I a vegades amb aquest concepte d’organització federal, de crítica a un determinat model d’estat. Això fa que hi hagi relacions transfrontereres entre ideologies i acabin tenint una enorme relació.
—Hi havia un adversari comú?
—Exactament. Hi havia un estat monàrquic unitari, que és l’adversari comú. Després, es crearà l’altre model sindical de classe, el que crearà el Partit Socialista, molt important a Catalunya també i que sovint hem minimitzat. Però, al final, aquest model també parla d’un estat. I la paraula “estat” grinyola entre aquest món que s’ha sentit decebut pel fracàs de l’estat. No oblidem, per exemple, que els republicans arribaran al govern de l’estat de la Primera República espanyola i la patacada que rebran és important.
—Per a molta gent, l’anarquisme va anar molt vinculat a la FAI i el 1936, però té una història que va molt més enllà d’aquest moment.
—Segurament hi ha episodis molt més significatius i gloriosos que l’estiu del 36. La història de l’anarquisme, tant pel que fa al món obrer com al vessant cultural, és molt polièdrica. Des del segle XIX, tenim les societats obreres i dirigents anarquistes importants que lideren les societats obreres. La història de l’anarco-sindicalisme per excel·lència, és la que acabarem associant a la CNT, que es funda després de la Setmana Tràgica. Diria que entre el 1910 i 1918, quan se celebra el Congrés de Sants, encara és una CNT molt dèbil que passa la major part del temps a la clandestinitat. Però el Congrés de Sants significa fer un pas més enllà, on influeixen la revisió de les experiències passades, els fracassos de les successives vagues, etc. El 1918 arriba al capdavant una generació jove que no ha estat a la fundació, tot i que només han passat vuit anys, i són conscients que durant aquest primer temps la CNT no ha estat capaç d’assolir èxits importants. De mobilitzar, sí, però al final han estat fracassos. I un altre element important que condueix al Congrés de Sants és la guerra europea.
—Com hi influeix la Primera Guerra Mundial?
—La guerra ha portat a vagues rellevants, que han fracassat, i en els discursos d’aquests nous líders hi ha un convenciment que la guerra marcarà una fita. Entrarem en un món nou, i tot allò d’abans no acabarà de ser útil. Hem d’anar a una cosa nova.
—La Gran Guerra acabava l’11 de novembre de 1918 i la vaga de la Canadenca comença el febrer del 1919.
—La vaga de la Canadenca és el primer gran èxit de la CNT. Però, els grans èxits són perillosos. L’aparell de l’estat és més fort que no sembla, és potent i té capacitat de reacció. A la Canadenca, la CNT, l’anarco-sindicalisme demostra que té capacitat de paralitzar la ciutat, que és el que sempre s’havia volgut fer. Quan es parlava de la vaga general, es preguntaven què passaria si els treballadors paraven. Però no és fins el 21 de febrer de 1919 que Barcelona s’atura. I s’atura no pas perquè tothom deixi de treballar, sinó perquè es paralitza l’electricitat. La CNT demostra en aquell moment que és capaç de liderar-ho, de dirigir els comitès de vaga i controlar la situació. I això obliga l’estat a negociar. O, més ben dit, obliga l’estat a fer seure a l’empresa a negociar. Aquesta és una negociació que acaba guanyant la CNT, però, al mateix temps, les rancúnies i els odis que es creen són enormes. El món empresarial més radical es conjura perquè no torni a passar mai més.
—Aquest és el perill què dèieu d’un triomf com el de la Canadenca?
—Després d’obligar l’empresa a negociar, el govern Romanones aprovarà, bé per convenciment, bé per necessitat, el decret de les vuit hores. Els sectors més contraris al pactisme del govern organitzaran la Federació Patronal, els Sindicats Lliures i acabarem amb un cop d’estat. No podem oblidar que aquesta burgesia que s’espanta, ja tenia l’ai al cor per una cosa que havia passat pocs anys abans: la Revolució Russa.
—I del punt de vista anarquista, com s’havia viscut la Revolució Russa?
—La vaga de la Canadenca forma part d’un context internacional marcat per l’experiència del nord d’Itàlia i per la revolta espartaquista de Berlín. I tots són fills de la Revolució Russa. D’entrada hi ha una fascinació. S’ha produït efectivament una revolució, somniada durant dècades, i s’ha aconseguit d’enderrocar un règim, la monarquia tsarista, que semblava inamovible. La CNT té un primer moment d’admiració sense reserves, però a mesura que es va sabent què passa realment a Rússia, se’n començarà a desmarcar. No tots els sectors de la CNT, però, amb la mateixa intensitat ni al mateix moment. En aquest desmarcatge, hi ha la figura clau d’Ángel Pestaña, que se’n va a Rússia molt il·lusionat, on és rebut per les primeres figures de la revolució, perquè d’ençà de la III Internacional tenen molt interès en l’adhesió de l’obrerisme que ell representava, però que acabarà totalment desencantat.
—Al costat de Pestaña, hi ha un altre personatge clau a la CNT d’aquell moment: Salvador Seguí.
—Seguí és un personatge de qui parlem molt, però que sembla que no acabem mai de conèixer prou. Totes les publicacions giren entorn dels mateixos temes i es repeteixen els mateixos tòpics al voltant de la seva figura. Tenim una documentació molt fragmentada. De la documentació policial, judicial, etc., no en tenim res. N’ha desaparegut tot. Durant anys li he anat al darrere i en aquesta persecució d’en Seguí vaig arribar a localitzar un expedient als arxius britànics… I quan el vaig demanar em van portar una carpeta on deia que durant els anys de la guerra el 10 de Downing Street l’havia demanat i no l’havia tornat.
—És a dir, no tindrem una biografia de Salvador Seguí?
—Jo, personalment dubto que pugui anar més enllà del que he intentat fer en el capítol que li dedico al llibre. És un personatge clau que durant la vaga de la Canadenca és a la presó. El porten cap a Barcelona perquè el president del govern, Romanones, i els seus homes més afins saben que per negociar, més enllà del comitè de vaga, cal parlar amb ell. Teòricament, es negocia amb el comitè de vaga, però el governador civil no para d’entrar i sortir de la presó. Per a la ratificació surt al carrer.
—I, com dèieu, acabarà assassinat com a venjança per la victòria de la Canadenca?
—El 10 de març del 23, quatre anys després. L’etapa de pistolerisme va enormement relacionada amb el resultat de la Canadenca. Per un costat, la força que demostra el sindicat a la Canadenca fa que des de l’altre costat s’impulsi el Sindicat Lliure. Els sindicats lliures són, per si, molt plurals, n’hi ha de reformistes; però de dins en sortiran els pistolers que finançarà la patronal per anar contra la CNT. Hi haurà una resposta de la CNT, però acabarà essent desigual per una qüestió de mitjans. I al final, quan mirem les víctimes d’aquesta època del pistolerisme, veiem que fonamentalment, entre els morts de la CNT, la majoria són els més sindicalistes. És a dir, els que sense renunciar a l’anarquisme, creien, amb pragmatisme, que el sindicat s’havia d’ocupar de l’ara i l’aquí.
—Per una banda, el catalanisme conservador es va llançar als braços dels militars i, per una altra, el catalanisme popular no va arribar a connectar amb els obrers fins als anys trenta. Seguí va ser l’oportunitat perduda d’un líder polític obrerista?
—Aquesta afirmació que se sol fer, que si no l’haguessin matat hauria creat un partit, honestament, no la comparteixo. Personalment, no crec que s’hagués involucrat en un partit polític, per la mateixa filosofia anarquista de Seguí. Ara, com a bon pragmàtic, tenia clar que la militància obrera tenia dret de vot, volia votar i votava. Per tant, del seu punt de vista, s’havien de promoure candidatures d’esquerres i obreristes amb les quals es podria col·laborar. En Seguí pesava el record de l’èxit del lerrouxisme a principi del segle XX, que en un primer moment es va veure com una sortida política per al món obrer. L’acostament no arribarà fins als anys trenta, perquè si alguna cosa bona té la dictadura de Primo de Rivera serà que la clandestinitat ajuda a crear aquests vincles que es perseguien d’ençà del fracàs de la Primera República. Pi i Margall ja ho deia, que el republicanisme no tindria res a fer sense un discurs obrerista.
—Cent cinc anys després, què en podem aprendre de la vaga de la Canadenca?
—Des d’una perspectiva optimista, crec que demostra que l’organització obrera pot triomfar, però, alhora, posa de manifest que aquest triomf pot ser perillós. És a dir, el difícil equilibri entre una organització prou radical per tirar-la endavant, però prou dúctil per a atreure la massa obrera en la seva pluralitat.
—I que l’estat no es queda mai de braços plegats?
—Fins l’any 36 no trobem un conflicte que sobrepassi l’àmbit laboral fins a arribar al capdamunt de l’estat. És a dir, amb unes repercussions tan importants. La reacció de l’estat és interessant, però. Romanones no podem considerar-lo un progressista, però és un conservador prou liberal per a entendre que hi ha d’haver pactes. I, alhora, tenia clar que no es podia mantenir la política aïllacionista de Cánovas del Castillo i calia participar en el concert europeu. Per tant, calia fer concessions i, en aquest cas, estava disposat a acudir a la Conferència Internacional del Treball amb les vuit hores sota el braç.
