De tenir sofà i forn se’n pot dir ser pobre, ara t’ho explico

No ets rica. Ho acceptes i no hi dónes més voltes. Sort que t’ho han dit, ara ja ho saps. Llavors comences a repassar com té col·locat el sofà la gent que coneixes...

Tina Vallès
09.06.2022 - 21:40
VilaWeb
La jove decadent de Casas debatent-se entre encastar el sofà a la paret o esventrar el forn.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Si tens el sofà arran de paret i fas servir el forn com un armari més de la cuina és que no ets rica. És una de les moltes rucades maximalistes que es poden llegir aquests dies a les xarxes. Tots en llegim i les oblidem uns minuts després, i seguim fent la nostra vida, amb el sofà arranat i el forn ple de safates i motllos.

Si proves de bellugar el sofà de lloc, d’avançar-lo uns quants centímetres respecte de la paret, tothom de casa hi ensopega. Si buides el forn, on fums tot aquell embalum de llaunes? No ets rica. Ho acceptes i no hi dónes més voltes. Sort que t’ho han dit, ara ja ho saps. Llavors comences a repassar com té col·locat el sofà la gent que coneixes (els forns no que no els pots repassar, no arribes a aquest nivell d’espionatge), i no te’n surt cap, de ric. N’hi ha que deuen ser menys pobres que tu perquè tenen sofà amb forma d’ela i una de les parts no toca paret; això es valora així, o ha de ser el sofà sencer que no toqui paret?

Dic que cada dia llegim afirmacions d’aquestes i cada dia les oblidem, però un dia en veus dues de seguides, la del sofà i la del forn, que t’arriben per vies diferents, i se’t barregen i t’hi entretens entre el son i la vigília. Veus tutorials de com fer que la teva casa sembli de rica encara que siguis pobra: una senyora enretira el sofà de la paret uns centímetres sense deixar de mirar a càmera i somriure, com si el sofà pesés dos-cents grams, i apareix una línia de color blau turquesa sobreimpresa per indicar que per sota de cinquanta centímetres no es considera que t’hagis allunyat de la pobresa al menjador de casa. I de cop i volta tens la tele més a prop, el sofà trepitja mitja estora, no arribes a encendre el llum de peu, però ara ets rica, val la pena, mira com somriu la senyora, si ser rica fins i tot l’ha feta més forta, que ha bellugat un sofà de tres places amb quatre dits.

La mateixa senyora ara se’n va cap a la cuina, obre el forn i en treu els dos motllos de fer cócs i les dues safates d’escalivar verdures i una creu vermella sobreimpresa apareix damunt d’aquelles llaunes mentre ella obre una bossa de la brossa perfumada, hi entafora les quatre fonts, fa un nus a la bossa i llavors fa un petit aplaudiment separant molt les mans com dient: ja està, sóc rica. Tornarà a menjar escalivada i carxofes al forn ta tia la de Cuba i el cóc de pinyons de l’abuela ja te’l pots pintar a l’oli, però no sents com brilla la riquesa dins del teu forn buit que ara només faràs servir per coure-hi pizzes i espavilar els fideus de la fideuada?

I te’n vas més enllà. La senyora del tutorial, aviam, és una actriu i no li deu anar gaire bé si ha de gravar aquesta mena de vídeos. Com té el sofà, ella, eh? I el forn? Ara la veus arribant a casa després del rodatge i llançant-se de pet al sofà per intentar encastar-lo a la paret, enrabiada un no dir. Els veïns li fotran un toc d’atenció a través del mur i això encara l’emprenyarà més. Correrà cap a la cuina, una americana, d’aquelles que veus des del… sofà, i traurà les quatre paelles que té dins del forn i mirarà aviam on les pot encabir, passejarà pel pis aferrada a aquells quatre mànecs, dos a cada mà, com una jugadora neurastènica de tenis a quatre bandes, i quan vegi que no les pot endinyar enlloc, tornarà cap al forn i després de ficar-hi de nou les quatre paelles, hi afegirà tot el que trobi damunt del marbre: els cullerots de fusta, el temporitzador, el drap de la cuina, les tisores i les pinces, l’últim tiquet del súper i el saler. Tancarà el forn i somriurà per la revenja.

Però la senyora del tutorial, quants en deu haver gravat, ja, d’aquest estil? Com té les reserves de paciència? Oi que estan al límit? Eh? Fins a quin punt està tipa de tot? Potser fins al punt d’empènyer el sofà amb prou força per no solament encastar-lo a la paret de la seva cuina menjador sinó fins i tot per travessar el mur i plantar-se ella i moble al menjador dels veïns? No oblidem que amb només quatre dits bellugava el sofà de tres places fins a cinquanta centímetres i sense immutar-se, que somreia i tot. En el forat que farà a la paret, hi trobaries a faltar una línia de color turquesa sobreimpresa que indiqués els centímetres de mur enderrocat per la senyora somrient que està tipa de somriure. Tipa fins al punt d’anar encabint tot el que té a casa dins del forn, i vinga a empènyer un altre cop, amb aquella força descomunal que et dóna la ràbia d’enregistrar tutorials inútils, fins que foradi el fons del forn i tots els seus estris de cuina també vagin a petar a la cuina d’uns altres veïns? Llavors una creu vermella apareixeria sobreimpresa sobre el forn esventrat, oi?

I t’atures aquí, però podries continuar la història amb l’enrabiada dels veïns i els forns i els sofàs dels veïns, i que tot un edifici acabés foradat de dalt a baix amb sofàs travessant murs i amb forns convertint-se en forats que perboquen estris de cuina. I en acabat tots sortirien al carrer a engrescar a tots els pobres de la ciutat perquè encastessin els seus sofàs i esventressin els seus forns. Però, en plena marxa, un boig o potser un nen faria la pregunta: però els pobres tenen sofà?, i remataria: i forn? I el silenci que naixeria allà, de dotzenes de ments pensant què-faig-aquí i com-hi-he-arribat, acabaria engendrant qui sap quina epifania col·lectiva.

Però aquestes rucades maximalistes es poden llegir cada dia a les xarxes i tots en llegim i les oblidem uns minuts després, i seguim fent la nostra vida, amb el sofà arranat i el forn ple de safates i motllos.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes