Ho dèiem poques hores després de la proclamació feta pel Parlament de Catalunya. Que l’havíem suada, que alguns l’havien sagnada, que molts s’havien trencat la cara per la República, i que un cop proclamada, restava la tasca més difícil: defensar-la. I això fem des d’aleshores, com havíem fet abans, des de l’1-O, i el mateix 1-O, i també abans, mesos abans, anys abans, dècades. Per tots els qui hi havien dedicat tota la vida i força, per nosaltres, pels qui han de venir. Perquè ens la mereixem. Ens la devem. Perquè no hi ha cap possibilitat de futur digne, si no.

I ara arriben d’alguna banda exigències d’autocrítica i, au, de quatre grapes. Com si no en féssim ni en tinguéssim. I quan les exigències arriben de part d’alguns que han mantingut comportaments còmplices amb l’exercici de l’opressió, freguen l’insult.

Perquè aquí hi ha uns opressors i uns oprimits, no podem perdre-ho de vista ni mig segon. O és que hem oblidat com s’ha acarnissat l’estat, i el bloc del 155, amb nosaltres?

Hem oblidat, potser, que hi ha uns que s’han negat en tot moment a pactar un referèndum, malgrat que aquesta és la voluntat d’una majoria aclaparadora dels catalans? Uns que ens van enviar rabiosos uniformats i amb porres que van deixar gairebé nou-cents ferits i que van disparar pilotes de goma prohibides pel parlament, i van buidar un ull a un home, que té nom, Roger, i que no tornarà a veure-hi d’un ull? Uns que ens van atacar tant com van poder i més que ho haurien fet? Uns que continuen dient que l’1-O l’actuació policíaca –sí, aquesta– va ser pro-por-ci-o-na-da? Es pensen que oblidarem mai tal ignomínia. Uns que van enviar a la presó dos homes civils, i cívics, i pacífics, que ja fa un mes, amb els seus trenta-un dia i trenta-una nit, que hi són tancats? Uns que han empresonat sis homes i dues dones del govern legítim i electe de Catalunya, que fa catorze nits que dormen entre barrots? I encara hi ha qui té la poca decència de dir que vol que surtin de la presó per demanar-los explicacions. Mesquinesa electoralista.

Hem oblidat que som en un estat d’excepció? Que ens han ocupat les institucions per la gràcia del cent cinquanta-cinc i de la divina constitució espanyola? Voleu saber què vol dir que l’administració de la Generalitat ara estigui controlada per un govern espanyol que parla de nosaltres amb fàstic i que ens voldria volatilitzats? Doneu un cop d’ull a #danys155. Us imagineu què ens espera si això continua? Què passarà, per exemple, amb l’escola catalana, que és un dels béns més preuats que tenim com a societat i, sabedors d’això, és el primer objectiu que ataquen? Sabeu què vol dir que hagin empès a l’autocensura a les escoles, i hi hagin estès la por, i que vulguin imposar un relat completament fals? Ens han usurpat les institucions i aprofiten l’avinentesa per fer i desfer com els rota, menyspreant els ciutadans i les decisions preses democràticament. Sabeu quin nom té, això?

Espero que en siguem ben conscients i que tot plegat ens doni forces per a continuar la tasca encetada, perquè tot això que ens han fet podria ser una simple broma de mal gust comparat amb tot el que ens podrien arribar a fer.

Dic espero, però ho sé. Perquè la força de la gent, l’hem vista tots aquests dies i n’hem tingut proves clares i suficients. O és que hem oblidat com la gent va organitzar-se els dies previs a l’1-O, i el mateix 1-O, i va permetre que tants poguéssim votar? Hem oblidat aquella força, i solidaritat, i germanor, i fermesa? No. No ho oblidarem mai. Tampoc. Perquè no ens ho podran prendre mai, això. La força dels cedeerres, que es va tornar a demostrar els dies posteriors, i en la vaga general, i cada vegada que cal plantar batalla. I els centenars de servidors públics que s’han mobilitzat per plantar cara a l’ocupació de les nostres institucions. I tots els mestres i pares i mares que han sortit novament a defensar l’escola catalana. Si som aquí, és per la gent, ànima i motor, que no ha fallat ni una sola vegada. I per això no podem sinó guanyar. Tard o d’hora.

I ara ens toca anar a unes eleccions imposades, en un context completament anormal i que exigeix, com a mínim, unitat i fermesa en la defensa de la República, de les institucions catalanes i, sobretot, del govern legítim de Catalunya, ara empresonat i exiliat. Enfront del bloc del 155. No, no tinc gaire idea de què passarà l’endemà del 21-D. Només sé que ara toca que els valors democràtics i republicans arrasin i derrotin la tirania.

Hem començat a construir la República. Ja hem arribat fins aquí. I ara no ens rendirem ni permetrem de tornar a les engrunes. Tampoc no demanarem perdó per voler ser lliures.

Deixeu-me acabar amb Manuel de Pedrolo, que aquests dies torna a acomboiar força. Durant l’any 1988, va escriure un article quinzenal al diari Avui sota el títol ‘Cròniques d’una ocupació’. I com que l’ocupació continua i les paraules de Pedrolo podrien haver estat escrites ahir al vespre, ací les deixo:

«Som els vençuts d’aquesta història, una de tantes històries ingrates d’abusos que el món ha conegut, però cap història no s’acaba del tot, ni la derrota no és mai definitiva, inapel·lable, fins que tothom calla. No podem callar, doncs, ni ens ha d’amoïnar gaire, quan parlem, el descrèdit que en una societat corrompuda acompanya sovint l’home i la dona que, immunes als oportunismes que ara es porten, no es conformen amb les tradicionals llenties.
[…]
En la nostra impaciència hi ha d’haver molta paciència, però no hi pot haver badoqueria.»

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]