A primers de gener de 2020, el govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona treuen a la llum, de cop i volta, i amb sospitosa coordinació, uns acords per fer uns pressupostos (la Generalitat els tenia prorrogats des del 2018 i l’Ajuntament de Barcelona, des del 2015) pactats entre distintes forces polítiques.

En el cas de la Generalitat, el vice-president del govern, Pere Aragonès, declarava: “Estic convençut de l’obligació de tots d’iniciar una nova etapa per superar la situació actual; estic convençut que ens posarem d’acord en consensos tan amplis com el de la recuperació.” Era ell, el vice-president, qui havia atret cap a la seva òrbita la força parlamentària dels comuns, amb el vist-i-plau tàcit –per moltes distàncies que hi volgués marcar ERC– del PSC, que hi feia d’advocat del diable en nom del govern de Pedro Sánchez. Alhora, Elsa Artadi, portaveu del govern, es mostrava la mar de feliç amb una “eina necessària per donar resposta als reptes del govern, en aquest mandat, a les necessitats d’aquest país, a les demandes de la ciutadania”. La pandèmia es va encarregar de tirar per terra, si encara hi havia dubtes sobre la migradesa d’aquells pressupostos, els projectes socials del govern.

En el cas de l’ajuntament, un pressupost municipal “expansiu i històric” va ser cuinat entre els Comuns i el seu aliat, el PSC, per atraure a la seva òrbita ERC i, per torna, JxCat (aquella “dreta catalana del 3%”, tan blasmada per Pablo Iglesias a l’inoblidable míting d’Horta!). Com de passada, feia quatre dies que la fiscalia de l’estat havia donat el vist-i-plau a deixar en suspens la inhabilitació del president Torra –no deixarien passar l’oportunitat d’actuar contra ell quan va ser una nosa tant per a la coalició governamental com per a Madrid–, alhora que s’anunciava una visita de Pedro Sánchez a Barcelona a entrevistar-se amb el MHP –naturalment, rebaixat a la categoria de president d’una autonomia més. Quin formidable joc d’escacs per a la nova hegemonia de l’estabilitat dialogant o, si ho voleu, del diàleg estabilitzador!

Les preguntes que planaven damunt aquell pactisme institucional eren: d’on ve tanta pressa? Per què són tan urgents, de cop i volta, les “necessitats” de la gent, els deures de l'”estat del benestar” amb la parròquia ciutadana, els “consensos de futur” amb adversaris aferrissats? Què havia canviat, realment, que fessin comprensibles, i, àdhuc, perdonables, els últims anys a la Generalitat i a l’ajuntament de la capital, perquè fos considerada obligatòria l’aprovació dels pressupostos a banda i banda de la plaça de Sant Jaume?

Hi havia raons tàctiques evidents per a qui no fos cec. El suport per terra, mar i aire al govern de Pedro Sánchez com a mal menor envers la “imparable onada feixistoide” que podria pujar al poder si Catalunya (és a dir, els partits catalans que detenien l’ajuntament de la capital i el govern de la Generalitat) no posava de la seva part tot el tall, la cansalada i, si cal, els óssos a l’olla podrida del poder realment existent. El refet sistema partidista recuperava el pols i l’afany d’hegemonia per situar-se en primera línia de sortida cap a les pròximes eleccions autonòmiques al Principat, destinades a soldar-lo amb l’estat i a instaurar la ideologia neoautonomista. S’establia un curtcircuit entre l’independentisme i el control de l’economia, fent uns pressupostos subjectes als equilibris de l’estat –sotmès, alhora, als equilibris imposats per l’FMI, el Banc Mundial i Brussel·les–, amb què es tallava qualsevol possibilitat que l’independentisme, des del poder de la Generalitat, arribés a les capes populars com una força trencadora, disposada a lluitar pels seus interessos contra l’ofec antisocial de la despesa pública. La trampa saducea era clara com la llum del dia: “Això és millor que res”, “Estem disposats a no complir el dèficit 0 que vol imposar l’estat”, “Els consensos són de futur i aquests pressupostos són de ciutat”, etc., etc. Si no fos que el fet polític, el fet irrefutablement polític, amb efectes morals sobre la consciència de l’independentisme a peu de carrer era que el govern feia uns pressupostos autonomistes en plena submissió a l’estabilitat política d’Espanya i de retirada de la seva lluita pel poder polític propi.

I, si miràvem amb més profunditat, el propòsit últim d’aquells pactes era de fer ben palès que l’independentisme no era capaç de generar poder propi –la veritable raó de ser d’un moviment d’alliberament nacional– i que havia de ser una peça més del tauler polític, apta per a disputar únicament l’hegemonia neoautonomista, però negant-li la possibilitat de transformació política, social i moral del país. En conseqüència, l’independentisme no podia disposar d’una estratègia econòmica pròpia, sinó que s’havia d’acoblar, mal que bé, amb forces contràries als seus propòsits, diluint l’especificitat del teixit sòcio-econòmic català en el magma de les lleis espanyoles més o menys consensuades, en un intercanvi vergonyant –i, si cal, vergonyós– de cromos partidistes. Finalment, i no menys important, la crisi d’hegemonia de l’estat a Catalunya es pretenia de tancar per dalt, deixant de banda tot el poder popular cristal·litzat l’1-O i miserablement dilapidat per uns partits anomenats independentistes per seguir el corrent que els negava, però que, en el fons, com van demostrar els successius fiascos de l’octubre del 2017, mantenien mentalitats, comportaments i formes de relació amb les masses més pròpies de l’autonomisme claudicant que de cap projecte nacional alliberador. (En aquells dies, precisament, les declaracions del major Trapero davant un tribunal retort, abominablement neofranquista, propi de la comissaria de la Via Laietana, ens deixava el regust de la falta d’estratègia dels dirigents independentistes.)

No cal dir que aquells escenaris, pulcrament dissenyats pels ideòlegs tecnocràtics de les necessitats materials en substitució d’una llibertat no menys material, però més transcendent, havien de patir –i patirien– tant les contradiccions internes al propi sistema –entre altres, per exemple, el xantatge espanyol perquè els dialogadors catalans passessin per l’adreçador en termes de “progressisme favorable a Espanya i Catalunya”, el neocentralisme en la gestió de la pandèmia o la repressió continuada des de l’estat i de la pròpia Generalitat.

Van arribar les eleccions del 14-F i l’independentisme a peu de carrer va demostrar no tenir memòria de tot el disseny pactista, de tots els moviments estratègics amb els presos polítics ni, en fi, de tot el que s’havia covat al llarg d’un any i mig de jocs de mans per arribar a l’escenificació dels penediments, les rectificacions i les negacions que preparaven els indults. Entre els pressupostos, la inhabilitació de Quim Torra, els silencis del govern, el 52% de paper mullat de vots independentistes, i la traviata de Pedro Sánchez al Liceu, hi ha un fil conductor que és la consolidació del pacte neoautonomista, amb tantes notes a peu de pàgina i tants galls dels cantants com hi vulgueu posar o hi pugueu trobar. Els papers també s’havien ben repartit: el pretès vencedor porta “concòrdia” i el vençut treu pit i s’autoproclama vencedor. Però no enganyen ningú: la concòrdia és un pacte polític entre elits i el pobre diable que treu pit només espera gràcia dels poders aliens.

Ara, amb el diktat del Consell d’Europa sobre la desraó espanyola (“llibertat dels presos, retorn dels exiliats i fi de la repressió”), l’escenari de la feblesa de l’estat i dels catalans dialogants se situa, definitivament, a Europa. I l’independentisme a peu de carrer té una ocasió d’or per a desmuntar-los la parada. Si els exiliats han dut la batalla fins aquí, ara els tocaria de portar-la, si cal, més enllà. La connexió exili-interior, o, si voleu, la iniciativa política per a desfer-se de tanta morralla política, la tenim a l’abast de la mà: que tornin els exiliats, que la gent els rebi a milers arreu on vagin, que el país sigui festivament ocupat per l’independentisme a peu de carrer, i que l’estat gosi agafar-los i el govern de la Generalitat gosi aclucar-se d’ulls quan té l'”embat” que tant pregona davant els nassos. Vet aquí el momentum; i si tanta gent va fer l’1-O esquivant l’estat, i si tanta gent va ocupar l’aeroport esquivant l’estat, i si tanta gent sospira per tornar a fer política revulsiva, nacional i independentista, cal aprofitar aquest momentum.

La resta, seria, de nou, parola.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.