08.04.2023 - 21:40
|
Actualització: 09.04.2023 - 12:46
Abans de la pandèmia, el nombre de teletreballadors a l’estat espanyol era d’1,64 milions. Aquesta xifra es va més que duplicar i va arribar a un màxim de 3,55 milions el segon trimestre del 2020, el del confinament domiciliari. Que ara hi hagi 2,56 milions de persones que treballen, si més no ocasionalment, de casa estant vol dir que si fa no fa la meitat dels teletreballadors sorgits per la pandèmia van tornar a treballar exclusivament de manera presencial. De totes maneres, ja han estat set trimestres consecutius en què el nombre de teletreballadors a l’estat espanyol –i també a Catalunya– es va reduint en la comparació interanual. Són dades del Monitor Adecco d’Oportunitats i Satisfacció a l’Ocupació a Catalunya, que es va presentar la setmana passada, a escala catalana i de l’estat espanyol. La base del càlcul és l’EPA, sumant els treballadors que han fet feina a casa durant el trimestre corresponent, sigui ocasionalment o regularment.
La baixada després del boom de la pandèmia feia pensar que el teletreball era una mena de solució màgica de molts problemes del mercat laboral. El cas és que, d’ençà del pic dels 3,5 milions del primer trimestre del 2020, el nombre de teletreballadors ha baixat d’un milió. I continua baixant. Què ha passat? És normal? En parlo amb Javier Blasco, director de l’Adecco Group Institute, autor del treball. Em diu, d’entrada, dues coses. La primera és que no podem caure en l’error de prendre com a referència el pic que hi hagué durant la pandèmia. I la segona és que creu que la baixada de teletreballadors va arribant a la fi. Que som molt a la vora de terra, vaja.
Si té raó, voldrà dir que la pandèmia ja ha sacsejat el mercat i haurà fet créixer el teletreball gairebé d’un milió d’usuaris a l’estat espanyol i uns 200.000 a Catalunya, en relació amb el 2019. Això haurà satisfet molts treballadors que ho demanaven i haurà fet canviar la manera de treballar de moltes empreses. Parlem de les que s’ho poden permetre, pel sector a què pertanyen, és clar. Caldrà veure si la baixada s’atura, com diu.
Sobre el pic de la pandèmia, recorda que va ser excepcional i no s’hauria de tenir gaire en compte. “El confinament va obligar a improvisar moltes coses, que després s’han anat normalitzant. Una cosa és l’obligació i una altra què és possible en època normal.” La regulació que es va fer llavors amb extrema urgència, afegeix, “va fer que molts empresaris ho veiessin com una amenaça, pels augments de cost que podia implicar, perquè gairebé caldria muntar una oficina a casa de cada treballador”. El cert és que el missatge que es va llançar era negatiu i es divulgà de manera artificial, empesos per la urgència.
Al capdavall, allò que compta és el rendiment que proporciona el teletreballador. I això, m’explica, encara s’ha de resoldre. El mesurament és diferent en cada cas i és molt difícil d’implantar a segons quines empreses, per a tenir-ne resultats concloents. De moment, on és més estès és a les seus d’empreses grans i algunes de mitjanes. En realitat, algunes d’aquestes empreses ja tenien el sistema organitzat i funcionant, quan va començar la pandèmia, dins la política de personal.
Segons l’estudi, avui dia el teletreball és fonamentalment un fenomen concentrat a Madrid i Catalunya. Madrid, que té el 15,6% del total d’ocupats de l’estat espanyol, aplega el 23,8% de tots els teletreballadors. Catalunya, amb el 17,2% dels ocupats de l’estat, té el 19,3% de tots els teletreballadors. Entre Madrid i Catalunya, doncs, tenen el 32,8% de tots els ocupats, però, en canvi, arriben al 43,1% del col·lectiu de teletreballadors. Així i tot, Catalunya és un dels nou territoris on el nombre de teletreballadors ha tingut una variació interanual negativa durant l’últim trimestre de l’any passat (-8,1%), però molt inferior a la de Madrid (-14,7%). A final del 2022, teletreballen a Catalunya 494.700 persones i a Madrid 608.000. (Els pics respectius havien estat el primer trimestre del 2021, amb 693.000 i 870.000, respectivament.)
Madrid és avui la comunitat amb més desenvolupament del teletreball. Un 20,4% dels ocupats diuen treballar, si més no de manera ocasional, a casa seva, proporció que és 3,9 punts percentuals (pp) més baixa que la de fa un any i la retallada més gran a escala autonòmica. La segueix Catalunya, amb un 14,1% de teletreballadors (-2,9 pp). Són els únics territoris que superen la mitjana de l’estat espanyol. Amb tot, continua essent un percentatge sensiblement més gran al 8,6% que tenia Catalunya el 2019, abans de la pandèmia. L’avantatge de Madrid sobre Catalunya rau en el fet que té moltes més seus de grans companyies i un percentatge més baix en la part de població ocupada a la indústria, on el teletreball és molt més difícil d’aplicar, si no impossible, en la gran majoria de casos.
Una comparació amb les dades d’uns altres estats europeus fa pensar que el teletreball va començar a baixar a l’estat espanyol ja el 2021, abans que arribés a nivells homologables amb els dels països més avançats de la UE. A més, quan a l’estat espanyol ja baixava, continuava en ascens als països de l’entorn. Malgrat que la proporció de teletreballadors és ara significativament més alta que no el 2019, abans de la pandèmia, la situació relativa espanyola és, en aquest terreny, pitjor que aleshores. És a dir, el 2019 el percentatge de teletreballadors d’Espanya era 6,2 punts percentuals més baix que la mitjana de la UE-27 i, a final del 2022, l’escletxa s’ha eixamplat a 7,9 punts, que a Catalunya és de 6,5.
El cas espanyol s’assembla als d’Itàlia, la República Txeca i Polònia, en què la proporció de teletreballadors no supera el 14% sobre el total i el 2022 va ser inferior a la del 2020. I una cosa semblant passa a Catalunya, encara que amb l’avantatge d’una proporció una mica més alta. El percentatge català de teletreballadors és també més baix que el 2020 (17,2%), però entre els vint països europeus analitzats, la dada catalana actual supera els de Romania, Bulgària, Croàcia i Hongria, la República Txeca, Itàlia, Grècia i Polònia. En definitiva, malgrat tot, l’estat espanyol s’ha allunyat una mica més d’Europa, en aquest punt concret del mercat laboral.
El perquè de la concentració geogràfica és clar. Els serveis (llevat dels personals, és clar) són el sector en què és molt més possible d’encabir el teletreball. Òbviament, molt més que a la indústria o l’agricultura. El problema, per a Blasco, és com fer possible la seva aplicació a moltes pimes que el podrien implantar. “Pensem –diu– que més del 95% d’empreses té menys de 25 treballadors. Caldrien incentius i bonificacions, és a dir, una visió positiva per a l’empresari petit, que ara no acaba de tenir.”
Finalment, un dels aspectes que analitza l’estudi és l’anomenada subocupació. Recordem que la subocupació horària és la situació dels qui treballen menys temps que la jornada completa, que volen i estan disponibles per a treballar més hores, però no saben on fer-ho. Segons l’estudi, considerant la mitjana mòbil dels darrers quatre trimestres, es pot veure que la proporció de persones en situació de subocupació horària en el total d’ocupats de l’estat és del 8,3%, un punt percentual per sota que el quart trimestre del 2021. D’aquesta manera, aquest col·lectiu s’ha reduït, com a proporció de l’ocupació total, en cada un dels quatre trimestres de l’any passat. De fet, és el percentatge més baix d’ençà del 2008. Catalunya és el territori amb la menor proporció de treballadors en aquesta tessitura… i baixant, fins a només el 7,2%.
En definitiva, dèiem durant la pandèmia que el teletreball ja s’establiria permanentment. En part teníem raó, però només en part. De moment, ha pujat un esglaó important comparat amb el que hi havia el 2019, però no és clar si la davallada que fa set trimestres que es manté continuarà i fins on. Sigui com sigui, hi ha un punt que queda a l’aire, molt important: la mesura del rendiment d’un treballador de casa estant comparat amb un de presencial, en un gran nombre de casos. De totes maneres, sí que s’han delimitat els sectors d’aplicació i la grandària a partir de la qual en una empresa és possible d’encabir. Però, no hi ha res definitiu… encara.
