Josep Tarradellas, a l'esquerra, amb un fusell (Foto: Arxiu Tarradellas)

El mític abandonament per l’establishment català de la figura de Josep Tarradellas ha estat històricament aprofitada per l’equip rival. D’Albert Rivera a Pedro Sánchez passant per Enric Juliana, se n’intenten apropiar. La cosa ve de lluny, és profunda i té un truc elemental. La seva trampa i el nostre error és quedar-nos amb el Tarradellas de la transició (abans manipulat i tergiversat, però ara estudiat cada vegada més) en lloc d’explicar el de la Guerra del 1936-39. Aquest article, doncs, provarà d’explicar per què el senyor Josep Tarradellas és una figura que pot esclatar, i dic esclatar, a la cara de l’equip rival.

D’entrada, trenca tot solet un dels grans tòpics catalans: som i serem gent pacífica i no ens agrada cridar. Doncs mira, no. La Generalitat republicana del 7 d’agost del 1936 a l’11 d’agost del 1938 va aixecar la Comissió d’Indústries de Guerra encapçalada per Josep Tarradellas. El seu objectiu era fabricar armes en massa i eliminar la producció artesanal. Per això, sota les seves ordes empreses enormes com la Hispano-Suiza van passar de fabricar cotxes de luxe a fabricar camions blindats i bombes de mà; la casa Elizalde, de motors d’aviació a bombes d’aviació; i fàbriques petitones com la que hi havia a Queralbs (Ripollès), de colorants… a gas tòxic.

En fi, si al senyor Albert Rivera li sembla bé, ideal i desitjable de reivindicar la figura de Josep Tarradellas i que l’aeroport de Barcelona en porti el nom, doncs, a mi, la veritat és que em sembla la bomba.

El segon dels tòpics que Josep Tarradellas trenca ben solet és la idea del català botiguer, base i fonament de vint anys de pujolisme. En canvi, Josep Tarradellas, juntament amb l’anarquista Joan P. Fàbregas va ser l’home que va preparar el famós Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer d’Indústries i Comerços. És a dir, bàsicament es van petar la propietat privada i van idear un pla de transformació socialista de l’economia. La cervesera Damm, Campsa, España Industrial i un 70% de les empreses van acabar sense amos. Tarradellas demostra que els nostres avis no tan sols van fer la guerra. També van fer la revolució. És una vergonya infinita que regalem aquest home a l’equip rival.

En fi, si al senyor Enric Juliana li sembla bé, ideal i desitjable de reivindicar la figura de Josep Tarradellas, l’anticomunista furibund que es va petar la propietat privada, i vol que l’aeroport de Barcelona en porti el nom, doncs, a mi, la veritat és que em sembla una gran notícia. Sobretot si sabem que gràcies al seu decret una de les empreses que deixava de ser de propietat privada i passava a mans de la Generalitat era…La Vanguardia. Per això de la portada del diari van desaparèixer els noms de Godó i hi va aparèixer el lema al servicio de la democràcia. Jo el faria repetir al senyor Màrius Carol 155 vegades.

Per últim, falta el president Pedro Sánchez, l’home que divendres va tallar carrers, carreteres, la ronda litoral i mig centre de Barcelona per anar a treballar. Al president dels espanyols li reproduïm aquí les paraules que el president dels catalans es va fer seves quan era conseller al Diari Oficial de la Generalitat Republicana, número 277, del 8 d’octubre de 1936 (pàgina 34): ‘Només tenen força d’obligar en territori de Catalunya les disposicions legals que siguin publicades al DOGC.’ És a dir, segons Tarradellas, si volen que l’aeroport de Barcelona porti el seu nom, hauríem d’esperar que aparegui al DOGC. Si no, seria il·legal.

Acabo. El senyor Tarradellas va guardar tots els papers oficials, cartes, documentació i tot un senyor diari oficial de la Generalitat Republicana del 1936 al 1939 en bidons buits de gasolina durant anys sota el jardí de casa, a França, durant l’exili. Ni els nazis van poder trobar-los. Quaranta anys després, i un cop a Catalunya, els seus papers feien caure el tòpic del català pacifista, el català botiguer i el BOE espanyol. Els va fer el buit l’establishment català. El diari de la Generalitat republicana, amb la resta de la paperassa, el va trobar el senyor Ton Barnils, el meu germà gran, a l’Arxiu Tarradellas, a Poblet, el dia que vam deixar-hi els papers del pare, Ramon Barnils. Com és que no publica ningú aquest tresor, es va preguntar? Edicions Dau s’hi va posar. Ja hi ha sis volums publicats dedicats a Tarradellas i al govern republicà. I gràcies a aquesta iniciativa de l’Arxiu Tarradellas (gran Montserrat Catalán), el senyor Bricall i un editor solitari sabem de manera documentada què vol dir ser un home d’estat.

Avui dedico aquest article, doncs, al meu estimadíssim germà gran, convençut que ni Pedro Sánchez, ni Enric Juliana, ni Albert Rivera aconseguiran l’objectiu de curta volada i de pompós aeroport. I que si mai el Prat duu el nom de Josep Tarradellas, aprofitarem l’espectacular error de l’equip rival per a explicar les indústries de guerra, la fi de la propietat privada i la preeminència del DOGC per damunt el BOE espanyol que preconitzava el seu estimadíssim marquès de Tarradellas.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb