Moment de l'actuació de l'Assemblea Feminista de València interpretant 'Un violador al teu camí', de les xilenes Las Tesis (fotografia: EFE/Manuel Bruque)

Si l’últim article de l’any és tradicional fer un resum de com han anat les coses (no és el meu cas: a mi m’agrada més fer escudella barrejada), el primer podria ser un equivalent invers: com anirà tot plegat en aquests dotze mesos que tot just comencen? Com que un servidor és partidari d’ensenyar al parlant a pescar en comptes de donar-li peixet (justament és el que explico al llibre esmentat), proposo un exercici de reflexió: sobre quin d’aquests temes discutirem en el futur immediat?

*La catalanitat a través de la llengua de socialització. La gran batussa de finals d’any (i és curiós que, tot i brotar sis o set mesos després, ningú s’hagi enrecordat del precedent immediatament anterior, el de la xarnegor). Un diu que alguns residents a Catalunya no poden ser considerats catalans i uns quants corren a penjar-li la llufa de moda (xenòfob, racista, repartidordecarnets…). Però quan veiem que n’hi ha que surten a manifestar-se al crit de ‘Catalán el que no bote’, què hem de pensar? I quan llegim comentaris d’altres que es burlen de la llengua (escrivint prusés, uprasió i cosses per l’estil), tot i ser nats aquí, què? (Nota: anar amb peus de plom. Tema delicat, que d’una banda topa amb el bonisme del catalanet esporuguit i de l’altra regala munició a l’espanyolisme bel·licós).

*Alta traición. Ho diuen uns quants titulars de premsa madrilenya els dies de la negociació PSOE-Esquerra. A mi la combinació de tendències cataclísmiques i solemnitat afectada del poder castellà, què voleu que us digui, sempre m’ha fet riure. Sempre penso que en qualsevol moment el borbó es traurà el nas de pallasso i dirà ‘Que nooo, que és broma!’ Però no, no se’l treuen mai, i amenacen amb plagues bíbliques i tricornis justiciers. Entrats com som al segle XXI, de quina pasta has de ser per pronunciar el sintagma ‘alta traisión’ i que no se t’escapi el riure? Reflexió: pot ser que nosaltres sempre perdem precisament per això? Pot ser que siguem un país de derrotats perquè ens falta aquesta transcendència castrense?

*La submissió. Aquest no passa mai de moda. De fet sempre que escric sobre això se’m satura la bústia (aquest, per exemple, és el més llegit de tots els que he publicat en aquesta casa). Arrancaria, com de costum, amb una escena viscuda en primera persona: un equip d’un cèlebre programa de lanostra (no el que s’ha d’estrenar, un de ja emès) ve a enregistrar una entrevista per a un reportatge sobre llengües ferides que farà molt de soroll. A mi em toca predicar sobre el funest automatisme de canviar de llengua davant d’interlocutors desconeguts. Abrandat com solc, adoctrino l’audiència. Però vet aquí que a mig sermonet el soroll d’un operari que treballa a prop els obliga a tallar. El tècnic d’il·luminació s’acosta a la barana i li diu… Bé, el que li diu no té gaire importància. El que compta és en quina llengua ho diu. Endevina-la.

*Un dels àmbits més fluixos de la normalització és l’administració de justícia. Millorarà? O els misèrrims percentatges d’ús baixaran encara més? Per donar-vos un cop de mà, completo ara aquí mateix el panorama penós que en vaig dibuixar tot just fa un trimestre:

Enllestit el periple, l’últim tràmit que em quedava era passar pel cal registrador a recollir el títol de propietat; me’l lliuren, i repetim (per enèsima vegada) el sainet: ‘Com és que me l’heu redactat en castellà? Si fins i tot la petició la vaig fer en català!’ (vegeu capítol anterior); es veu que l’idioma del títol el determina el document del jutjat. ‘Però a mi això no m’ho va dir ningú’, protesto, ara ja d’esma. No hi ha res a fer. Com que als jutjats ningú t’avisa mai d’això (què collons t’han d’avisar, si només per obtenir un document en la llengua pròpia ja ho has d’implorar!), la roda sempre és la mateixa. Per rematar-ho, pensant-se que em consola, la secretària m’assegura que el senyor registrador és eivissenc (de cognom sí, però de nom és Juan Antonio, i signa així pertot) i que sempre està molt ben disposat a atendre suggeriments dels clients, en aquesta línia. Estic per entrar i suggerir-li que m’acompanyi a encadenar-nos al despatx del conseller.

*’El violador ets tu’. El tema del feminisme és candent, i el fenomen d’aquest himne tan impactant és molt llaminer. Va sorgir a Xile, i, com no podia ser d’altra manera, aquí el van adoptar sense cap problema fins que a unes noies de Vic no se’ls va acudir traduir-lo. Ja hi vam ser. ‘És que han de posar el nacionalisme per tot arreu…’ Serviria com a paràbola perfecta per a reflexionar sobre l’evolució de l’equilibri lingüístic en el món global, que ja vam tocar no fa gaires mesos.

*Lluita pel relat. Fascinant el combat que mantenim per les paraules. Ara mateix el conflicte hispano-català és deutor del principi de transposició de Goebbels: els nazis tractant de nazis als no-violents, els monolingües recalcitrants acusant els multilingües d’impedir la comunicació… El camp de batalla també és el diccionari i, tal com va advertir Chomsky, amb cada mot que es desfigura s’allunya una mica més la possibilitat d’entendre l’altre.

*La deserció del jovent. Això que la canalla abandonin la llengua quan arriben a secundària continua essent un dels principals temes d’estudi de la sociolingüística d’aquí. Part de les causes la trobem a les xarxes, que vehiculen majoritàriament continguts en els idiomes globals. Però un pare molt amoïnat me’n suggereix una altra: els milhomes de l’insti, en expressió d’ell. Els cadells de l’aporellisme, que (això ja ho confirmen els especialistes) són un perfil en augment. Afavorit per certs estils musicals i certes lletres en voga (nota: alerta, és un tema punxegut. Que el revisi l’advocat abans de publicar).

Com dirien els companys d’El Jueves, aquests són els temes, però en tenim més. Us escolto.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb