Estar al corrent de què passa amb aquesta llengua que ens evolucionen davant del nas i quines mutacions pot experimentar en el futur immediat sempre és bona cosa. Si més no per no fer tant el cunyat en matèria lingüística, que us conec. Tant si sou dels que corregeixen a tort i a dret [*] com dels corregits a dret i a tort, això que segueix us sorprendrà.

*Comencem fort, amb una d’aquelles que fan mal (sí, a mi també, no és sadisme). Després de tastar, el pròxim verb imprescindible a demostrar que és prescindible serà desparar (taula). Ja sé que vosaltres el dieu sense parar, però sapigueu que el poble català us ha abandonat. Tapeu-vos les orelles perquè en català del segle XXI d’això se’n dirà ‘recollir la taula’.

Amb menys ús i pes simbòlic, el verb cruspir(-se) també ha sucumbit a la potència exòtica de devorar. Tota aquesta gent que els encanta llegir i encara més explicar-ho en blocs ja no es cruspeixen cap llibre en una tarda o en dos vespres: tots els devoren, com si visquessin en un bolero.

*N’hi ha que marxen i uns altres que arriben. Ara que ja tenim enquistats esguerros com ‘comparativa’ o ‘(el que sigui) ha vingut per quedar-se’, la nova espècie invasora a assentar-se és ‘amb seguretat’: ‘Anul·lem la sessió de demà perquè fa massa vent i volem ballar amb seguretat.’ Ja no es tracta de ballar tranquils, segurs, sense por o sense patir: ara tot ha de ser ‘amb seguretat’. Els calcs del globish no paren de crear monstres.

(Parèntesi per a escèptics: si us penseu que sou immunes al burocratès és que no teniu família ni amics. Ni tele. Llegit no fa gaire en un xat familiar, d’una persona normal i corrent, amb estudis superiors i de llengua genuïna heretada, referint-se a les instruccions relatives a una protesta de carrer: ‘És un text que circula, però aneu amb compte amb la seva lectura‘ (i ara no us voldria posar en un compromís demanant-vos com es diria ben dit en català.)

*Ara, l’esdeveniment lingüístic de la temporada ha estat indiscutiblement el setge i encalç de mena. L’IEC i l’Observatori de Neologia l’havien inclòs a la llista inicial del Neologisme de l’Any, però en va acabar caient. Aquí expliquen per què. A mi em sembla una bona mostra de la nova relació que tenim amb el codi lingüístic, iniciada als vuitanta amb els vents de la correcció política i sublimada en la gran operació del llenguatge de gènere. Si a mi ara se m’acudís rematar aquest paràgraf amb una gracieta com ara ‘per desgràcia ja no podrem dir que “de porc i de senyor”…’ em plourien garrotades.

*I com que les garrotades digitals són a l’ordre del dia, aquesta ve com anell al dit. Enguany una de les aportacions de les optimotes que ha fet més fortuna ha estat la denominació per a un concepte bàsic de la generació millennial: el pellfineta, una bestiola omnipresent a l’univers digital perquè som tu i jo i tots plegats, quan ens ofenem massa i per motius massa fútils. Calia, i em sembla molt ben resolt.

*L’altre gran moviment quasi tectònic del 2019 ha estat, ara fa tres mesos, la famosa inclusió al DOGC de mig miler de termes normalitzats pel Termcat, que no és el diccionari oficial però quasi. L’exultació general per l’admissió de mots sexuals, tecnològics i feministes, tanmateix, ha fet que passés inadvertida l’absència d’un adjectiu en procés de sòlid arrelament com és identitari. Ja fem tard (igual que amb viral).

Aquesta és, doncs, la meva aportació a la neolosfera per a l’any que ve: aquests dos més un que ja clama al cel, cunyadisme. No calen ni justificacions.

*Confesso, en canvi, que m’inquieta força un diguem neologisme que ha pres volada: pagueta, per designar despectivament el sou d’un càrrec polític (‘Els carguitos i paguetes a gent mediocre molt fidel al partit estan a punt de causar un pet monumental’, llegeixo). Jo hi veig un calc literal, però alhora és correctament format. Em té descol·locat.

*Última. Que la difusió en massa de les noves tecnologies afecta l’expressió (escrita i oral) és un fet indiscutible. Ens fixem sobretot en l’ortografia, però hi ha fenòmens més interessants que delaten la mutació a gran escala dels codis comunicatius. Un és el de la repetició. Per exemple, en aquest missatge d’un club esportiu que reclama abonar la quota mensual: ‘Sabem que molts de vosaltres ja ho heu fet, els que encara no ho hagueu fet us agrairíem que ho féssiu quant abans millor.’ Tres formes del verb fer en un parell de ratlles. Un altre, en aquest cas d’una botiga virtual de productes per al benestar: ‘Una pedra de bruixa és una pedra que, de manera natural, l’acció de l’aigua li ha fet un forat. Segons la tradició catalana, aquestes pedres protegeixen del mal donat i de l’acció dels esperits malèfics. Trobem aquestes pedres en les tradicions d’arreu d’Europa, d’est a oest.’ Quatre pedres seguides, quan amb dues hauria passat.

No són casos aïllats, ans al contrari, una tendència en augment. Els especialistes tot just comencen a fixar-s’hi, però a mi em sembla obvi que té a veure, d’una banda, amb la reducció de les oracions i, de l’altra, amb la minva de la capacitat de concentració. Mentre observem com evoluciona (naturalment, amb seguretat), que acabeu de passar unes bones festes i sobrevisqueu als àpats. I als cunyats.

[PD: M’ha dit un ocellet que Viena Edicions està a punt de publicar un assaig sobre aquest tema de tanta actualitat.]

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.