Manifestació tarda - vaga feminista 8 de març

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Les parets i les bigues van començar a tremolar fa un temps, se’n perceben algunes esquerdes, tot trontolla, en aquest edifici construït fa massa sense comptar amb prou gent. I arriba el Vuit de Març i es fan més evidents que mai els errors en els plànols, els negocis bruts amb la constructora, les enganyifes sobre els materials primers. Fa uns anys que sabem que ja res no tornarà a ser com abans, encara que alguns s’aferrin a les parets mestres. I penso en la quantitat de somriures que això desperta. Més que mai, segurament, també.

Que la lluita és llarga i àrdua és incontestable. Tenim motius de sobres per a l’emprenyada, per a no abaixar la guàrdia, per a aprendre defensa personal, per a dur un esprai a la bossa, per a cridar fins a esgargamellar-nos, per a fer exigències, reivindicar-nos, acusar, queixar-nos. Perquè a les dones, ens continuen matant pel sol fet de ser dones, ens violen i abusen de nosaltres, ens maltracten els cossos, ens menystenen les nostres capacitats intel·lectuals quan parlem, i quan no parlem també, ens envaeixen l’espai públic, i al privat ens arraconen també, ens fan callar, o no ens donen l’opció de parlar, ens expliquen com ens hem de sentir, com hem de pensar, ens fan tenir la síndrome de la impostora i ens fan pensar que no ens mereixem allò que, per descomptat, és ben merescut. Cobrem menys, assumim majoritàriament les feines de casa, i les cures als infants i als grans, ens han mancat referents femenins tota la història, ens els han silenciat, i la llista es podria allargar fins a final de pàgina. Però aquesta, avui, no vol ser una columna de queixa. Perquè malgrat tots els greuges, el Vuit de Març és un dia per a somriure, que per a això també n’hi ha, de motius.

Per totes les fites aconseguides, i no tan sols en allò que ateny exclusivament les dones. Si una cosa han fet els feminismes és sacsejar tots els fonaments d’aquesta societat i del sistema que la regeix. I n’hem d’agrair la quantitat de debats que han posat sobre la taula i que ja no permeten excuses per a interpretar el món com fa un temps. Que el masclisme és transversal i ningú no se n’escapa, tampoc moltes dones i tampoc els homes més declaradament feministes i d’esquerres. Igual com no ens escapem els blancs, tampoc les dones blanques, d’un racisme inherent als privilegis amb què hem nascut. S’ha d’agrair als feminismes que hagin empès a canviar la perspectiva de tantíssimes coses que fins ara semblaven inqüestionables, perquè ‘sempre ha estat així’.

Qüestionant el sistema capitalista, ens ha força a qüestionar les nostres accions i a recol·locar les prioritats, a resituar-nos fins a posar les persones al centre. Parlar de feminismes no és tan sols parlar de dones, no és tan sols que exigim els drets que pertanyen a les dones, sinó els drets de tothom. És pensar i debatre sobre l’ecologisme i com fem d’aquest un món habitable. És pensar i debatre sobre com fem que les ciutats siguin segures per a tots els qui les passegen, és pensar en el camp i la gent que el treballa. És pensar en coses que no ens havien passat mai pel cap. És parlar de totes les opressions per a combatre-les. Les de gènere, les d’ètnia, les de classe, les de nació. Triplement, quàdruplement, oprimides. I de retop, com feia la poeta, tres, quatre, voltes rebels.

Ser feminista és molt poc compatible amb ser individualista, perquè ens obliga a mirar sempre a fora, al voltant i més enllà. A qüestionar-nos constantment i a agrair els debats que ens fan canviar la perspectiva que teníem, sense vergonya d’assumir que fa uns dies ens equivocàvem. És obrir els braços, ser humans. És parlar de les cures, de la reproducció, de la distribució del poder. És la germanor, és el saber-se acompanyades les unes amb les altres, que això dóna una força imbatible. És, en definitiva, parlar de vida. I anar a una arrel tan universal com l’amor. O és que hi ha manera de fer res de tot això sense amor, amor pels altres, per un mateix, per la terra que habita, pels qui vindran, amor per viure i viure bé?

I tant que hi ha feina a fer. Moltíssima, a cabassos. Però també tots els ulls que ha fet obrir aquesta onada, tots els silencis que ha fet trencar. I continuar sacsejant aquestes parets fins que caiguin a terra.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.