Aquest mes d’octubre tanca la fàbrica Delphi de Sant Cugat del Vallès. Feien motors, i components de motor des de feia dècades. Una empresa mítica. Tots els que tenim parents al Vallès ho sabem. Però ara la propietat trasllada la producció a Rumania, i la fàbrica d’aquí tanca. Un clàssic dels nostres temps. Fa uns dies vaig anar a veure els darrers treballadors de l’empresa, que em van rebre molt amablement a Rubí, al voltant d’una taula. Vam estar parlant una estona llarga. Després, a casa meva, el nostre amic Google m’ha acabat d’ajudar. I aquest n’és el resultat: una fàbrica tanca, el negoci comença ara.

El primer que fa negoci, aquí, és el senyor Joan Josep Berbel. Directiu. Perquè resulta que quan es va saber que la fàbrica Delphi tancava es va pensar, i amb tota la raó, que potser algú voldria els terrenys. Les naus. La maquinària. Parlem de 44.000 metres quadrats al Vallès i maquinària que es pot reutilitzar. Que una fàbrica tanca? Doncs que en vingui una altra. Se’n diu reindustrialitzar. En teoria aquesta feina la fa el govern. Les administracions. Els polítics. Són ells que remouen cel i terra per buscar noves empreses. A casa nostra, però, això també ho fa la privada. Joan Josep Berbel és directiu de MOA, la consultoria privada que s’ha fet servir per a buscar nous inversors que s’hi vulguin instal·lar. L’home que va intentar que els treballadors treballéssin en altres empreses. Berbel sap de què parla, perquè va ser director del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), l’Inem català, del 2007 al 2011, els anys del Tripartit. Ell mateix ens n’informa. I jo em pregunto si cal. Cal que tot un exdirector del SOC, faci negoci d’aquesta manera? Pregunto.

Quan una fàbrica tanca qui també fa negoci són els advocats. Un altre clàssic. L’amo delega en gent que hi entén de lleis les negociacions amb els treballadors. En el cas que ens ocupa parlem de Rafael Ortiz Cervelló, despatx Garrigues. Delphi el va fitxar perquè Rafael Ortiz és un especialista en ‘reestructuració de plantilles’. Passa, però, que la seva cara sonava als treballadors. El tenien vist d’alguna banda, al representant de l’empresa. Sí, aquell home els resultava familiar, perquè Rafel Ortiz va ser durant quinze anys (1984-1999) director general de Relacions Laborals del Departament del Treball de la Generalitat de Catalunya. Ell mateix ens n’informa. ‘Ortiz era qui portava la mediació de la Generalitat quan hi havia conflicte entre les empreses i els treballadors. L’àrbitre, diguem. Estava a CEMAT’. Doncs ara l’àrbitre juga en un dels dos equips: concretament en l’equip de la patronal. I jo em torno a preguntar si cal. Cal que un exdirector general del Departament de Treball, un mediador, treballi ara per Garrigues i les empreses que tanquen? No sé, pregunto jo.

La tercera persona que fa negoci quan una empresa tanca és molt sovint el director de Recursos Humans. El tercer clàssic d’avui: els especialistes en pilotar la nau des de dins mentre es tanca una fàbrica. Els experts en decidir qui marxa abans. A Delphi en tenien un d’històric, Rogelio Oficialdegui, home que tenia bona relació amb els treballadors. Però Oficialdegui va morir en el famós accident d’avió de German Wings. Aleshores l’empresa Delphi va fitxar Daniel Alonso Giménez com a nou cap de recursos humans. Venia de Samsung i Sharp. Totes dues empreses van tancar  perquè Alonso, com tants altres, és especialista en tancar fàbriques, com expliquen d’ell al diari ABC. No és l’únic, i no és il·legal. És, senzillament, la seva feina. Es guanya la vida tancant fàbriques, i ara que tanca Delphi no sé on anirà a treballar però sí sospito una cosa: serà una empresa que tanca. No en tingueu cap dubte. Perquè quan una empresa tanca, sempre hi ha algú que hi fa negoci. Sempre. Avui n’hem vist tres casos.

Un altre dia parlarem del paper dels sindicats CCOO i UGT en el cas de Delphi. Ja us aviso que no ha estat un desastre absolut. Hi ha treballadors que han aconseguit excel·lents indemnitzacions. Parlem de 65 dies per any treballat. No és poca cosa. D’altres, es recol·locaran. Hi ha gent contenta. Però jo vaig anar a parlar justament amb els que s’han quedat tirats. Vaig descobrir que ni són pocs, ni són de CCOO i UGT.  Aquesta gent n’expliquen de l’alçada d’un campanar, i mereixen article a part. De moment, només en tinc el títol provisional: ‘Joan Coscubiela i la Delphi’.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.