entrevista xavier pellicer alerta solidària

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

La repressió no s’atura. La setmana vinent hi ha citades les primeres tongades d’encausats pels talls convocats pel Tsunami Democràtic a la Jonquera i a Salt, una macrocausa en la qual Alerta Solidària compta que hi ha 270 investigats, malgrat que reconeix que no en té tota la informació. És un més dels tentacles de la repressió contra l’independentisme en el context de les protestes contra la sentència, que ja va començar preventivament amb la detenció de nou membres dels CDR el 23 de setembre de l’any passat. Més tard, van venir les mobilitzacions multitudinàries, els empresonaments preventius de desenes de joves i la desaparició del Tsunami Democràtic, que darrerament només s’ha pronunciat per oferir suport jurídic als investigats arran de les seves convocatòries. VilaWeb ha entrevistat Xavi Pellicer, portaveu d’Alerta Solidària, per parlar d’aquests casos i repassar com comença el nou curs judicial.

Així funciona Alerta Solidària, la xarxa d’advocats que defensa els independentistes detinguts el 23-S

—Fa poc, heu fet públic que el 4 de setembre començaran a declarar els 197 investigats pel tall de la Jonquera convocat pel Tsunami Democràtic. En sabeu res, de la investigació pel tall de Salt, que es cursa per separat?
—Hi ha dos jutjats encarregats. Al jutjat d’instrucció de Figueres hi ha 197 persones investigades i unes 60 en un jutjat d’instrucció de Girona. Els que depenen del de Girona han estat citats a declarar els dies 2 i 3 de setembre, i els de Figueres comencen el 4 de setembre. A partir d’aquí comencen unes citacions que van fins a cinc setmanes més enllà. Parlem d’unes 270 persones. Ens havíem trobat casos anteriors, com el tall de carretera que es va fer vora Capellades per una vaga general, on es van obrir investigacions a 50 persones i després les van arxivar. Són accions en massa que aixequen una certa alarma i que, normalment, van seguides de citacions judicials en massa amb una voluntat clara d’atemorir i impedir que es repeteixin certs models de mobilització que fan mal a l’estat espanyol i tenen repercussió internacional.

De què els acusen?
—Parlem d’un tall de carretera que deriva en uns desordres que podrien esdevenir greus, tractant-se d’una interrupció del trànsit d’una autopista. S’haurà de veure si es tradueix en una acusació de desordres. És una fase absolutament inicial.

Com en van poder identificar tanta, de gent?
—Alguns els van identificar al moment, uns altres amb les matrícules del cotxe, i alguns quan tornaven a casa en els macrocontrols posteriors dels Mossos i la Guàrdia Civil. Mirem de coordinar les defenses d’aquestes persones, però no tenim el detall de tots els casos. Hem pogut posar-nos en contacte amb desenes i desenes, però no en tenim tota la informació.

Però era una protesta pacífica…
—Ara, que hagin citat tanta gent no vol dir que s’obri un procés penal contra tots. Hem de fer una defensa clara del dret de protesta i de resistència pacífica, es pot defensar perfectament que no s’ha comès cap il·lícit penal.

El Tsunami Democràtic va dir que els donaria suport jurídic. Ha estat així?
—Nosaltres no podem saber si ha passat o no, perquè no tenim cap contacte amb el Tsunami Democràtic.

Què en penseu, que d’avui per demà aparegui un actor polític amb tanta capacitat de mobilització i que, tal com va aparèixer, hagi desaparegut?
—Qualsevol espai que promogui mobilitzacions desbordants per a l’estat, com ho va ser el Tsunami Democràtic, és molt positiu. Pel que fa a les formes, entenem que els agents que es mobilitzen han de buscar eines segures. Cada cop hi ha més control social de la població, retallada de drets i acusacions que ho qualifiquen tot de terrorisme i enemics de l’estat. L’anonimat és una innovació per a plantejar mobilitzacions en massa i que en molts casos tenen un èxit impressionant. Ni ho qüestionarem ni direm que sigui la via bona. Òbviament, té uns riscos. Quan no saps qui convoca poden passar coses com ara que deixi de convocar i no saps per què, o que es perdi la confiança en els actors que convoquen. Al cap i a la fi, és una eina de mobilització que en un moment determinat fa que el poble català es manifesti.

La desaparició sobtada ha dut molta decepció entre la gent que n’havia seguit les convocatòries. Creieu que això en pot comprometre la capacitat de mobilització si un dia es reactiva?
—Això ha passat amb moltes plataformes i espais de mobilització que en un moment determinat apareixen i fan convocatòries de vagues generals o unes altres mobilitzacions de lluites socials. No és ni bo ni dolent; si aquesta eina de mobilització ja no serveix, esperem que en vinguin més. El fet important és que la gent es mobilitzi, continuï lluitant i no perdi els objectius polítics d’aquesta lluita de fons. Segurament, en aquest camí vindran milers de mobilitzacions de tots els estils que apareixeran i desapareixeran. Al final, són eines del poble per a mobilitzar-se.

El tall de la Jonquera va ser al novembre i ja hi ha citacions per a centenars de persones. De l’ocupació de l’aeroport, que va ser el 14 d’octubre, no se n’han obert investigacions?
—Tenim els casos dels qui van ser detinguts i els encausats de les mobilitzacions postsentència. Ara mateix no ens consta que hi hagi hagut cap novetat en la instrucció.

Contrasta amb el que ha passat en altres casos, com els empresonaments després de la sentència o fins i tot de l’Ibrahim i en Charaf, que ja se n’ha fet el judici.
—El cas de l’Ibrahim i en Charaf per força havia d’anar més de pressa: quan hi ha una presó preventiva els jutjats tenen l’obligació d’agilitar-ho al màxim perquè vulneren el dret fonamental de llibertat. És una mesura per a evitar això que ha passat, una injustícia perquè han estat mesos i mesos en presó preventiva i els han absolts. A la resta de casos els processos d’instrucció són oberts i n’haurem de veure els avenços. Que a mi em consti, no hi ha hagut cap avenç en la fase d’instrucció, cosa que de fet és habitual pel temps que fa.

Sorprèn per la quantitat d’empresonaments que hi va haver.
—Confirma allò que vam dir des del primer dia: és un cas de detencions en massa en una situació de descontrol policíac, amb violència brutal i aleatòria. En aquests casos són habituals els arxivaments en massa, absolucions en massa i com a molt algunes condemnes, la major part molt lleus. L’evidència que tenim és d’algú que passa vuit mesos a la presó, canvia el jutge i l’allibera abans del judici, i al cap de no res publica una sentència on diu que no hi ha proves per a condemnar-lo. Alguna cosa falla o hi ha alguna voluntat política més enllà de l’apreciació jurídica.

Aquí ja no es tractava del Tribunal Suprem ni de l’Audiència espanyola, eren tots jutjats d’instrucció i de guàrdia. Tanta complicitat hi ha amb l’estratègia repressiva de tants jutges de base per a poder-ho fer?
—Hi ha complicitat de gran part de la judicatura amb tesis d’extrema dreta. Això ja és un element. Els jutges no viuen aïllats de la societat i en un context d’alarma social acostumen a adoptar unes mesures preventives molt més bèsties perquè fan un paper de provar de frenar l’alarma social. Ho trobem en aquest cas, en vagues generals i en mobilitzacions multitudinàries molt diverses.

Quin paper hi fa la fiscalia?
—És el tercer element, els jutjats només poden adoptar mesures preventives entre allò que demanen les defenses i allò que demana la fiscalia. Ni més, ni menys. Si la fiscalia demana de signar cada quinze dies, a tot estirar el jutge pot ordenar de signar cada quinze dies. Si demana presó preventiva, màxim pot ordenar la presó preventiva. Aquí és on el govern de l’estat diu: ‘Aquest el vull a la presó’, i dóna indicacions al jutge. A vegades amb pressions directes i a vegades amb pressió mediàtica, social o política. Això obre la via perquè un jutge d’extrema dreta empresoni sense pudor ni cap prova, com ens hem trobat casos, o, en el cas que sigui un jutjat influenciable o que vulgui ascendir en la judicatura, fent un mèrit. O un jutge que és nou, veu la situació a les notícies, veu la pressió de la fiscalia i acaba decretant la presó preventiva. Potser sense gaire convenciment, però pensant que ho ha de fer.

Pot ser que hi hagi jutges que la policia sàpiga que són més proclius a empresonar o el sistema d’adjudicació de jutge no ho permet?
—Aquells dies ens vam trobar a Barcelona el cas d’un jutjat que no era competent perquè se li acabava la guàrdia per a rebre detinguts, els va voler rebre, va decretar presons preventives, vam denunciar que no n’era competent, ens van donar la raó i el jutjat que li tocava va decretar la llibertat. Hi ha jutjats que no únicament són més proclius, sinó que van mirar d’apropiar-s’ho per a decretar les mesures que creien. Tots els advocats saben, segons quin jutjat d’instrucció toca –sobretot a Barcelona–, si té un tarannà més dur amb els represaliats. Fins i tot es deia que certes operacions policials es llançaven en moments que hi havia certs jutjats de guàrdia.

Com interpreteu que l’Audiència espanyola hagi barrejat l’operació Judes amb les mobilitzacions postsentència, quan en principi eren processos diferents?
—La vinculació amb les mobilitzacions postsentència és el moll de l’os de l’operació Judes, és la voluntat d’agafar el delicte de terrorisme i fer-ne una aplicació que pugui servir per a qualsevol mobilització que vulgui qüestionar l’estat. Parlem d’un fet gravíssim, per la retallada de drets i persecució política de qualsevol mobilització política, social o sindical. Aquí és on creiem que hi ha la batalla de fons en el cas de l’operació Judes, si s’imposa un relat i una definició de terrorisme que pot incloure el tall del Pertús, les mobilitzacions antimonàrquiques i la vaga general contra la reforma laboral; o es limita la definició del dret de terrorisme a allò que era la definició anterior, en la qual hi havia d’haver una estructura, armament, atemptats, etcètera. Sembla que això passa a segon terme i es posa en primer el fet que tinguis la voluntat de subvertir l’estat. El delicte de terrorisme passa a ser un delicte interpretatiu i dins el marc del dret penal de l’enemic. Una interpretació del dret en què no és important què has fet, sinó en nom de quina ideologia ho has fet.

Si finalment els condemnen s’establirà un precedent per a reinterpretar què és terrorisme i condicionar les mobilitzacions futures?
—No liquidaria les mobilitzacions, però donaria unes eines més potents per a reprimir-les. Ho aplicarien? Hem vist que té molt més pes el context social que no el dret penal o la jurisprudència. Si en un determinat moment el govern de torn de l’estat es trobés legitimat a aplicar-ho, ho farien. En moments en què originés una resposta popular potent i organitzar més mobilitzacions, s’ho haurien de pensar dues vegades.

Què els ha passat als quatre nous encausats que van citar a declarar?
—Dels quatre, dos no van poder ni declarar perquè l’Audiència no va ser capaç de fer una declaració en línia amb el jutjat de Mollet del Vallès. Hi ha dos acusats de terrorisme que, malgrat ser acusats d’un delicte tan greu, només van anar a un jutjat i van signar que no volien declarar. Sense cap mesura cautelar ni haver passat davant del jutge instructor. Això denota l’enèsim desgavell d’aquest cas.

En els casos dels presos polítics i els exiliats els tribunals europeus han tingut un paper molt important. Aquesta estratègia de defensa l’estudieu?
—Ens sembla una estratègia vàlida, legítima i que s’ha de recórrer perquè els tribunals hi són per a arribar fins al final, però tenint clar que això es limita al dret. L’exemple més clar és la sentència de fa poc que anul·lava la condemna a Arnaldo Otegi després d’unes eleccions basques a les quals no es va poder presentar perquè havia estat inhabilitat. El tribunal diu ara que aquella sentència no tenia cap validesa, però què ha canviat? No ha canviat res. S’ha donat la raó a algú que havia estat víctima d’una sentència injusta, però la funció de la sentència, que era inhabilitar un moviment polític deixant-lo fora de joc i creant una majoria artificial al parlament de la comunitat autònoma basca, ja va tenir efecte.

Aquest paral·lelisme amb l’estratègia de repressió que es va aplicar al País Basc plana sobre l’independentisme català des que es va començar a acusar de terrorisme persones que eren dels CDR. Creieu que els pot donar resultats?
—S’hi veuen paral·lelismes, però hi ha una distància molt important. El context social no té res a veure, ni per la mena de lluita que hi ha a Catalunya en contrast amb la que hi havia al País Basc, ni pel que fa a la població. Pots aprendre d’uns altres moments repressius que hi ha hagut al passat –també a Catalunya–, però les diferències són importants. Més enllà de la repressió, allò que desmobilitza és la incapacitat de mantenir viva la flama de la lluita. Cal promoure una mobilització que aglutini i unes reivindicacions polítiques que avancin. I sobretot, utilitzar la repressió com un bumerang, no com un fre. Cal posar qualsevol cas repressiu al servei de la lluita per la qual s’ha desfermat aquella repressió. L’estat utilitza aquestes persones per a desvirtuar el moviment, però tant li és l’un com l’altre. Cal avantposar sempre la mobilització i la reivindicació social.

Preveieu quan pot ser el judici de l’operació Judes?
—Tan sols sabem que es va prorrogar la instrucció, que si no m’equivoco implica un allargament de la causa de dotze mesos més. I es poden fer més pròrrogues. Va servir perquè tingués un efecte determinat en un moment concret i ara és al calaix per quan el fiscal o el jutge de torn considerin que cal treure’l per a generar una situació de tensió o de por.

Si la instrucció no s’ha tancat pot ser que el període que investiguen es vagi allargant i inclogui més mobilitzacions, com es va veure amb els nous encausats, que acusaven per haver participat en les protestes postsentència?
—Podria ser. La viabilitat que tindria això després d’un any més d’investigacions en què no ha aparegut res més, s’hauria de veure. Aquests nous quatre encausats són a petició de la fiscalia. Per tant, és el govern de l’estat espanyol –PSOE i Podem– qui decideix que la fiscalia les encausi. Tot depèn de si el govern de torn té voluntat de crear un cert estat d’ànim.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.