Tal faràs, tal trobaràs

Cadascú és fill de les seves obres, diu don Quixot, avançant-se en dos segles i mig a la doctrina de Sartre que l’home es fa amb les pròpies decisions, que som el nostre projecte. Hom es cria dins una determinada família, en un barri determinat d’una ciutat determinada, en un país determinat durant una època determinada. El lloc i el moment en què venim al món imprimeixen caràcter i deixen petja en la memòria. Però no és menys veritat que la vida és una metamorfosi constant i que no podem preveure què serem demà, perquè les valoracions, els judicis finals, no són mai finals. Els bons d’avui seran els dolents de demà, i a la inversa. O com es deia en religió: els camins de Déu són inescrutables. És per això i no per afinitat política ni ideològica que tendeixo a suspendre el judici moral i em quedo amb el judici pragmàtic, amb la consideració, eminentment fal·lible, de com són les coses que puc observar amb els ulls i ponderar amb el meu limitat enteniment.

Les etiquetes ideològiques són gairebé sempre judicis sumaríssims, píndoles de pensament pre-digerit. N’abusem perquè simplifiquen la realitat i faciliten l’exhibició virtuosa de qui es creu al costat correcte de la història. Els mitjans de comunicació van plens de predicadors tronant contra l’heretgia. D’ençà que el món es divideix entre dretes i esquerres, les guerres de religió són més predicibles i més avorrides. Abans es matava per un article de fe; ara s’assassina civilment per una ensopegada dialèctica. Però allò realment perillós és trobar-se entre els filats en terra de ningú. A Texas diuen que al mig de la carretera sols hi ha armadillos morts. La societat ens empeny a triar bàndol. Si tu no ho fas, uns altres ho faran per tu. Als anys vuitanta, un col·lega de la Universitat de Barcelona em digué que a la facultat tothom duia carnet de partit. Més ençà, un altre m’explicà que tenia barrat l’accés a una plaça per haver-se significat políticament. A l’època de l’Observatori Català de Stanford, coneguí un postdoctorat a qui tres professors d’universitats catalanes, que participaven en una conferència, l’advertiren que si persistia amb l’independentisme se li tancaria la porta de les facultats respectives. I, efectivament, per trobar feina aquell jove hagué d’emigrar a Dinamarca.

La politització de la universitat és una desventura per a la universitat i per al país. A Catalunya, d’una manera molt destacada, per l’afiliació als partits. Als Estats Units, a causa d’un clima moral marcat per l’opinió en temes de caràcter social i ideològic. Fa temps que la polarització del país prengué caràcter cultural i trastocà l’ensenyament, sobretot a les humanitats i les ciències socials, fins a arribar al radicalisme woke. Però amb un Trump desbridat al poder, les minories, tant si són radicalitzades com si no, es trobaran cada vegada més a la defensiva. La setmana passada el govern dels Estats Units va rescindir quatre-cents milions de dòlars en ajuts i contractes a la Universitat Columbia amb el pretext que no havia protegit  els estudiants jueus durant les manifestacions a favor de Palestina. Minouche Shafik, rectora de la universitat, ja havia hagut de dimitir arran de les manifestacions, com ho feren les rectores de Harvard, Cornell i Pensilvània. El càstig financer a la Universitat Columbia és injustificat, però compleix més d’un propòsit. D’una banda, satisfà els magnats jueus que van ajudar Trump a guanyar les eleccions i d’una altra banda envia un advertiment prou entenedor a les altres universitats, no sols respecte de l’antisemitisme sinó també de la promoció de la diferència racial, de gènere i d’orientació sexual, l’anomenat DEI (diversitat, equitat i inclusió). Finalment, és l’obertura d’escacs en el designi de taxar el capital (endowment) de les universitats, com també les donacions que sostenen la recerca i la innovació. Ahir mateix el departament d’educació va avisar seixanta universitats, entre les quals Stanford, de possibles sancions per no haver protegit els estudiants jueus durant les manifestacions a favor de Palestina de la primavera passada.  A part el vessant partidista en el conflicte, la intenció real d’aquestes imposicions i retallades a les funcions neuràlgiques de la recerca i l’educació és reduir la despesa del govern i incrementar-ne els ingressos per tal de preservar la reducció d’imposts a les corporacions i grans fortunes.

En la contraofensiva conservadora, l’única protecció per a les minories és pledejar pel dret d’expressar-se sense coaccions que els elements radicals negaven no sols als conservadors sinó fins i tot a la franja moderada. No tothom hi està d’acord. Hi ha qui creu que s’ha de protegir les minories de les expressions ofensives. Per això, mentre es desmantellaven les institucions masculines amb l’imperatiu d’inclusivitat, es legalitzaven agrupacions exclusivament femenines o racials amb l’argument que aquests grups necessiten un espai segur. Fins ahir els apòlegs de la censura asseguraven que la llibertat d’expressió és una eina per a dominar les minories. Avui els conservadors els donen la raó atacant el discurs liberal i expurgant biblioteques escolars. 

A la pràctica, l’ortodòxia imposada pel sotmetent ideològic no ajuda les minories. La censura sempre afavoreix l’status quo, independentment de quin sigui el dogmatisme dominant. Coartar la llibertat d’expressió sempre passa factura als més pobres políticament. Amb el delicte d’odi les minories s’han disparat un tret al peu, com s’ha vist amb la inculpació d’independentistes per haver insultat “piolins”. Amb la mateixa lògica els tribunals espanyols apliquen la llei d’amnistia als policies que apallissaren els votants. Arreu, l’autoritat considera ofensiu el discurs que la qüestiona.

Les minories no tenen res a guanyar amb la censura. Emmordassar l’opinió desagradosa atempta contra el dret de qui l’emet i el dret de qui l’escolta. Els radicals que, per raons potser nobles, volen tallar de soca-rel les idees que consideren inconvenients o inacceptables, refermen el mètode inveterat dels seus detractors, que l’empraran contra ells quan arribin al poder. S’ha vist amb Elon Musk, soi-disant defensor de la llibertat d’expressió més radical, ofegant qualsevol crítica contra la seva política de serra de cadena. S’ha vist amb la incontinència expletiva del president Trump, insensible als efectes dels seus insults i alhora picallós com un personatge de Calderón de la Barca. 

Per a arrecerar-se amb garanties, l’opinió minoritària ha de reclamar llibertat d’expressió sense límits i confiar en l’argumentació racional, l’humor i la indiferència. Les maltempsades passen, però cal saber que les porten els bons temps que hom no s’adonava que ho eren. És una veritat immarcescible que massa d’una cosa bona acaba essent nociu.