El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

‘Els polítics catalans juguen a nedar i guardar la roba i adopten, doncs, davant el problema de la llengua, actituds híbrides i contemporitzadores. Els caldria potser parar esment que, amb llur comportament, amb llur ambigüitat i mitges tintes davant la magnitud de la qüestió aquí plantejada, no fan més que contribuir al procés de substratització i extinció a què es veu actualment sotmesa la llengua catalana.’

Que no pateixin el conseller Vila i companyia que la citació no va per a ells. Els membres de la revista Els Marges l’adreçaven, aviat farà quaranta anys, a la classe política de final del setantes, encara pre-pujoliana. Ara, ben mirat, potser sí que farien bé de patir una mica, perquè ja es veu que l’actitud de les màximes autoritats sobre aquesta qüestió no ha canviat gaire.

El conegut manifest d’Els Marges, força més llarg del que la memòria popular recorda (popular dels lletraferits, vull dir), entra força a fons en el tema de la convivència lingüística al país. Vull dir que va més enllà del que solen anar proclames i manifestos. Per això no pot deixar de posar el dit a la nafra, aquesta que ara, a còpia d’aplicar-hi benes de correcció política, ja ens pensem que ha cicatritzat (avís per a bonistes sensibles: hi surt l’adjectiu ètnic usat amb sentit antropològic): ‘A conseqüència de les grans immigracions dels darrers decennis, la composició ètnica del Principat s’ha vist radicalment alterada, fins al punt que avui la seva societat no resulta ni de molt homogènia, sinó tot al contrari, car es troba escindida en dos grans grups més que diferents entre si.’ Molt bé, respireu fondo. Refets? Doncs seguim, i agafeu-vos el miocardi. Analitzant les causes de la crisi d’identitat catalana, el text denuncia la ‘creixent tabuïtzació’ de què, segons ells, ha estat objecte el terme ‘català’. Vist amb ulls d’avui, l’avís pot semblar exagerat, i segons de qui siguin els ulls, talibanesc i tot. Però, casualitats de la vida, aquesta mateixa setmana el professor de dret de la UPF Hèctor López Bofill coincidia amb un servidor a l’hora d’usar el terme ‘tabú’ per definir la gran assignatura pendent que no hem gosat acarar: ‘que vivim en un país ocupat per la nació espanyola i que aquest fet ha generat una societat dividida essencialment en dues comunitats’. Dues comunitats, deunosenguard! Les dosis massives de Convivendol i Anticonflictivina que ens hem administrat de la transició ençà han aconseguit un efecte anestèsic tan intens que ens ha permès d’oblidar-nos del dolor. Per això tan aviat com algú toca la zona conflictiva amb el dit, l’organisme envia immediatament un senyal al cervell: alerta, zona de dolor, evitar el contacte, evitar el contacte. Ha tabuïtzat l’afecció.

López Bofill proposa de fer un estudi que demostri (o desmenteixi) que el franquisme va practicar una política conscientment colonitzadora servint-se de la immigració (i que inclogui, per descomptat, el paper de l’oligarquia autòctona), per ajudar-nos a entendre ‘la realitat sociològica de l’unionisme actual vinculat o bé a la immigració espanyola no integrada o bé als cercles amb ascendents propers a la burgesia que va donar suport a Franco’. Especialment a la primera, afegeixo jo, perquè quant a la traïció nacional de gran part dels ‘fabricants’ diria que hi ha força consens.

És probable que s’arribi a fer, aquest estudi. El tema, historiogràficament parlant, és llaminer. El que no em sembla tan probable és que es faci a temps. A temps de preservar un dels elements clau d’aquella identitat que esmentaven els margers, la llengua, que precisament és el que part del sobiranisme sembla disposada a sacrificar a canvi del suport per aconseguir el sí al referèndum. I una de les coses que m’ho fa pensar és que, si el verb ‘empatitzar’, que tal com vèiem el dia passat ha obtingut número a la llista d’espera del Termcat només cinc anys després de ser documentat, ‘tabuïtzar’, que com a mínim en té 37, ni tan sols això. El bon rotllo i la correcció política són més benvistos fins i tot als diccionaris.

[PD: Per cert, una altra de les coses que deien el malaguanyat Jordi Castellanos i companyia era que ‘[els polítics catalans] no han pogut sinó mostrar-se reticents davant d’un dels problemes clarament indestriables de la reivindicació nacional però a hores d’ara tingut per inoportú’. Ves per on, allò que era inoportú fa 37 anys ho continua essent. La inoportunitat no és una de les característiques dels temes tabú?]

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.