En plena Primera Guerra Mundial, i amb el genocidi armeni en marxa, des del bàndol aliat França i la Gran Bretanya (amb l’aval de l’imperi rus i del Regne d’Itàlia) van començar a negociar en secret el possible repartiment del decadent imperi otomà al final del conflicte. L’acord de Sykes-Picot, del 16 de maig de 1916, preveia de dividir les províncies otomanes de la regió del Llevant en dues grans esferes d’influència, després de la Gran Guerra.

L’acord dividia un enorme espai comprès entre les mars Negra, Mediterrània, Roja i Càspia i l’oceà Índic en zones tutelades i en benefici de les dues potències europees. Londres aspirava a controlar directament o indirecta una Aràbia ‘independent’, per a controlar de prop els turcs, mentre que París somniava d’estendre la ‘França del Llevant’ cap a l’interior de la regió i erigir una gran Síria francòfona i francòfila.

Per a fixar els límits entre l’Aràbia britànica i la Síria francesa es van confiar les negociacions al diplomàtic francès François Georges-Picot i a l’oficial anglès Mark Sykes. Després d’uns quants mesos de feina, l’acord es va tancar el maig del 1916 amb un intercanvi de cartes entre l’ambaixador francès a Londres, Paul Cambon, i el secretari del Foreign Office Edward Grey, en què França obtenia el control del Líban i Síria fins a l’Anatòlia i els actuals Irac i Jordània quedaven sota l’òrbita de la Gran Bretanya. Per a la zona de Palestina es va proposar, inicialment, una administració internacional.

Aquell acord secret anglo-francès, ratificat en el Tractat de Sèvres del 1920, va establir les fronteres de l’Irac i de Síria i ha estat la llavor de no pocs conflictes dels últims cent anys a la regió, com l’enquistat de Palestina. O el del Kurdistan: els kurds, dividits arran de l’acord de Sykes-Picot entre l’Iran, l’Irac, Síria i Turquia, són justament ara els principals actors que aposten decididament per estabilitzar i pacificar aquesta complexa zona, afectada per grans interessos regionals i internacionals i on s’han encadenat durant l’últim segle dictadures, governs autoritaris i guerres.

La relativa calma al Kurdistan meridional, on el president del govern regional Massoud Barzani ha apel·lat recentment a deixar enrere les fronteres de Sykes-Picot per a obrir la porta a un estat kurd independent al nord de l’Irac, i la fins ara reeixida experiència al Kurdistan occidental o Rojava, on els últims anys s’ha posat en pràctica el confederalisme democràtic, representen ara mateix dues aproximacions diferents i alternatives als problemes que arrossega el Llevant des de fa un segle.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb