El dirigent del PP, Pablo Casado, va dir ahir que cal un 155 sense data final. I hores abans el director d’un digital espanyol molt espanyol havia parlat, més concretament encara, de la hipòtesi de desmuntar la Generalitat durant dues legislatures. El rum-rum, doncs, no és endebades. El nacionalisme espanyol, instal·lat en la irracionalitat, torna al punt d’on no s’havia mogut mai i torna a demanar allò que no li ha servit de res durant un segle.

El fet més curiós d’aquest nou-vell debat és provar d’entendre què es pensen que resoldran, amb això. Resulta corprenedor de veure, per exemple, que el juliol del 1936, dies abans del colp d’estat de Franco, alguns diaris de Madrid demanaven exactament això mateix: dues legislatures de suspensió de l’autonomia catalana. Franco va fer un colp d’estat i l’autonomia va estar suspesa deu legislatures. No dues: deu. Es va suspendre l’autonomia i la democràcia. I què varen aconseguir, amb això? S’ha resolt allò que ells en diuen ‘el problema català’?

Diuen que la gent intel·ligent aprèn de la història. Però aquests sembla que no en volen. Els uns i els altres, els polítics i els periodistes, ja tenen doctrina. La mateixa doctrina que ha fracassat una vegada i una altra: com que no poden vèncer democràticament Catalunya, cal eliminar la democràcia. Ni que fos per prudència, haurien d’anar amb compte, perquè aquesta estratègia –que és més vella que l’anar a peu– ha causat un patiment enorme en el curs dels anys, però no ha servit políticament de res.

Però imaginem que ho fan. Imaginem que dissolen la Generalitat o que la congelen –si és que algú sap com es fa, això– durant dues legislatures. Imaginem que tanquen el Parlament de Catalunya i prohibeixen les eleccions. Si s’atreveixen a fer una barbaritat d’aquestes dimensions, la conseqüència lògica ha de ser prohibir els partits polítics independentistes. I prohibir les eleccions locals i les europees. I prohibir els mitjans de comunicació. I prohibir les manifestacions i els actes. I prohibir i prohibir i prohibir… Però si no els van servir els quaranta anys de prohibicions del franquisme per a liquidar-nos, què caram es pensen que aconseguiran ara amb vuit?

Raymond Aron fa anys que va avisar que el perill més evident per a qualsevol projecte polític és perdre de vista que la política és una eina que ha de servir per a resoldre les situacions més difícils. I el savi francès va demostrar que, una volta s’ha travessat el punt en què es perd de vista això, tenim el fracàs assegurat. A la cort de Felipe VI, Aron no el deuen llegir. Diria.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.