En els escacs, zugzwang és aquella situació en què un jugador acaba posant-se ell mateix en desavantatge per l’obligació de fer una jugada. Es diu que un jugador “està en zugzwang” (expressió alemanya que significa ‘en obligació de moure’) quan totes les jugades que pot fer tenen com a conseqüència, a la llarga, l’afebliment de la seua posició, amb independència de què aparente el moviment concret que fa sobre el tauler. I és això exactament que vam veure ahir al Parlament Europeu: un zugzwang polític d’una enorme dimensió.

La concessió del suplicatori és un camí sense recorregut, més enllà del titular interessat d’un dia, adreçat a apujar la moral dels nacionalistes espanyols. El president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí continuaran essent eurodiputats i vivint lliurement a Bèlgica. Ningú no els enviarà a Espanya. L’única cosa que significa la decisió adoptada ahir al Parlament Europeu, que encara caldrà ratificar en una nova votació, és que la justícia belga haurà d’atendre una ordre espanyola contra ells. Ordre que atendrà el mateix jutge que ja en va denegar una de semblant reclamada contra el conseller Lluís Puig –amb una sentència, diguem-ho clar, duríssima envers les autoritats espanyoles. En vista d’això, per tant, no hi ha cap motiu d’inquietud immediata. Per a la part catalana. Per a la part espanyola, en canvi, la jugada pot acabar resultant-li fatal.

Per tres coses: perquè s’ha evidenciat encara més la persecució política del nacionalisme espanyol contra la minoria catalana, perquè empeny el Parlament Europeu a una situació molt complicada que n’afectarà greument la reputació i perquè pot obrir la porta al Tribunal de Justícia de la Unió Europea i sumar així una nova peça en el judici al judici del procés –aquesta situació cridada a ser el punt tombant de la crisi, el momentum final.

L’evidència de la persecució política parla tota sola. Les irregularitats de tota mena comeses pels eurodiputats espanyols han estat escandaloses, començant per l’ocupació física de la comissió. 5 membres titulars dels 25 i 3 dels suplents són espanyols. Descomptant-los, el resultat fóra 10 vots a favor, 8 en contra i dues abstencions, que no és precisament un resultat bo per als interessos espanyols. He aconseguit fer els comptes d’ençà del 2015 i aquesta és la vegada en què una votació per a alçar la immunitat té el resultat més ajustat. No hi ha gaires votacions renyides quan es tracta d’aixecar la immunitat d’un eurodiputat i això vol dir que una part de l’hemicicle, superior al que Espanya voldria, interpreta que tenim davant un acte rebutjable d’intencionalitat política.

És veritat que els tres grans grups del parlament, socialista, popular i liberal són presoners de la pressió ingent dels seus membres espanyols, PSOE, PP i Ciutadans, que han fet mans i mànegues per evitar discrepàncies i trencament de files. I tanmateix, amb tot i aquestes pressions, resulta que els tres grups tenen setze eurodiputats en la comissió de suplicatoris i només quinze han votat a favor –que són més perquè cal pensar que ha votat a favor segur, com a mínim, el ponent, d’extrema dreta. Ara la votació s’haurà de fer al ple, però aquella passejada triomfal que havien anunciat des de Madrid, d’entrada ja s’ha esfumat –i significativament ahir el diari El País ja es preguntava com podia ser que si els grans partits controlen el 70% del vot de la comissió d’afers legals el resultat final hagués estat aquest. Qui pregunta ja respon…

En segon lloc el parlament es troba ara en una situació molt difícil. Que li representarà un cost de reputació prou important. Perquè la pressió espanyola l’arrossega a enfrontar-se al poder judicial a Bèlgica, i amb el precedent de la decisió de la justícia belga en el cas del conseller Lluís Puig ningú no creu en cap més possibilitat que el rebuig a la demanda contra Puigdemont, Comín i Ponsatí que interposarà el Tribunal Suprem espanyol. I aleshores el parlament, què? Perquè quan això passe –que passarà– els tres eurodiputats recuperaran la plena immunitat. I llavors els partits espanyols aniran demanant que se’ls aixeque aquesta immunitat cada setmana? Quantes vegades? I quant de temps?

Més greu encara, als efectes del parlament, és què pot arribar a passar amb el Tribunal de la Unió Europea, on, més que previsiblement, acudiran ara els tres diputats. Perquè d’irregularitats n’hi ha tantes i tan greus que és més que probable que aquest tribunal sentencie a favor dels eurodiputats catalans. Amb un matís important: que el TJUE dictaminarà contra el Parlament Europeu i acusant-lo d’haver fallat en el deure de respectar els drets que tenen adquirits gràcies al vot de la ciutadania. Una situació que és greu.

Si és que la cosa s’acaba ací… Perquè podria anar molt més lluny i tot. Podria anar fins a l’escac i mat, de fet. Cosa que passaria si el tribunal decidís d’entrar en el fons de l’afer i estudiar com és possible que un ciutadà de la Unió nascut a Amer, per exemple, siga exculpat per dues jurisdiccions europees, en sengles judicis a Alemanya i Bèlgica, i mentrestant Espanya continue perseguint-lo pels mateixos fets que ja han estat jutjats. I impedint-li el dret de circular lliurement per tot l’espai europeu. O podria passar que es pronunciàs sobre si és legal que a Europa es condemne uns polítics per haver organitzat un referèndum, cosa que la justícia alemanya ja va deixar clar que no podia ser. O que encara anàs més enllà i analitzàs si és acceptable dins la Unió Europea que una minoria nacional, en aquest cas la catalana, siga discriminada legalment, una discriminació que la sentència belga ja s’ha encarregat de deixar clar, negre sobre blanc, que indiscutiblement existeix.

Hi ha una justícia europea, no vint-i-set de diferents. I vetllar perquè això siga així també en la pràctica és la faena que té precisament adjudicada el Tribunal de la Unió Europea. El mateix que ja va decidir que Puigdemont, Comín i Posantí són eurodiputats, malgrat l’opinió del qui aleshores era president del parlament i contra les peculiars teories argumentades per l’estat espanyol, tot allò que només es podia ser diputat anant a jurar a Madrid, per exemple, que va acabar essent no-res. Zugzwang, doncs. Apunteu la paraula: zugzwang. Com una casa.

PS1. El país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ha perdut aquests darrers dies Agustí Agulló, l’activista que, al costat de tanta altra gent però tan singularment alhora, ens guardava a tots la frontera del sud, des de la seua estimada Elx, al Casal Jaume I. Gemma Pasqual avui li dedica el seu article setmanal, que signe en cada paraula jo també i us convide a llegir: “Agustí Agulló, l’homenot que picava pedra al sud del sud“.