Així s’ha gestat la destrucció i agonia de Ciutadans

Localitzar l’epicentre d’un terratrèmol és una tasca relativament senzilla si ho comparem amb la recerca del moment en què es va estroncar el projecte espanyolista i encrespador de Ciutadans. En una legislatura, el partit que comandava Albert Rivera, ara a les mans d’Inés Arrimadas, ha passat de voler-se menjar la Moncloa a maldar per no acabar reduït a engrunes i ser fagocitat pel PP. L’agonia de Ciutadans no és una tasca per a sismògrafs i triangulacions; és tal el cúmul d’errors i polèmiques que costa de determinar on va començar el declivi.

De totes maneres, la primera setmana de novembre del 2019 es podria considerar un dels principals punts d’inflexió. Mesos abans, Ciutadans havia aconseguit cinquanta-set escons i Albert Rivera es fregava les mans amb el seu botí electoral. Tanmateix, ni la Moncloa, ni ministeris. La repetició electoral, la mala digestió de la moció de censura a Rajoy i la irrupció de Vox –en la qual va participar en la famosa fotografia de Colón– van convertir el partit en una joguina trencada de l’espanyolisme ultra.

Dies abans d’aquell 10 de novembre, Arrimadas va participar en un míting a Barcelona i va fer una crida desesperada als seus votants. Una crida que, passades les eleccions, es va convertir en un mem. “Comença a fer una olor d’una altra cosa. No sé si ho noteu. Fa olor de remuntada! Fa olor de remuntada! Vinga! Què es pensen, que és tan fàcil posar fi a Ciutadans? El nacionalisme fa tretze anys que ho intenta aquí i no fem sinó créixer. Farem una remuntada històrica, serem la sorpresa”, va dir.

La resposta dels electors va ser prou clara: dos milions i mig de vots menys i tan sols deu escons (tres menys que ERC). A la seu del partit, les cares eren més llargues que les radials de Madrid. En el retrat de la mort política d’Albert Rivera hi havia –a part Inés Arrimadas– José Manuel Villegas, Fernando de Páramo, Fran Hervías i Lorena Roldán. Per motius diferents, però tots han acabat abandonat el vaixell. De fet, Hervías i Roldán han participat en l’OPA del PP i ara militen en la formació que encapçala Alberto Núñez Feijóo.

El trencament entre Arrimadas i Rivera

La pandèmia del coronavirus també va causar estralls interns a Ciutadans. El suport que van donar a les mesures anticovid del govern espanyol, entre les quals les pròrrogues de l’estat d’alarma, van despertar recel. Votar al costat del PSOE, Unides Podem, ERC o EH Bildu va causar atacs d’urticària entre la vella guàrdia de Rivera. Una esquerda que no ha cessat de créixer amb l’agreujament de la crisi del partit i que ara ja és impossible d’aturar.

Com a ex-president, Rivera s’ha rentat les mans de la seva herència i ha deixat que l’erosió de la formació consumís el lideratge d’Arrimadas. Mentrestant, ell s’ha dedicat a acumular polèmiques i a fer-se autopromoció amb llibres i conferències. A la seva motxilla d’ex-polític hi ha un flirteig amb el PP de Pablo Casado; una sortida atribolada amb Villegas del despatx d’advocats Martínez-Echevarría –entre acusacions de baixa productivitat– i moltes pàgines de les revistes del cor per la seva relació amb la cantant Malú.

El trencament complet es va consumar la primavera del 2021, quan l’executiva d’Arrimadas va instigar amb el PSOE una moció de censura contra el president de Múrcia, Fernando López Miras, del PP, tot i formar part del govern. La maniobra, que no va reeixir, gràcies als vots de diputats trànsfugues de Ciutadans i Vox, va deixar la formació sense presència en l’executiu autonòmic. Però encara no n’hi havia prou: el pou era molt més negre i profund.

La presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, va aprofitar la moció de censura per avançar les eleccions a la Comunitat de Madrid, tot al·legant desconfiança en els seus consellers de Ciutadans. En poques setmanes, el partit d’Arrimadas va desaparèixer d’un altre govern i, en aquest cas, també de l’assemblea. Edmundo Bal, que dos anys abans havia estat el fitxatge estrella de Rivera, es va estavellar contra les urnes i va perdre gairebé mig milió de vots.

La desfeta electoral i la desintegració

La desaparició de Ciutadans del mapa polític ha anat acompanyada de batalles internes, de la pèrdua en massa de militants i la fugida de molts dels seus càrrecs. Per exemple, al congrés espanyol ha perdut un dels seus diputats, Pablo Cambronero, que s’ha integrat al grup mixt. “No puc justificar ni defensar una cosa en què no crec. Si veig corrupció, denuncio i me n’aparto”, va afirmar.

Al senat, arran de la desfeta electoral a Andalusia –on Ciutadans ha desaparegut del parlament i del govern i els seus dirigents principals, Juan Marín i Marta Bosquet, han trobat càrrec en l’administració del PP de Juanma Bonilla–, Ciutadans s’ha quedat amb un sol senador de designació autonòmica. María Ponce i José Luis Muñoz van abandonar la cambra d’alta, tot i que la primera ja havia estripat el carnet feia temps. Miguel Sánchez és l’últim senador amb una acta del partit (l’alacantí Emilio Argüeso és al grup mixt).

La sagnia s’ha notat a tota l’estructura del partit. Hi ha hagut purgues i espectacles, com ara el del grup municipal de Barcelona, on dos regidors van fer “un cop intern” –en paraules de Carlos Carrizosa– contra de la candidata Luz Guilarte, que finalment ha acabat plegant. L’executiva, per esbandir la polèmica, ha imposat Anna Grau com a cap de llista.

A Girona, per dir un altre exemple, s’hi ha vist un xou similar. De fet, l’ex-dirigent de la formació a la ciutat, Daniel Pamplona, ha dit públicament que ara treballa perquè la candidata del PSC, Sílvia Paneque, sigui la pròxima batllessa. “Vaig defensar els indults; als independentistes se’ls ha d’escoltar. Em sento plenament respectat i representat al PSC, on hi ha espai per al meu segell liberal”, ha dit.

Al País Valencià, després d’anar-se’n Toni Cantó –primer al PP i ara en cerca d’una carrera mediàtica–, va obrir la porta perquè els diputats Cristina Gabarda, Jesús Salmerón, José Antonio Martínez i Sunsi Sanchis s’unissin al grup mixt. “Avui veiem com es confirma el tomb ideològic de Ciutadans per a continuar essent la crossa del sanxisme”, van escriure en una carta oberta.

Ara, si s’hagués de resumir la crisi del partit en una sola imatge, seria la reunió de l’executiva d’Alacant en un McDonald’s, després de trobar-se sense seu, tot i ser el feu principal de Ciutadans al País Valencià. Forma part dels governs del PP a la ciutat i a la diputació.

La refundació i xutar la llauna endavant

En un intent desesperat de reactivar-se, la direcció encapçalada per Inés Arrimadas va obrir un procés de refundació del partit. Tanmateix, si havia de ser un exercici d’unió i d’enfortiment ha esdevingut una capsa de Pandora que ha derivat en una lluita fratricida per a controlar les escorrialles de la formació. De fet, el futur a curt termini –amb eleccions autonòmiques, municipals i espanyoles a l’horitzó– és tan trist que un dels temes principals de debat intern, més enllà del canvi de la marca i el nom, és la possible absorció per part del PP.

Entre avui i demà, els afiliats de Ciutadans tindran a les mans de decidir qui governa el tram final de l’agonia. Per un costat, hi ha la llista oficialista, comandada per Adrián Vázquez i Patricia Guasp –que tanquen Inés Arrimadas i Begoña Villacís–, i per una altra l’alternativa, que dirigeixen Edmundo Bal i Santiago Saura. Hi ha una tercera opció, completament residual, que encapçalen dos joves desconeguts, Marcos Morales i Laura Alves.

En total, els afiliats amb dret de vot són uns 7.600 –el Sant Andreu en té uns 1.150–, una xifra molt menor a la d’inscrits en les primàries del 2020, en les quals es van enfrontar Arrimadas i el dirigent a Castella i Lleó, Francisco Igea. En aquella contesa hi podien votar més de 21.000 afiliats. En poc més de dos anys s’ha esfumat més del 60% dels inscrits.

La campanya ha estat marcada pels retrets. Arrimadas, que s’ha garantit de continuar de líder al congrés si guanya Vázquez, ha menystingut Edmundo Bal, que ara mateix és el número dos a la cambra. Considera que l’ex-advocat de l’estat l’ha traït presentant una llista alternativa a l’oficialista. Així mateix, el seu entorn ha intentat de tacar l’expedient de Bal, tot insinuant que si guanya les primàries pactarà amb Pedro Sánchez.

“La paraula és el valor més important que té un polític i tu has demostrat no tenir-ne. La direcció que critiques ets tu. Ets l’únic que no ha fet un pas al costat en aquesta executiva”, li ha etzibat Guasp. Així mateix, Vázquez li ha retret “l’obsessió” amb Arrimadas i ha assegurat que si guanya promourà “un lideratge cesarista”, que considera que ha estat un dels grans mals del partit.

Bal ha decidit de dinamitar tots els ponts. Ha acusat la llista oficialista de ser un frau i d’enganyar els militants. A més, ha denunciat que la direcció del partit havia pressionat figures importants perquè no li fessin costat. “No es refundarà res si continua havent-ni els mateixos al capdavant. Si la gent encén el televisor i veu que la veu és la d’Arrimadas, dirà que és el mateix partit d’abans”, ha declarat.

Però encara n’hi ha més. L’ex-advocat de l’estat també ha assenyalat directament Vázquez, a qui ha acusat de fer un doble paper per assegurar-se una poltrona: “Havia parlat amb ell moltes vegades i em deia que, obligatòriament, Inés Arrimadas havia de deixar de ser la portaveu al congrés perquè si no l’aparença seria exactament la mateixa que teníem abans. Això, que és tan obvi, és una cosa que Adrián Vázquez pensava al juny, al setembre, a l’octubre, etc.”

Després de les votacions, els resultats hauran de ser validats per l’assemblea general de Ciutadans, que es farà del 13 al 15 de gener. Els 400 compromissaris hauran de decidir si aproven també canvis en els estatuts i la creació d’una direcció bicèfala. El lema serà “Radicalment lliures” i no pas “Remuntada”, tot i que també hi ha marge per a fer mems.