De l’operació Valls a la guerra contra Carrizosa: la deriva de Ciutadans cap a l’extinció a Barcelona

  • El grup municipal de Ciutadans a Barcelona ha fet implosió i s’enfronta directament amb la direcció del partit a Catalunya

VilaWeb
Redacció
01.12.2022 - 21:40
Actualització: 02.12.2022 - 15:55

La història de Ciutadans a Barcelona és un dels capítols més sagnants i patètics de la desintegració de la formació. En tan sols quatre anys, el partit d’Inés Arrimadas ha passat de reclutar Manuel Valls en la seva croada contra l’independentisme i Ada Colau, a esventrar-se en públic i fer miques qualsevol aspiració que no sigui mantenir un regidor a l’ajuntament.

Valls, el pecat original

L’anomenada operació Valls –inflada pels poders econòmic i mediàtic– és el pecat original d’aquesta crisi irreversible. En la campanya del 2019, Ciutadans es va promocionar com l’única alternativa “constitucionalista” per a desbancar Ada Colau. Ara, la realitat va passar per sobre de la seva estratègia com si fos un tràiler sense frens.

“Tan sols hi ha dues alternatives: la sensatesa o el caos […]. El destí que hem de triar és la Barcelona del separatisme i de Colau o la d’un home d’estat, català internacional i europeu convençut com Manuel Valls”, va dir Arrimadas en l’acte central de les municipals. De totes maneres, cal recordar que l’operació Valls va fracassar molt abans de naufragar a les urnes.

En primera instància, el PP i el PSC van refusar la candidatura conjunta de l’espanyolisme, de manera que Ciutadans es va haver d’empassar una campanya sense les seves sigles per tal d’aparentar transversalitat. El resultat final fou que l’artefacte Barcelona pel Canvi – Ciutadans va quedar relegat al quart lloc dins el consistori, amb tan sols sis regidors.

Un grup insuficient que no satisfeia les ambicions de Valls ni tampoc les de la direcció de Ciutadans. La tensió entre els dos lideratges va esclatar finalment en la sessió d’investidura, quan l’ex-primer ministre francès, Celestino Corbacho i Eva Parera van cedir els seus vots a Colau. Tres anys més tard, el dirigent del PSC, Jaume Collboni, va admetre que havia negociat els vots en canvi que el govern barceloní “no estigués condicionat” pels partits independentistes.

Entre la “sensatesa o caos” d’Arrimadas, es va imposar el caos. El juny del 2019, Ciutadans va trencar formalment amb Valls –més centrat a tornar a la política francesa que no pas a fer carrera a la capital catalana– i el grup municipal de Barcelona pel Canvi – Ciutadans va fer-se miques.

El trencaclosques de Ciutadans al ple municipal

Amb la divisió del grup, Ciutadans va restar amb quatre regidors: Mari Luz Guilarte, Paco Sierra, Marilén Barceló i Celestino Corbacho. Aquest darrer el van convèncer amb un escó a la Diputació de Barcelona. Tanmateix, la guerra oberta amb Valls va fer que Junts per Catalunya esdevingués la quarta força del consistori, i Ciutadans baixava a la cinquena.

Eva Parera es va mantenir al costat de Valls en el grup de Barcelona pel Canvi, actualment Valents. Amb tan sols dos regidors, al costat del PP de Josep Bou, eren a la cua de l’ajuntament. A final de maig del 2021, van provar de pescar en la fugida de càrrecs electes de Ciutadans i van anunciar el fitxatge de Marilén Barceló, que, sense el decret de la batllia, va ser forçada a ser no adscrita.

“Me’n vaig per discrepàncies amb el lideratge i la coordinació del grup municipal […]. Els motius són qüestions internes que els responsables de Ciutadans saben de fa més d’un any”, va declarar Barceló sobre la seva sortida, a Metrópoli Abierta. “Quan hi ha un problema sempre s’ha d’intentar d’arreglar, per difícil que sigui, però aquesta vegada ha estat impossible”, va afegir.

L’origen del conflicte entre Barceló i Guilarte era l’acomiadament d’una assessora de màxima confiança de la regidora. Aprofitant la situació, el cap del PP, Josep Bou, que havia perdut el favor de la direcció, va obrir la porta a presentar-se com el candidat de Ciutadans i Vox a les eleccions del 2023.

Campanya d’assetjament a una ex-regidora

Després d’anar-se’n Barceló, el següent escàndol que va esquitxar Ciutadans va ser la campanya d’insults i assetjaments a Sonia Sierra, regidora al consistori barceloní entre el 2015 i el 2016. En un enfilall a Twitter, explicava que es donava de baixa de la formació després d’haver rebut atacs de càrrecs públics i orgànics de la formació, concretament del candidat a la batllia a Premià de Mar, José María Cano. “Espero que els atacs s’acabin”, va reclamar.

La dimissió de Valls i Corbacho i la implosió definitiva

A final d’agost del 2021, Valls va anunciar que abandonava l’Ajuntament de Barcelona per la porta del darrere. Tenia intenció de reintegrar-se en la vida política francesa abans de les eleccions legislatives per aconseguir un escó a l’Assemblea Nacional. Una maniobra que no li va sortir bé. El seu seient a la sala de plens va passar a mans d’Òscar Benítez.

El següent a retirar-se va ser Celestino Corbacho, que aquest setembre va anunciar que es jubilava després d’una dilatadíssima carrera política a l’Hospitalet de Llobregat, Madrid i Barcelona. “Aquesta renúncia és una promesa a la meva dona que abans del meu aniversari [setanta-tres anys] deixaria les meves responsabilitats”, va dir. La seva acta se la va quedar Noemí Martín, que era consellera de Ciutadans a Nou Barris.

Els castells de foc de veritat van esclatar a mitjan octubre, quan el regidor Paco Sierra es va proclamar president del grup municipal, tot i l’oposició de la direcció, que havia designat Mari Luz Guilarte com a dirigent per a les eleccions de l’any vinent. Ciutadans li va obrir un expedient d’expulsió i el va acusar d’haver fet un cop intern i haver-se ofert a unes altres formacions polítiques.

Dies més tard, Guilarte va anunciar que renunciava a l’acta i que refusava de ser la candidata de Ciutadans a les eleccions. “Confio que la decisió faciliti que el meu partit pugui acordar i posar al capdavant un nou lideratge aliè a tota aquesta situació”, va declarar. Qui havia d’assumir la seva acta era Fernando Carrera, que ho va refusar perquè ara és assessor de Jaume Collboni.

“El PSC és casa meva, el meu partit, és on faig política i on continuaré fent política”, va declarar Carrera en una conferència de premsa. “Barcelona necessita estabilitat, serietat i rigor i aquesta és la manera com entenc la política i el motiu pel qual dic que no tot s’hi val. No contribuiré en cap cas a fer més soroll”, va afegir. Finalment, el lloc de Guilarte el va ocupar Julia Barea.

La setmana passada, la direcció de Ciutadans va trencar les negociacions amb Sierra per mirar de reconduir la situació dins el grup municipal. Segons la cúpula del partit, Sierra i Martín van articular una trama contra Guilarte i contra tota la formació per a controlar el grup municipal. Així mateix, sobre les negociacions, la direcció va lamentar “l’actitud obstruccionista i arbitrària” de l’autoproclamat president.

“[Sierra] continua tenint contactes al servei dels interessos d’altres partits amb vista a les eleccions municipals vinents”, va adduir la direcció, que manté obert l’expedient d’expulsió. Per la seva banda, Sierra ha culpat directament Carlos Carrizosa de la fractura del grup municipal de Barcelona, però també de Tarragona, Girona, Lleida i Sitges. “Volem que canviï la direcció perquè els qui han estat expulsats tornin”, ha dit a Betevé.

A més, ha amenaçat de portar el partit als tribunals si és expulsat. “Presentaré proves que m’han difamat davant la meva agrupació i els meus companys”, ha dit. Diu que amb el suport de les altres regidores –Martín i Barea–, té majoria al grup municipal per a mantenir l’acta com a representant de Ciutadans.

Sobre una possible tornada a la taula de negociació, Sierra diu que la relació amb Carrizosa s’ha trencat completament i no creu que tornin a parlar mai més. La pregunta és qui s’atrevirà a endinsar-se en aquest fangar i posarà la cara als cartells electorals de Ciutadans. Els sondatges els donen un 2% dels vots, al llindar de la desaparició.

Segons les últimes informacions, el partit probablement farà primàries per trobar un candidat. Una de les figures més situades és la de la diputada al parlament Anna Grau, a qui la direcció veu amb bons ulls.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any