Per què continuem “subvencionant” l’estat espanyol?

  • Entre la majoria dels catalans encara no hi ha consciència de la millora de nivell de benestar real que significaria l'eliminació del dèficit fiscal que arrosseguem any rere any amb l'estat espanyol · Mentre no s'escampi aquest coneixement, no anirem més enllà de les paraules i la bona voluntat

Jordi Goula
14.04.2023 - 19:50
VilaWeb

“El pressupost de debò: la Catalunya sense dèficit fiscal”, és el títol de la jornada que Junts va organitzar ahir a la Llotja de Mar, presentada pel diputat Joan Canadell. A l’edició d’ahir de VilaWeb, Blai Avià publicava un resum extens i clarificador de què es va dir durant l’acte. No em repetiré, però si no el vàreu llegir, cal que ho feu i us adonareu que la Catalunya que coneixem avui –collada per tots cantons i amb penúria de diners públics– i la que podria ser no tenen res a veure. És un altre món. I ahir no es tractava de magnificar una idea, sinó de fer una sèrie de projeccions, amb xifres reals, del canvi que significaria en matèries tangibles i concretes, com la salut i l’educació. Per tant, no era més bla, bla, bla, sinó xifres possibles, cal insistir en això.

De totes les coses que es van dir, em quedaria amb dues que es desprenien del que va explicar Joan Canadell i sobre les quals van insistir el professor Germà Bel i l’ex-degà del Col·legi d’Economistes Joan B. Casas. Amb les seves intervencions, van fer un pas més enllà després de l’exposició detallada de Canadell, i van incidir en alguns aspectes addicionals.

Casas va dir: “És evident que un 8% del PIB de dèficit és una xifra difícilment equiparable en fiscalitat internacional, indigerible en un món com l’actual.” I va afegir: “La situació és difícil de resoldre, perquè a l’estat espanyol a tothom li està bé com està.” I Germà Bel ho va resumir així: “La pitjor conseqüència del dèficit és que les classes populars –la gent que necessita més els serveis públics– són les més perjudicades per les limitacions en la capacitat d’inversió pressupostària del sector públic.”

La primera gran qüestió que cal plantejar-se és precisament aquesta. L’ofegament per part de l’estat espanyol amb el finançament escàs i els diners que ens obliga a regalar-li ens afecta a tots els catalans. Tots patim per les males infrastructures i per una sanitat molt millorable, igual com passa amb l’educació. Ara bé, dins de “tots els catalans”, els qui menys possibilitats materials tenen són els qui ho sofreixen més.

Les següents dades són de l’Idescat, que les actualitzarà en un parell de mesos. Pregunteu-vos amb mi com és possible que la taxa de risc de pobresa del 2021 fos a Catalunya, abans de tota mena de transferències socials, del 45,5%. Gairebé la meitat. I que aquesta taxa passi a ser del 29,6% quan es comptabilitzen les pensions de vellesa i supervivència, i del 19,9% quan es comptabilitzen totes les transferències socials (inclosos els ERTO). Digueu-me, podem regalar diners?

Molta gent desatesa i Catalunya subvencionant amb el 8% del seu PIB la resta de l’estat espanyol? Us heu demanat on van aquests diners? No ho sabrem. Probablement, ni ells no ho saben. Formen part de la recaptació “natural” que té establerta Madrid, i vés a saber… I jo penso, n’és conscient, aquest 20% de gent que viu a Catalunya en risc greu de pobresa, que la cosa podria ser diferent per a molts d’ells? Algú els ha explicat bé què significa el que passa a Catalunya, any rere any, amb els diners produïts amb la nostra feina? Que no parlem d’especulacions ideològiques, sinó de millorar les llistes d’espera a l’hospital? Que augmenti la qualitat de l’educació dels nens?

Jo suposo que no, que no ho saben. Ni molts d’altres que no es troben en una situació tan angoixosa, tampoc. Primer, perquè en aquest país l’educació econòmica de la gent, en general, és d’una pobresa franciscana. A l’escola li costa d’entrar-hi. Aquest és un punt cabdal, perquè, després, no permet que se sàpiga separar, en els discursos, la demagògia de la realitat. I llavors sempre guanya el qui la diu més grossa o el qui és capaç d’espantar més. Bé, la qüestió és que si la gent que més hauria de protestar pel dèficit fiscal no sap que la seva situació milloraria si s’acabés el dèficit fiscal, com se’n pot assabentar?

I aquí entro en el segon punt que volia comentar, com a corol·lari de l’acte d’ahir. Els assistents a la jornada formaven part de la minoria –molt minsa– que entén d’economia, i, probablement, no els van explicar res de nou. Però quina difusió ha tingut l’acte? El seu rerefons? Mireu i aneu comptant. A partir d’aquesta constatació, la gran pregunta és com fer que tot allò que es va dir ahir ho rebi i ho entengui la gent que més podria millorar. Jo no ho sé. És molt complicat. A més, habitualment, suposo que molts vots d’aquestes persones van a parar a partits com el PSC i els comuns, que d’això del dèficit fiscal no en volen saber res perquè als seus “companys” de Madrid ja els va bé com van les coses. I ja no parlo d’altres partits.

Aquest és un mal irreparable que es fa a Catalunya, any rere any. Són conscients, la gent del PSC, els comuns i companyia, del càstig que fan als seus votants, negant l’evidència del gruix del dèficit fiscal? Per què no hi ha un front comú per a eliminar-lo o minimitzar-lo? Pregunteu als bascs què en pensen, del cupo. Tots el defensaran.

Perquè no és igual seure en una taula que representa el 21% dels escons catalans, com és el cas actual, que fer-ho amb una que tingui darrere el 75%, per exigir que s’han de canviar les coses d’una vegada. Dubto si aquest camí portaria a assolir l’objectiu, però almenys cadascú sabria el pa que s’hi dóna, a l’hora de votar. I això ja seria molt important. Però tornem al pas previ. Insisteixo en el fet que no sé quins són els canals per a fer arribar missatges com el de Canadell a la població que més necessitat té de rebre’ls. I ho veig molt difícil, tenint en compte el paper dels mitjans de comunicació estatals i alguns de catalans. Em demano si potser necessitaríem algun influenciador que expliqués a les xarxes tot això al jovent, d’una manera planera. No sé tampoc si el tenim…

Però sí que sé que fins que no es faci el pas de conscienciar la majoria de la gent de Catalunya de la realitat que podríem assolir, poc avançarem, més enllà de les paraules i la bona voluntat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor