12.11.2019 - 21:50
Aquests dies, en alguns fòrums improvisats a les xarxes socials, ha sorgit la qüestió de si som un sol poble, o si en seríem dos (o més, si cal: en el límit, tants com tinguessin a bé proclamar-se’n al Principat). És un punt de vista interessant per a politòlegs, però limitat, em sembla, a una visió que només té en compte el paper de l’estat: a) com a projecte històric que, un cop realitzat, donaria la raó al subjecte polític compromès en la seva construcció –la legitimitat del qual vindria avalada pel fet d’haver pogut fer un estat i defensar-lo; b) com a realitat vàlida per si sola, que garanteix i sanciona l’existència d’un subjecte polític designat per ella (en diuen ‘raó d’estat’): una manera d’afirmar la fi de la història política, perquè l’estat es dóna la raó a si mateix i nega qualsevol alteritat (en diuen ‘imperi de la llei’). En el primer cas, es trobarien els ciutadans catalans que es volen separar d’Espanya; en el segon cas, els ciutadans catalans que volen continuar dins d’Espanya. Això en faria dos subjectes polítics, però dos pobles? (Els valors republicans francesos, que passen per ser la base fonamental de la ciutadania francesa en tant que membres d’un sol poble, poden ser compartits, com a garants de les llibertats republicanes, per bretons, catalans, occitans o corsos, però no en matèria de valors nacionals, perquè neguen l’existència d’aquests pobles com a subjectes polítics. I, tanmateix, ningú no parla de dos, tres, o quatre pobles francesos…)
És de raó que els independentistes considerin que som un sol poble, en la mesura que necessiten el màxim de gent per a donar legitimitat al seu projecte, però no estic segur que els ciutadans que volen continuar dins Espanya acceptin que no formen part d’aquest poble. Més aviat ho reivindiquen amb més força, si cal, que els mateixos independentistes, ja que un dels motius de la seva exasperació –ben atiada per Ciutadans– és el temor que els pugui ser negada aquesta pertinença, que ‘els facin fora’, que siguin abolits els seus drets, o que els considerin ‘ciutadans de segona’. És d’importància menor que el ‘fora’ signifiqui ‘d’una part d’Espanya’; o que considerin que els ‘drets’ són garantits per la constitució espanyola (‘que ens hem donat entre tots’); o que la ciutadania estigui sancionada per un carnet d’identitat (‘¿qué pone en tu DNI?’). La qüestió, penso, és anterior, i parteix del fet que la societat catalana contemporània basa la seva cohesió/divisió en les relacions econòmiques, socials, polítiques, culturals i morals generades pel capitalisme, alhora que en pateix totes les crisis, transformacions i novetats que imposen les seves dinàmiques globals. D’aquí, que presenti la taxa més alta de desnonaments de l’estat mentre és al capdavant de la creació de companyies start-up; o que tingui una sanitat que s’aguanta gràcies al proletariat sanitari (metges inclosos) mentre disposa d’una indústria farmacèutica i de centres d’investigació biomèdica de primer nivell; o que hagi acumulat una experiència única en matèria de turisme mentre no pot evitar-ne els efectes perniciosos per als seus habitants; o, en fi, que hagi desenvolupat tot de capacitats en investigació ambiental mentre permet que es degradin espais sencers d’un paisatge creat històricament per la lluita i la simbiosi entre naturalesa i cultura o, si es vol, entre la humanitat i l’entorn… Totes aquestes, qüestions que ens haurien de fer reflexionar sobre la manera com es fa ‘un poble’, els elements que el conformen i les seves capacitats per a fer front, acceptar i incorporar tant els canvis històrics com les transformacions naturals. Potser aleshores arribaríem a la conclusió que no sols es fa ‘políticament’, o que només ‘es realitza en (i amb) l’estat’, o que allò que molts prenen per ‘divisió’ o ‘falta de convivència’ és un moment en la resolució concreta, ara i aquí, de les convulsions històriques per a continuar ‘re-creant’ aquest ‘sol poble’. Un ‘sol poble’ que els analistes acadèmics no dubten a atorgar als ciutadans de qualsevol estat constituït i reconegut, per moltes diferències que en puguin trobar, però que no saben reconèixer, o no ho volen, amb grans giragonses teòriques, quan hi ha dos subjectes polítics en pugna al si d’una formació social determinada. (La història els podria ser de molta ajuda, si gosessin pensar un moment en la formació dels estats moderns…)
I és aquí on comença el problema real. En efecte, no hi ha cap subjecte polític ‘neutre’, en aquesta disjuntiva històrica catalana, però un d’ells compta amb el suport actiu d’un estat que pretén que l’altre subjecte desaparegui per automutilació, submissió renovada, o mera extinció. En tot cas, aquest estat no admet la capacitat de resoldre la disjuntiva esmentada mitjançant un procés de reconeixement mutu entre els dos subjectes, igual com no defensa l’acceptació d’unes regles de joc pactades per donar veu al conjunt de la ciutadania ni vol ser garant d’aquest procés d’esclariment. Ben al contrari, intervé en termes bel·ligerants contra una de les parts, n’atonyina els membres sense contenció, n’empresona els dirigents polítics, i du a terme una regressió en els drets fonamentals que a la vista de tothom neguen els principis d’un estat de dret. En aquest camí, el subjecte polític protegit per l’estat corre el risc de restar inactiu, tant en termes polítics com morals, mentre assisteix impertèrrit a la persecució de ciutadans que només reclamen ser reconeguts com a subjecte polític per poder integrar, dins la raó col·lectiva, un projecte d’ampliació de l’horitzó democràtic que només podria reforçar, un cop acabat el procés, el conjunt de la població.
Per part del subjecte polític independentista, penso que el seu problema principal és el mecanicisme amb què ha abordat la relació entre les possibilitats transformadores del moviment i la seva pressa a realitzar-se en la forma estat (culpa, principalment, d’un establiment polític amb poca visió històrica i falta de coneixement de la societat catalana). Prenent aquesta via directa, l’independentisme ha descuidat dues coses: a) la necessitat de convèncer l’altre subjecte polític de la seva pertinença a les arrels històriques –recents o no– del país per resoldre des de dintre, i en un estadi superior, la crisi política amb l’estat i, eventualment, la de la societat mateixa; b) la necessitat de resoldre col·lectivament, des de baix, i amb un procés llarg i complex d’acció i de reflexió, els continguts i les sortides de la crisi civilitzatòria que no mena a crear obligatòriament un estat a la manera clàssica que coneixem, però que abasta els dos subjectes polítics en disputa, és a dir, tota la societat catalana.
I, si el subjecte polític català té els mateixos desafiaments als Països Catalans, no és menys cert que els subjectes polítics espanyols de la nació catalana, tant si la reconeixen com si no, es troben en una posició idèntica a la del Principat.