En van prohibir els llibres i els van cremar a la plaça pública, la crítica el va menysprear, els veïns li van negar la paraula, quan va guanyar el Nobel van dir que no se’l mereixia. Torna. John Steinbeck, torna. No pas ell, és clar, que es va morir l’any 1968, sinó la seva obra. És aquella posteritat de paper que ja deia Joan Fuster, que fluctua segons els temps: ara sembla que decau, ara fa com qui s’amaga… i ara torna.

I segurament és casualitat (també passen, aquestes coses), però a mi em sembla que no. No puc sustentar l’afirmació en cap dada i segurament és tan sols un entrecàs com tants que n’hi ha i que després interpretem com si no hi hagués atzar i cada fet ens respongués a algun propòsit; segur que és tan sols un entrecàs, però fins i tot així trobo significatiu que sigui ara. Steinbeck, el narrador dels desposseïts, el pintor en mots de la injustícia social, l’escriptor que ens retrata la desigualtat i la humanitat desesperada, que ens descriu amb la proximitat crua les conseqüències de la Gran Depressió (aquella crisi del sistema capitalista que oficialment va començar amb el crac borsari del 1929, que es va allargar cosa de deu anys i que va causar misèria i fam a milions de persones), arriba (torna) ara precisament quan ens fa falta.

He dit que ens retrata la humanitat desesperada i ho mantinc, però fa més coses. Perquè hi ha un respecte o una tendresa, en aquest retrat. Que és dur, que no s’està de mostrar-nos la brutalitat que tot ho amara com una pàtina enganxosa i translúcida que definís la crisi del món, la violència latent i la violència que esclata, la fatalitat d’acceptar que matin d’un tret el gos que estimes perquè diuen que ja no serveix de res, perquè diuen que fot pudor, la fatalitat d’haver-ho d’acceptar i de veure-t’hi a tu mateix, allà, el cap cot sota el canó de l’escopeta, el cos tan ple de xacres i, com el teu gos, massa vell. Que és dur i que Steinbeck ho consigna conscientment. Que no hi ha concessions ni cap happy end en distorsió hollywoodiana, les coses són com són i al final de La perla potser se’ns glaça el cor, però quan tanquem el llibre no ens en queda la resignació davant la cosa inevitable, el desesper o la impotència, sinó un saber-ho, un tenir-ne constància. I, segons com, una ira.

Hi ha una mena d’ira que no necessita estridències i que és molt constructiva.

He llegit Homes i ratolins traient-me el barret. És una novel·la breu, d’aparença senzilla, la història d’una amistat, d’una injustícia com una teranyina enganxada als homes i a les dones, d’una esperança. D’ençà del començament, aquell tros de terra per a fer-hi una vida digna, com un futur i un confort de l’ànima, petit, necessari, impossible. Estalviar per aconseguir el somni, l’objectiu de comprar-se “una caseta amb un parell d’acres de terra, i una vaca i quatre porcs”, repetir-ho per recordar-s’ho i per viure-ho, repetir-ho perquè en Lennie ho demana i perquè en Lennie és així, alt i gros i curt de gambals, però un bon nano: “Explica què tindrem a l’hort, i allò dels conills a les gàbies i la pluja i l’hivern i l’estufa, i que el tel de la llet serà tan espès que casi no’s podrà tallar. Explica tot això, George.” I en George ho explica: “Tindrem un hort ben gran, i una conillera, i gallines. I quan plogui a l’hivern direm a la feina que s’esperi i encendrem l’estufa i ens hi estarem a la vora sentint la pluja tamborinejant a la teulada… Va, prou!”

(Ara tornaré a Steinbeck, però abans deixeu-me que copiï aquí mateix la lletra d’aquella cançó d’Ovidi Montllor, “Als pares, amb tota la impotència”. És de l’any 1973. La música suau, el ritme pausat, la descripció exacta, el respecte màxim. Com al llibre de John Steinbeck. I retratant-hi exactament allò mateix. Exactament, i no és casualitat: “Una caseta prop d’una riera./ Amb un petit hortet./ Dues cabretes, cinc arbres,/ quatre gallines,/ flors, i un sou petit per a viure./ Un poc de força al cos,/ i al seu costat la dona,/ la companya de sempre,/ la mare dels seus fills,/ la font d’aigua amorosa,/ la que li omple el llit,/ i el cor, i els ulls/ de vida./ Poqueta cosa és el que demana/ l’home que tant conec/ i sa companya,/ després d’anys i més anys/ deixant la vida/ sense passar factura,/ sense cap mida./ Lluitant en temps de guerra./ Preparant-nos un món/ preciós i sense odis./ Treballant sense repòs./ Humiliats i vençuts./ Malalts de cos i d’ànima./ Esperant els seus fills./ O dels néts./ O quan siga./ Poqueta cosa és…/ I es moriran sense ella./ L’hortet, el rierol…/ Quina vida més bèstia!”)

John Steinbeck no enalteix l’individualisme exacerbat que s’atorga el dret d’esclafar qui sigui que consideri que té per sota, la megalomania dels oligarques que ho menyspreen tot llevat del seu melic, la ridícula riquesa d’oripell, la fàtua buidor ètica dels Trump o dels Musk que havien de venir, no; Steinbeck s’acosta a la realitat dels oprimits i ens en fa literatura. Fa que ens importin. Amb les seves febleses i la seva humanitat descarnada. Els fa presents. Inoblidables. Aquesta victòria darrera.

He començat a escriure l’article dient que Steinbeck torna (i celebrant-ho) perquè a l’estiu vaig llegir La perla i no se me n’ha esborrat la petjada, perquè ara he acabat Homes i ratolins i encara m’ha semblat més bona (la cadència de les veus fent avançar inexorablement la història, la cadència de les veus i la veritat que contenen). Totes dues traduïdes pel Xavier Pàmies, totes dues a Proa i totes dues del 2024. Això sol ja era una celebració, l’impuls de seure al teclat i exclamar que no calen deu mil pàgines per a escriure una gran obra, que aquest Homes i ratolins sembla modesta en l’argument (dos jornalers, dos entre tants que van de ranxo en ranxo, arriben a la vall del riu Salinas i hi troben feina temporal), però que té molt de pes, que Steinbeck és tan pertinent, tan necessari en el nostre temps, i que precisament. Pensava això, i ho pensava així, i aleshores la realitat m’ha dit que si no vols col, dos plats: un article d’Adrià Pujol sobre Steinbeck ara, sobre Steinbeck aquí, sobre Steinbeck en dues traduccions… més. Perquè resulta que enguany mateix s’han publicat els relats de La gran vall (la del Salinas, sí, la terra natal de John Steinbeck), traduïts per Marc Donat i Joaquim Mallafrè (Adesiara), i la novel·la A l’est de l’Edèn, traduïda per Miquel Sorribas (L’Agulla Daurada). Steinbeck torna, sí i resí!

Corro cap a la llibreria mentre penso: que ho veieu?