Fotografies: Xicots de Vilafranca

Aquests dies, moltes colles castelleres reprenen l’activitat. No totes, però sí la gran majoria. És habitual veure missatges d’alegria a les seves xarxes socials tot anunciant el primer assaig al local o, fins i tot, amb fotografies d’un petit pilar a l’aire lliure. La pandèmia, que tantes coses ha aturat, òbviament també va tallar de soca-rel una activitat que justament es basa en el contacte físic i fer pinya. Els castells són l’antítesi de la distància social.

Les colles han hagut d’hivernar llargament sense voler-ho i han fet una pausa de més d’un any en què han mirat de mantenir un mínim contacte virtual, difícil i poc satisfactori, com tots sabem per experiències pròpies. A la web de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, l’agenda d’activitats s’atura el 8 de març de 2020. Aquell diumenge, que coincideix amb el Dia de la Dona, és la data en què es van carregar i descarregar els darrers castells.

Aquell dia, els Xicots de Vilafranca van actuar a casa amb els Castellers de Barcelona, en una diada amb castells íntegrament femenins. Després, res de res: les gralles en silenci i les faixes desades en un calaix. Els castellers, com tothom, també es van creure inicialment que era una cosa de quinze dies. Però la situació es va anar allargant i el virus va ser prou fort per a suspendre la diada de Sant Fèlix, el 30 d’agost, i la resta de la Festa Major de Vilafranca del Penedès.

“Quan hi tornarem?”. Aquesta pregunta l’han feta centenars de vegades durant aquests mesos a Gerard Ametllé, cap de colla dels Xicots de Vilafranca. Com a mínim, cada vegada que es trobava algun membre de la colla pel carrer. La resposta, també invariable: “Jo què sé!”. Fins que el passat 11 de maig van poder reprendre els assaigs. Seguint les indicacions del PROCICAT, la Coordinadora va fer arribar a les colles les condicions de la represa: assaigs de vint persones com a màxim en un local ventilat, durant una hora, en grups bombolla, amb màscara.

Els Xicots de Vilafranca assagen a cal Noi-Noi, una antiga ferralleria situada a la plaça de Milà i Fontanals. El nom és com es coneixia popularment una taverna que hi havia en un altre indret de la vila, on van pujar els primers castells locals, abans que hi hagués cap colla castellera vilafranquina. El Noi-Noi era el cambrer, és clar. El local actual també té un bar, amb terrassa a la plaça, que és un element clau per a qualsevol colla. Enric Pagès, president dels Xicots, ho té ben clar: “El problema de la pandèmia no és tan sols que vam haver de deixar de fer castells, sinó que ens ha costat molt trobar algú que volgués tornar a obrir el bar, i sense bar no hi ha vida social ni punt de trobada.” Tan bon punt va reobrir el bar, la gent hi va anar a fer el vermut dissabte i diumenge al migdia i xerraven una estona.

Dimarts passat, poc abans de les vuit, hi van anar arribant els vint integrants del grup que assaja aquest dia. El dimecres assaja un altre grup, també de tècnica i pinyes, i el divendres és el torn dels joves i la canalla. Les cares de felicitat no les pot dissimular cap màscara, perquè quan els ulls brillen d’il·lusió són inconfusibles. “Són dies de retrobar sensacions”, m’explica el cap de colla. Enfaixar-se, descalçar-se, enllaçar braços, sentir el pes a l’espatlla, enfilar-se amunt, posar-se en tensió, cercar l’equilibri, falcar la construcció… Són tot de sensacions molt íntimes del món casteller, que durant més d’un any han estat adormides.

“L’altre dia, quan vam fer el primer castell, que era una torre, la gent va aplaudir quan el vam descarregar i a mi se’m va posar la pell de gallina”, confessa Ametllé. Una de les petites s’exclamava mig sorpresa: “Feia molts dies que no m’enfilava tan amunt!”. El problema de no poder ser més de vint és que, a banda de recuperar sensacions, no es pot fer gaire cosa més. Acostumats a ser entre vuitanta persones i cent als assaigs, ara aquest grup de vint no deixa de ser una minicolla i qualsevol construcció que vulguin fer és, necessàriament, petita i senzilla. Xavi Llenas, que havia estat president dels Xicots abans que Pagès, explica que en aquest segon assaig ja han arribat al cim: “No podem avançar més enllà de la torre de sis neta, avui hi hem afegit els dosos, hem fet un pis més que l’altre dia, però aquí s’acaba, cal gruix per a continuar.” Pagès es mostra confiat que a final de juny els deixaran passar de vint a quaranta, com a mínim. “Arrencar és fàcil, però després cal poder provar coses i superar reptes als assaigs, perquè si no, aviat perdrem motivació”, avisa Ametllé.

De tota manera, el gran desafiament que tenen totes les colles, no únicament els Xicots, és la canalla en general i els enxanetes en particular. Sempre han estat la baula més feble i inestable, lògicament, i a més, a aquestes edats creixen molt de pressa i qui abans era enxaneta o aixecador ara ja té mida per a fer de dos! Em miro la Txell, l’Ona i la Irene i, efectivament, ja no són ben bé menudes. “I què fareu?” els demano encuriosit. El cap de colla m’explica que quan el confinament ho permetia, els divendres organitzaven jocs perquè els més menuts no perdessin el contacte. “I perquè els pares no els apuntessin a una extraescolar, que aleshores ens hauria costat més recuperar-los!”, afegeix. Una vegada represos els assaigs, toca començar de zero amb un futur enxaneta, i aquesta feina no es fa en un mes o dos. Ametllé m’explica que si demà haguessin de sortir a plaça, no podrien, perquè encara no tenen “totes les peces”.

Vull saber si la interrupció els ha fet perdre gent, però em diuen que no, que malgrat que en una colla sempre hi ha gent fixa i gent que va i ve, de moment l’únic que s’han trobat són persones que per motius de feina no poden arribar a les vuit del vespre, ara que l’horari s’ha avançat. Pagès diu que abans de la pandèmia ja s’havia notat una baixada de gent al folre i les pinyes i Llenas recorda que els Xicots han arribat a fer quaranta actuacions per temporada i que això acaba desgastant. De tota manera, Ametllé apunta que l’època més bona del món casteller va ser en plena crisi econòmica, perquè les colles oferien refugi i lleure gratuït, mentre que quan la gent recupera poder adquisitiu pot triar entre fer castells o marxar de cap de setmana. “Si ara torna a venir una recessió, potser tornarem a tenir més afluència”, vaticina el cap de colla.

Poc abans de les nou s’acaba l’assaig, tal com mana el protocol. La majoria s’asseu una estona a fora en petits grups a fer-la petar. Una noia torna a entrar perquè s’ha deixat les arracades, que deu ser tot un clàssic. Abans de marxar, no em puc estar de demanar-los quan creuen que podran tornar a plaça. Tot i que se’n moren de ganes, no es volen fer il·lusions. “Hem començat a treballar perquè el dia que ens deixin puguem fer-ho amb castells dignes”, diu el cap de colla. Però no vol entrar a fer suposicions sobre si enguany hi haurà castells per festa major, perquè no porta enlloc. “Tant de bo, però preparar una festa major requereix temps i sembla evident que aquest any tampoc serà normal”, diu. Pagès, que és dels qui té pressa per tornar a les places i mira cada dia les estatístiques de la pandèmia, també és partidari de “no perdre el seny”. Sigui com sigui, Llenas té clar que la cursa del món casteller ha tornat a començar. Aquesta competitivitat és la que ha fet créixer els castells aquests darrers anys i les colles més ambicioses tornen a anar a totes, malgrat les limitacions actuals.

Una cosa que sí que tenen clara els Xicots de Vilafranca és que només tornaran si poden tornar tots. No volen deixar ningú fora. “A l’assaig fem grups perquè és obligatori, ens permet de tornar a arrencar i és bo per al futur de la colla. Però no sortirem a plaça amb format reduït. Justament la gràcia dels castells és que són inclusius i tothom hi pot participar”, diu Ametllé, convençut, i que té ganes de tornar a acollir a la colla joves en perill d’exclusió social. També tenen clar que el primer pilar el volen fer en honor a un dels fundadors de la colla, que va morir en plena pandèmia i no se’n van poder acomiadar. Per la resta, és temps d’esperar, motivar, marcar objectius i organitzar activitats per refer els lligams entre els membres de la colla, que tothom coincideix que és com una gran família. I el dia 6 de juny toca assemblea, en un lloc encara per concretar, amb una possible proposta revolucionària a debat: canviar el nom d’una de les colles que sempre ha defensat la igualtat de gènere i el rol de les dones i que passi a ser Xicots i Xicotes de Vilafranca.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.