“Són més perillosos per inútils que per corruptes”

Què pots escriure, en una situació així? O, sobretot, què pots fer? Comprar piles i una llanterna, espelmes, mistos. Omplir poals d’aigua. Seure com faig ara al vestíbul de l’ajuntament mentre el mòbil es carrega i escriure amb bolígraf i paper. Provar de tant en tant de trucar als pares, que sàpiguen que estic bé, provar de saber com estan els amics, l’Eva, que anit encara tenia una mica de bateria i va enviar aquelles imatges esgarrifoses de Picanya i la torrentada furiosa, i el pont que ja no hi és, i després va explicar que havien obert el pantà, que ningú no els havia avisat, que se li inundava la casa, que el carrer era un riu, que ara pareix que s’ha aturat, que tenia una filla sana i estàlvia a Sant Joan i l’altra a Paiporta, a casa d’una dona que no coneix i que va acollir les cinc xiquetes que havien anat a la biblioteca i que no en van poder tornar. Les cinc amigues i tres persones més que necessitaven aixopluc. Aquest gest que ens salva. Petit en aparença, enorme en transcendència. La solidaritat, tan real, tan concreta, expressada en centenars d’històries diferents durant les hores més fosques. La gent fent cadena, braç amb braç i que ens aguanti, per salvar algú allà atrapat al mig de l’aigua opaca, color de fang i de devastació. Aquest acte de risc i d’humanitat tan alta. La més alta. Algú en va penjar el vídeo, anit. No me’l trec del cap.

Al matí, passat (de moment, qui sap) el temporal, quan han tallat l’aigua, els veïns ens hem trobat al carrer: no, no n’hi ha, ni llum tampoc, el telèfon, internet. Una estona per preguntar qui necessita res, per compartir les males noves, coneguts que han perdut el cotxe, coneguts que hi sumen la casa, aquest desastre que ho aclapara tot. El pont d’Alaquàs, destruït. Un veí l’ha anat a veure. En mostra la foto. El món fa basarda, diu. Sí. Pareix que també hi ha morts ací a Torrent. I que a Paiporta no ho vulgues saber. El gest de cobrir-se la boca amb una mà. Som ací, per al que faça falta. Sí.

Als carrers, la gent que mou el mòbil i cerca, inútilment, cobertura. No hi ha comunicació. Tampoc per carretera. Ni metro. Ni res. Qui no pot tornar a casa. Qui no hi pot venir. La incertesa de no saber com estan els parents, els amics. No saber com estan ni què hi pots fer. Entendre que no hi pots fer res. Escriure, ara. Escriure, només, escriure malgrat l’ofec i el cor que es fa petit. Les notícies dels coneguts, que arriben amb comptagotes. Esteu bé? Sí. Toquem ferro. Sí. Les notícies dels altres, que són una esgarrifança fonda. I els morts, que s’acumulen.

Tants de morts.

La gent s’explica les coses com pot. Sense escarafalls. Com en una pena. Un home diu que és la impotència de no saber res, i els altres assenteixen. Han fet un cercle de desconeguts. Conten que han habilitat un pavelló, que a Massanassa és un desastre, que diu que al Mas del Jutge hi ha casetes que ja no hi són. I els supermercats que es buiden. S’escampa la brama: si els camions no poden entrar, no hi haurà reposició de mercaderies. Home, si no ho porten hui ho portaran demà. Sí. Ampolles d’aigua, llegums cuits, conserves, pa. No hi ha corredisses, val a dir: és una mena de pes. I la gent s’ajuda i fa cua, somriu tímidament. Com si pensessin que encara com. Perquè aquí, ara, encara com. Ja no fa aquell vent ni aquella foscor que va cobrir el món quan no n’era l’hora. I no plou. Surt una mica de sol avergonyit. Què hem de dir nosaltres, si hem vist les imatges d’Utiel, de Catarroja, d’Algemesí, l’aigua de fang, els cotxes amuntegats? Res. La llum, el telèfon? Encara com.

Però hi ha una ràbia, també. Un nus compacte a la gola i una ràbia que creix. Quan hi havia tretze morts, quan n’eren cinquanta-un, ara que a la ràdio han dit setanta. Sigui quina sigui la xifra final al tristíssim comptador.

Que la pluja no ens sap ploure ho sabem de sempre i d’abans de la cançó. Els aiguats estacionals, les riuades, etcètera. Sí: això passa. I precisament perquè passa cal que, qui té l’obligació de gestionar-ho, ho sàpiga gestionar. Perquè passa i perquè a aquest passar ara hem de sumar-hi els efectes del canvi climàtic, el mar que s’escalfa, el vapor que s’acumula, les ventades, els tornados. En comptes de pactar amb els escampadors del negacionisme, vull dir. En comptes de seguir-los la veta i els eslògans esotèrics, les proclames petrolieres. En comptes de riure’ls unes gràcies que són veritables desgràcies per a la humanitat.

En comptes de tot.

Que l’espant és tan recent que gairebé no tindrem esme de parlar-ne, encara, perquè abans que res i per sobre de tot hi ha les víctimes, el dolor que no cessa, la desolació, però que també s’ha de dir, que ja s’ha començat a dir, que és una evidència i una ràbia i que s’ha de dir: hi ha hagut negligència, aquí, negligència i inutilitat i abandó. I és tan greu que no trobo paraules. No en trobo.

Dimarts, mentre el món se’ns acabava, Carlos Mazón, l’home que ocupa la presidència de la Generalitat, feia la seva vida normal de musiquetes i propaganda. Vull dir que, en comptes de suspendre l’agenda ordinària i comparèixer a la televisió i la ràdio públiques en un missatge especial, seriós, per avisar que la gent no circulés per les carreteres, que no anés a treballar, que es protegís tant com pogués, Mazón va fer el contrari: al matí va comunicar, atenció, la “bona notícia” que no hi havia alerta hidrològica, que “el temporal es desplaça” i que “es preveu que a les sis de la vesprada en disminuirà la intensitat”. I va continuar tot el sant dia com si res, penjant les seves historietes (amb música xiripitiflàutica) a les xarxes, que si ple del Consell i vinga la rialla, que si rep el certificat-no-sé-què de turisme, que si presenta no-sé-què-més de salut digital, que si reunió amb agents socials per al pressupost. I això és greu. Gravíssim. Pel menyspreu envers les persones que ja patien els efectes de les inundacions. Per la sensació de dia normal que va transmetre a la resta.

Per les víctimes que, si hagués actuat com calia, s’haurien pogut evitar.

Tinc guardada al telèfon la imatge de l’alerta que m’hi va saltar dimarts. Un so d’alarma i un text amb faltes d’ortografia per dir que “com a mesura preventiva” evitéssim desplaçaments. La van enviar a les 20 hores i 11 minuts, l’alerta preventiva. A les 20 hores i 11 minuts. Aquest insult. Perquè les alertes d’emergència s’envien abans de la catàstrofe i no després, com va fer el govern de Mazón (per això se’n diu “alerta” d’una alerta: perquè alerta, reïradetot). Perquè els meteoròlegs ja ho havien fet, d’avisar sobre el perill d’aquesta DANA, i, per tant, els responsables de prendre mesures de prevenció no poden argüir que els hagi agafat per sorpresa. Perquè ara encara fa més mal aquella fatxenderia amb què, tot just arribat al poder, el govern PPVox va anunciar que eliminava per la via d’urgència la Unitat Valenciana d’Emergències creada pel Botànic. I ara penso en el desballestament i els atacs que reben els bombers forestals i tot plegat esdevé, ja, insuportable.

Només espero que no oblidem de reclamar responsabilitats. Que avui hi ha aquest dolor, i les persones que hi han deixat la vida, i això passa per davant de tot. De tot. Però que no ho oblidem, demà. Ni mai.

Fa uns anys, Mónica Oltra va pronunciar una frase que ho defineix: “El PP és més perillós per inútil que per corrupte.”

I mira que, de corruptes, en són, aquesta gent.