Això aviat semblarà una columna de tele, però de nou no me’n puc estar: diumenge passat, TV3 va emetre un ’30 minuts’ sobre Gibraltar, i la conclusió pot ser que mare meua, quina una ens espera. Es veu que, amb la finestra oberta del Brexit, la mosca collonera de l’estat espanyol ja torna a rondar el penyal. És com aquell pesat de discoteca que aprofita que l’amiga se n’ha anat al lavabo per a tornar a atacar. Ja pots intentar de fer-li entendre que som al segle XXI, que el no és no, i que el mai és mai: ell és un ‘conqueridor’, ho porta a la sang, és la seua naturalesa, i no pararà fins que no et pugui dir a cau d’orella: ‘¿Qué pone en tu DNI?’

Doncs això, que aprofitant que Gibraltar no vol sortir de la UE, l’estat espanyol ha vist una oportunitat d’arrambar la víctima contra la paret: si vols continuar a la Unió, ja ho saps, digues que ‘Gibraltar (també) español’, i després ja discutirem com t’acabo de posseir del tot. Els gibraltarencs no se’n saben avenir: ‘¿M’estan dient que pugi al Titanic, que hi estaré millor que al Queen Elizabeth, pisha?’ Doncs sí, xiquets: ja veieu que l’amor propi del Regne d’Espanya és per a estudiar-lo a les facultats de psicologia. Margallo mateix, al reportatge, explica que el primer pas és convèncer-los, i després ja els seduiran. Un sistema que recorda els antics matrimonis arranjats pels parents: ‘Quan el coneguis ja veuràs com és bona persona, nena.’

Que ‘no mos fareu espanyols’ ho han dit i repetit el 99% dels gibraltarencs en dos referèndums i unes quantes generacions de diferència. Però, malgrat la ‘indirecta’, l’estat espanyol encara els vol seus, que els referèndums no valen res pels seus cohone. De fet, un moment clau del reportatge, que explica tres-cents anys d’història i els que et rondaré, ens l’ofereix el senador pel PP i alcalde d’Algesires quan li diuen: ‘Però a Gibraltar no hi ha cap partit, cap associació, ningú que estigui a favor de la cosobirania que proposa Espanya’, a la qual cosa el ‘conqueridor’ espanyol li etziba: ‘Muy bien, ¿y?’

‘¿Y?’ Mai una simple lletra no ha volgut dir tantes coses. En aquell moment, a molts dels adoctrinats espectadors ens va passar per davant la vida en diapositives: com hi lluites, contra aquesta lògica? Què coi es pot fer, davant d’això? A alguns fins i tot ens van agafar ganes de sacsejar les solapes imaginàries dels de l”Espanya del canvi’ per demanar-los, també, quina part no entenen ells del ‘no és no’. En aquest cas, la resistència amb dents i ungles del Congreso i el Senado espanyols. Perquè els ‘espanyacanvistes’, tan moderns i feministes, també pretenen vendre’ns els mètodes de vells conqueridors: per a canviar a qui no vol canviar només cal paciència, cavallers, i sobretot insistir-hi molt. Insistir-hi i insistir-hi, durant el temps que calgui, indefinidament, una legislatura, un segle, tres segles si convé. Si hi insistim prou, ella caurà. El bon seductor espanyol mai no té pressa.

Total, que aquí els únics que han entès el ‘no és no’ del Congreso i el Senado són els ‘indepes’, permeteu-nos per una vegada la immodèstia. I entremig, oh paradoxa, els ‘equidistants’ semblen els més despistats en aquesta llarga història de desamor. Com els federalistes d’una Espanya on, com va dir ahir un màxim federalista, el projecte [federal] no hi té majoria, i ells no són majoritaris a Catalunya, però que no per això hi deixaran de creure. O els fraternalistes d’una Espanya on, com va dir un màxim fraternalista, es pot trigar un parell de generacions a entendre el dret de decidir, però que si s’admet ja serà ‘un pas endavant’. O els assaltadors de cels d’una Espanya on, com va dir un màxim ídem: ‘Estem a punt de guanyar el PP’, i una mica més avall: ‘Y por supuesto Gibraltar espanyol.’ En fi: que quan hem dit ‘equidistants’ era ironia.

I com qui no vol la cosa hem tornat a Gibraltar i les seues lliçons, que per als ‘indepes’ no són gaire esperançadores. Tant li fot que siguis el 48%, el 51% o el 99%, que expressis la teua voluntat en un referèndum, al parlament, per ‘activa i per passiva’, com diuen els tertulians. La resposta del seductor amb amor propi sempre serà la mateixa: ‘¿Y?’ Ara ja ho sabem: per sobirà que arribis a ser, per lliures que siguin les teues decisions futures, el conqueridor espanyol mai no descansa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb