Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

A casa hem estat confinats deu dies, perquè un dels pares ha sortit positiu. Al final no ha estat res, ja ha passat tot, i deixem enrere uns símptomes ben lleus per a l’afectat. Recuperat. La resta de la família, amb PCR feta, ha sortit negativa. Tot ha acabat bé, amb escenes memorables com el dia que el fill, de sis anys, va saber la notícia. “No podré anar a col·legi amb els amics?” Una hora després em tirava directament sabó, tot un raig de l’esprai, al clatell. I amb tota la mala bava. En teoria jugava. En el fons… volíeu reacció més gràfica, i lògica, a la fatal notícia? Sabó per a tu! Pel que fa a la petita, tres anys, ens va dir que ella no l’agafaria, el virus, “perquè la meva sang el mata”. A més a més, per si de cas, cada nit es posava un pijama de pantalons blancs, amb sanefa vermella, que realment semblaven el virus SARS-2. La mateixa esfera vermellosa. “Aquest és el pijama conavirus”, ens va dir. ‘Conavirus’ restarà. Els caps, els caparrons, els inconscients i les meravelloses manifestacions que apareixen a la superfície.

A casa fa anys que visitem, de tant en tant, un psicòleg molt savi que ens ajuda a entendre’ns les reaccions. Una de les més bèsties que m’ha ensenyat és aquesta: perdre les claus, o trencar-te la cama esquiant, no són accidents casuals. Perds les claus de casa? Potser ja no les vols. Et trenques la cama esquiant? Potser vols un descans. Els accidents són casualitats o manifestacions del subconscient? De fet, hi ha metges nòrdics que, quan els visita un pacient que es trenca una cama esquiant, no es limiten a curar-la-hi: es demanen si passa un mal moment. Un divorci, un acomiadament de la feina, poden tenir lligams amb “l’accident”. Cos i ment. Són els caps, els caparrons, els inconscients i les meravelloses manifestacions que apareixen a la superfície.

L’any 1933 Charlotte Beradt treballava de periodista a Berlín. D’ascendència jueva, aquesta senyora va començar a anotar els somnis dels seus amics, jueus o no jueus, en ple nazisme. Del 1933 al 1939, centenars de somnis apuntats. La recopilació ha acabat essent una obra clàssica, El Tercer Reich dels somnis (Ara Llibres), que ara apareix en català per primer cop, gràcies a la traducció que Anna Punsoda n’ha fet de l’alemany. Són els caps, els caparrons, els inconscients i les meravelloses manifestacions que apareixen a la superfície.

El llibre és el nazisme brillantment explicat en somnis de quatre línies: “Un cop acabo les visites, cap allà a les nou del vespre, mentre em disposo a estirar-me tranquil·lament al sofà, amb un llibre sobre Matthias Grünewald, les parets de l’habitació i del pis desapareixen. Miro horroritzat al voltant; a tots els pisos, fins on m’arriba la vista, han desaparegut les parets. Sento brogir un altaveu: “D’acord amb el decret d’abolició de parets del dia 17 d’aquest mes”.

Però també són somnis que expliquen els dormilegues, als quals l’autora posa brutal context i explicació, no solament als somnis, sinó també als somniadors, com per exemple, en el capítol de jueus assimilats al Tercer Reich. Final del somni d’un advocat jueu quan es van derogar les butlles als condecorats del front i va perdre la feina: “Dic al ministre: ‘Denuncio que m’han robat el terra que tinc a sota els peus’. Els guàrdies m’agafen i em llancen a terra. Mentre estic estirat, dic: ‘Fins i tot petonejo el terra sobre el qual m’heu llançat’.”

Recopilar els somnis del mandat de Donald Trump, i dels nens sota la Covid-19. Imaginar els dibuixos que els adolescents pinten després de la batalla d’Urquinaona i regalar compulsivament el llibre que l’Anna Punsoda ha traduït de l’alemany. Fer-ho mentre tu et pintes les ungles que sobresurten d’una cama enguixada, sense trobar les claus del pis de Barcelona. Aquí tens un desig. I aquí, una interrupció: la filla, tres anys, m’ha interromput l’article d’avui. No acabarem les ungles. La Magalí ha sortit bramant de l’habitació. Diu que “el Tete, l’Olive, i l’avi Ramon són al cel” i que ella també hi anirà. I quan li diem que falta molt encara i que al cel els podrà abraçar tots, ens diu que “el cel no et deixa respirar. I que si hi vas, ja no en pots tornar”.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.