Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Aquesta mateixa setmana he escrit sobre Julià de Jòdar i el seu discurs al Parlament  de dilluns, les primeres paraules que es van sentir en la nova assemblea legislativa. Hi torno, aquí, a Vilaweb, motivada pel titular que s’hi va posar a la notícia de la seva intervenció en un molt d’agrair vídeo que permet escoltar senceres les seves paraules i, sobretot, com les va dir. Gràcies, Vilaweb, pel vídeo . Dit això, he de dir també que la frase destacada en el titular (“Ja no ens acontenta el pinso: volem sortir de la gàbia”) no trobo que sigui la millor per donar lectura cabal del seu discurs si, com interpreto que a tots ens interessa de debò, volem deixar de ser súbdits ressentits d’una banda i establir, de l’altra, llaços intermediaris amb Espanya (sigui el que sigui, signifiqui el que signifiqui el seu nom) i la comunitat internacional, enllà i tot de la malmesa Unió Europea.

Extrec la noció de “súbdits ressentits” de l’antropòleg Joseba Zulaika, de qui us parlava no fa gaire . En parla en el seu llibre sobre l’Euskadi post-armes Polvo de ETA, que coratjosament va escriure immediatament després de l’alto al foc del 2006, creient-se’l, quan resultaria que a finals d’aquell mateix any ETA el trencava i l’alto el foc no seria permanent i definitiu fins 2011. L’autor ho ha anat reiterant després en més llibres i articles. La noció implica que, si políticament parlant t’expresses un cop i un altre amb queixes continuades contra Espanya no ets, no fas sinó comportar-te com un súbdit ressentit. Que has de passar a una altra cosa, cal que passis a construir allò que bonament siguis com a col·lectivitat, avui, contemporàniament, amb el passat a sobre. En el cas basc, allò que la comunitat basca sigui després de mig segle de lluita armada i anys de terrorisme etarra i de terrorisme d’Estat, allò que indefugiblement cal construir a partir de les cendres, de les ruïnes d’ETA.

En el cas català, què? Que no en tenim, de pols, de cendres, de ruïnes? No i sí. Si ETA es va acabar, poquet a poquet, però ha plegat, va ser gràcies al que Zulaika i el periodista Imanol Murua, a qui podeu escoltar en aquest vídeo , formulen dient que “en el cas d’ETA, la seva voluntat depenia de la voluntat de la seva base social, que en un moment va dir ‘prou’” (text inèdit). A Catalunya, aquesta és la gran diferència i alhora la gran semblança. També tanta gent ha dit prou, des de fa pocs anys. Per a mi l’ANC és l’ACDA: Assemblea Catalana d’Acció Directa, una ben digna continuadora de la llarga tradició d’autogestió del país. S’ha alçat des de les ruïnes que tenim, que són les del Pujolisme, la nostra pols. La cendra que arrosseguem i a partir de la qual ha calgut i cal construir és pujolista. I no desapareixerà d’un dia per l’altre, trigarà molt a desaparèixer. Les ruïnes són persistents,23 ho taquen tot.

És aquí on trobo que Julià de Jòdar, avui polític independent de la CUP, un dels nostres millors escriptors, home de lluita política des de fa moltíssims anys, que ha estat en gairebé totes les batalles per la democràcia des de finals dels anys 50 (quan naixia ETA a Euskadi, precisament) i independentista de primera hora, va dir paraules importants l’altre dia al Parlament.

En reprodueixo les per a mi substancials i substantives: “S’ha estat molts anys ajudant a fer governs a Madrid” –no diu Espanya, i això compta: no és fer servir la part pel tot, sinó la manera de no ser súbdit ressentit, de no parlar d’Espanya com del gran Altre— “, a construir les seves alternatives de poder, però ara ja no en som l’alternativa, sinó l’alteritat.” De Jòdar no va dir en cap moment “nacional” ni tampoc “identitat”, i ho agraeixo: són paraules que entre nosaltres s’han fet servir tant de qualsevol manera que estan rebregades i, a parer meu,  no està gens malament posar-les al congelador una bona temporada, fins que tornin a recuperar sentit.

“Una alteritat”, prosseguia el president de la mesa d’edat dilluns, “que no està restringida a la utopia o al record, sinó que és concreta i factible. I necessària.” Però, va advertir, referint-se al conjunt de la nova Cambra catalana, que “hi ha una alteritat que afecta a la majoria i una alteritat que afecta a les minories. El problema del pa i del treball afecta a la majoria. El problema del patriarcat ens afecta a tots, encara que colpegi les dones. El problema de la salut afecta a la majoria. El problema de l’escola afecta a la majoria. El problema de la cultura afecta a la majoria. El problema de l’escola afecta a la majoria. El problema de la cultura afecta a la majoria. El problema ecològic afecta a totes i a tots”. Va reblar: “Però, en canvi, afecten a la minoria, i els seus interessos, les privatitzacions, els rescats bancaris, o la corrupció.”

Julià de Jòdar no és mai obvi, ens proposa i ens demana que pensem. Som l’alteritat, “i el parlament és un dels llocs on s’ha de construir políticament aquesta alteritat”. L’alteritat, concepte antropològic, vol dir el reconeixement de l’Altre, del diferent de tu, i això té moltíssimes cares que hem d’afrontar, hi tornaré un altre dia. Avui vull remarcar el sentit polític que De Jòdar va donar a la paraula alteritat en relació al reconeixement, amb pèls i senyals, de l’Altre Corrupte i Gestionador i Causant del present desastre socioeconòmic.

Per deixar de ser d’una punyetera vegada súbdits ressentits i ser una societat plenament, tant com es pugui, apoderada.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.