Antígona i Èdip surten de Tebes en el quadre de 1842 de Charles Jalabert.

Fa uns dos mil cinc-cents anys, els ciutadans lliures d’Atenes tenien un gran privilegi. Si més no, els afeccionats al teatre. Entre els múltiples autors que feien públiques les seves composicions, n’hi havia un d’una qualitat extraordinària i una producció ben abundosa, malauradament perduda en gran part. És Sòfocles, autor de set tragèdies imprescindibles que han arribat fins avui. Ara l’editorial Comanegra, conjuntament amb l’Institut del Teatre, les publica en català en un sol volum.

Podrem llegir, doncs, totes seguides Àiax, Les dones de Traquis, Antígona, Èdip rei, Electra, Filoctetes i Edip a Colonos, amb un pròleg de Joan Casas i una nota sobre la traducció a càrrec de Feliu Formosa. De fet, Casas i Formosa són els responsables de les traduccions de les peces que conformen el corpus conservat d’aquest gran clàssic grec.

Sòfocles va viure entre el 496 i el 405 abans de Crist, aproximadament, i va ser un dels tres grans dramaturgs tràgics de l’antiga Atenes, juntament amb Èsquil i Eurípides. Sembla que va escriure 123 peces, de les quals ens han arribat set de completes. Va ser un home d’una longevitat extraordinària i fou amic, per exemple, de l’historiador Heròdot i del gran polític atenenc Pèricles. Entre les seves principals aportacions dramàtiques, hi ha el fet que sol incorporar en les obres un tercer actor, mentre que el cor perd protagonisme. La introducció d’aquest tercer actor complica la trama i permet que hi hagi més contrast entre personatges. Entre les seves principals innovacions temàtiques, Sòfocles va donar importància cabdal al destí.

Actualitzar Sòfocles pensant en la representació

Marina Laboreo és l’editora de la col·lecció ‘Dramaticles’ de Comanegra, on s’ha publicat el volum. Explica: ‘El projecte de publicar una nova versió de les tragèdies de Sòfocles neix quan Feliu Formosa, als tallers de tragèdia de l’Institut del Teatre, conscient de la dificultat d’escenificar les traduccions de Carles Riba, s’atreveix a proposar-ne una d’alternativa per a treballar amb els alumnes. Ell mateix fa una primera versió en vers d’Electra, partint de l’oralitat i pensant en la representació. A partir d’aquí, es decideix de fer-ho amb la resta d’obres i es reparteixen la feina entre Feliu Formosa i Joan Casas. I, per acabar de completar el volum, decidim d’incloure-hi un text introductori de Joan Casas que contextualitza Sòfocles d’una manera esplèndida.’

Joan Casas mateix explica al pròleg de l’obra: ‘El fet és que les grans versions en vers de Riba no han estat objecte mai, si no vaig errat, d’una posada en escena condigna. Les poques vegades que aquests últims anys s’ha plantejat la conveniència de fer pujar a l’escena alguna de les tragèdies de Sòfocles o bé s’ha optat per les versions en prosa del mateix Riba o bé, amb més freqüència, se n’han encarregat versions noves, també en prosa. Crec saber que en Feliu va començar a atrevir-se a proposar una alternativa al treball de Riba per produir un material que li permetés treballar amb alumnes de l’Institut en tallers de tragèdia. En vers. Aquests últims anys jo també m’hi he posat i he burxat en Feliu perquè completéssim Sòfocles. Aquelles habituds a què feia referència Riba fa més de seixanta anys s’han incrementat encara amb noves traduccions en vers català de Shakespeare, en particular les d’en Joan Sallent, i amb traduccions en vers blanc d’altres dramaturgs, com les que el mateix Feliu ha fet de Schiller. Les habituds creades són de lector, però sobretot d’actor i espectador de teatre. Els actors han anat trobant una respiració i una fisicitat als decasíl·labs escènics, els espectadors hi han acostumat l’orella.’

Casas també diu, sobre les versions que tenim a les mans: ‘És veritat que no es tracta de traduccions fetes amb tot el rigor que exigeix la filologia, perquè ni en Feliu Formosa ni jo no som hel·lenistes. Tots dos hem escrit versos, això sí. I tots dos hem estat professors de l’Institut del Teatre, i ens hem hagut d’enfrontar amb la dificultat afegida que suposa per als alumnes la lectura de les tragèdies de Sòfocles en les esplèndides versions mètriques que en va fer Carles Riba, i la dificultat encara més gran que els planteja la seva posada en escena. Les versions que hem escrit les hem establertes a partir de totes les traduccions filològiques de Sòfocles que coneixem, que són unes quantes.’

Sobre la importància d’editar i llegir Sòfocles avui dia, Marina Laboreo diu: ‘Recordo que quan Mouawad va presentar el seu projecte de recuperació de les tragèdies de Sòfocles deia que no s’havia hagut de demanar mai com actualitzar Sòfocles perquè ja era clarament actual. I jo crec que és això: al cap de vint-i-cinc segles, els problemes que suscita són molt vigents i ens interpel·len directament: la llibertat, la responsabilitat, la justícia, l’honor, el poder, la venjança… I un seguit de qüestions sobre la condició humana, en general, que sentim a prop perquè són atemporals.’

Així doncs, no calen gaires més justificacions per a emprendre la lectura d’aquest clàssic que ara podem llegir íntegre en la nostra llengua, en una nova traducció.

Julio Manrique es va convertir recentment en Èdip Rei.

De vegades, quan es té a la mà un volum com aquest, que pot fer respecte a l’hora de començar-ne la lectura, una recomanació especial ens pot ajudar. Demanem a la directora de la col·lecció quina és la seva peça preferida: ‘Calvino deia que els clàssics són aquells textos que sempre tenen alguna cosa a dir o que mai no acaben de dir allò que han de dir. Potser, si hagués de destacar una de les tragèdies, diria Èdip rei, perquè se n’han fet tantes versions i interpretacions –des de Freud a Pasolini, per dir dos noms; és un text que col·lectivament no deixa de créixer i tinc la sensació que sempre podem llegir-lo amb una mirada nova.’

Doncs això, una mirada nova i uns lectors nous esperen aquestes set tragèdies que, després de dos mil cinc-cents anys, ens tornen a arribar juntes en una nova versió catalana. Potser perquè ara els privilegiats som tots nosaltres.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb