Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Això no és cap crítica literària. Són unes impressions sobre l’actualitat. Però a través d’un llibre que parla del passat i del qual reproduiré algunes frases que m’han captivat.

De vegades arribes a la lectura d’un llibre, al coneixement d’una obra d’art o a la visualització d’una pel·lícula que fa temps que roden en un moment de la vida que et fa entendre millor la realitat, vull dir la teva realitat, no l’època a què es refereixen aquelles obres. Em penso que aquesta coincidència majestàtica no es produeix gaire vegades al llarg de la vida. I fa pocs dies em va passar. La Montse s’havia comprat la traducció al català de la novel·la Dora Bruder, de Patrick Modiano. I se la va llegir dues vegades seguides. I em va dir que no me la podia perdre. I tenia raó.

El llibre planteja un encreuament de circumstàncies entre la pròpia vida de l’autor i la de Dora Bruder, una noia jueva en el París ocupat pels nazis a qui Modiano segueix el rastre molts anys després d’acabar morint al camp d’Auschwitz. La història és explicada amb aquella minuciositat que empra l’escriptor francès, i t’encalça el desassossec d’aquella jove que era perseguida pels oficials de la policia francesa pel sol fet de ser filla de jueus. Uns policies que obeïen les ordres del nazisme. I aquella obediència vesànica et transporta a unes altres obediències que coneixes, ni que sigui des de la comoditat de casa teva: les tortures practicades a les comissàries del franquisme i de la “democràcia plena”, que diuen alguns; les hòsties salvatges i els trets per a dispersar manifestants que es van succeint en el temps; totes les obediències fidels que encara veus pels carrers del present per part de gent uniformada…

“Morts des de fa temps, els comissaris i els inspectors que participaven en la persecució dels jueus i els noms dels quals ressonen amb un eco lúgubre i fan pudor de cuir podrit i de tabac fred: Permilleux, François, Schweblin, Koerperich, Cougoule…”

És evident que aquell horror del París ocupat devia ser irrespirable. Sobretot pels que eren perseguits i pels que s’enfrontaven a l’opressió. Després, hi havia els que s’ho miraven i, pitjor i tot, els que tenien la indecència de culpar els que protestaven. Tots els horrors són irrespirables i qualsevol comparació entre ells és poc pertinent. La cosa és com t’enfrontes als horrors que es van repetint al llarg de la història, especialment els que et toca de viure a tu, siguin del grau que siguin; com percudeixen en tu algunes violències legals, perquè aquella persecució que es va produir en el París ocupat (i que Modiano evoca com només ho pot fer la gran literatura) era legal o, pel cap baix, consentida pel poder del moment. I com pot entendre’s que aquesta violència legal tingui tants còmplices que callen (o apunten amb el dit), a pesar de la sang  que es vessa. No és el cas de Modiano:

“Les ordenances alemanyes, les lleis de Vichy i els articles dels diaris no els concedien cap altre estatus que els d’empestats i delinqüents comuns, i per tant era legítim que es comportessin com fugitius de la justícia per sobreviure. És el seu honor. I per això els estimo.”

Jo, en la meva humilitat, també estimo l’honor dels qui criden en contra de les injustícies practicades per la violència legal. Perquè, per més legal que sigui, aquesta violència és il·legítima si es practica contra aquells que justament l’estat hauria de protegir. Ho va dir un altre gran escriptor, Manuel de Pedrolo: “Cal protestar fins i tot quan no serveix de res.” I si aquesta protesta l’encapçala el jovent, sembla que tornem a l’ordre natural de les coses. Perquè qui roba el futur de la joventut no pot esperar que els nens i les nenes es refugiïn impertèrrits i passius davant de les mentides orquestrades per la legalitat: 

“De tant en tant els nens senten unes necessitats més urgents que les dels seus pares i adopten davant l’adversitat una actitud més violenta que la dels adults. I els deixen enrere, lluny, molt lluny. I els pares ja no els poden protegir.”

En el París ocupat hi havia atemptats que organitzava la resistència. Mondiano s’hi refereix. I, molt probablement, també generaven acusacions per part de la gent que mai no vol comprometre’s amb un futur just; aquells que, com avui, prefereixen queixar-se dels contenidors cremats que de les agressions indiscriminades, dels empresonaments, de la brutalitat exercida per uns energúmens que, protegits per la legalitat, practiquen –ells sí– una violència que s’assembla a totes les violències exercides des de temps immemorials per a servar l’estat de les coses i els privilegis d’una minoria.

Dora Bruder és una novel·la, tant se val que el personatge a qui es refereix l’autor sigui real, que ho és, o no. El fet més transcendent és que sigui capaç d’envoltar-te d’atmosferes que et porten al desassossec. Sobretot quan aquest desassossec et resulta familiar perquè l’has percebut o el perceps en la teva vida, en alguns instants en què l’opressió i la injustícia la combaten uns quants mentre uns altres callen o victoregen la violència legal del moment. Sense fer associacions directes entre la persecució dels jueus al París ocupat pels nazis i altres persecucions i opressions. La barbàrie nazi va tocar el sostre de la ignomínia; no se m’escapa que no pots comparar-ho amb res d’això que vivim ara. Però el perfum de la connivència o del consentiment hi és. I la literatura de vegades produeixi aquest fenomen de revelació, ni que sigui –o precisament perquè és– imprecisa o difusa.

“Avui m’adono que em va caldre escriure dues-centes pàgines per captar, inconscientment, un vague reflex de la realitat.” 

PS: Totes les frases que provenen de la novel·la de Patrick Modiano respecten la traducció que n’ha fet Jordi Martín Lloret  per a la versió que ha publicat Angle Editorial.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.