15.09.2020 - 21:50
Ha acabat la Setmana del Llibre en català d’enguany. Una iniciativa necessària, i més en temps d’incertesa com els que vivim. Potser és el moment de fer unes reflexions sobre alguns aspectes aparentment tangencials al món del llibre. I que poden extrapolar-se a tots els àmbits de la cultura dels nostres països.
Començaré pel que sembla una anècdota: fa un parell de setmanes, al noticiari de TV3 del vespre del 1r de setembre, el director, Toni Cruanyes, anunciava un reportatge sobre novetats literàries. Eureka!, vaig pensar, en hores de màxima audiència la televisió pública catalana parlarà de llibres. La decepció, però, va ser fulminant: el reportatge era destinat a anunciar els nous llibres de Dan Brown, Ken Follet i Elena Ferrante. El reportatge en si mateix era un disbarat: mentre que per parlar del llibre de Ferrante, entrevistaven el traductor al català, Pau Vidal, que sempre diu coses interessants, la part dedicada als escriptors anglosaxons era una falca publicitària, ras i curt.
Sembla una anècdota, però no ho és. Els llibres d’autors de best sellers internacionals com Dan Brown i Ken Follet necessiten que TV3 els faci promoció gratuïta? La resposta ha de ser no, rotundament. Tot i que literàriament no és igual, el darrer llibre de la Ferrante, que es deurà vendre força bé en comparació amb alguns altres projectes editorials, ha de merèixer aquesta atenció en hora de màxima audiència? No hi ha llibres d’autors menys famosos, d’editorials que s’han arriscat a l’hora de publicar-los que els aniria molt bé uns segons d’aparició a la televisió?
I encara una pregunta que m’angunieja: aquell reportatge o, almenys la part dedicada a Brown i Follet, tenia una contrapartida econòmica que ignorem? Era un publireportatge encobert? Ho pregunto perquè la premsa cinematogràfica, per exemple, des dels inicis que arrossega un mal: les productores paguen anuncis de les seves pel·lícules, i hi ha una clàusula no escrita en virtut de la qual la revista no farà comentaris negatius d’aquells productes que serveixen per a mantenir-la viva. I des d’aleshores fins avui.
No, no són anècdotes. Cal tenir en compte que TV3 fa temps que va deixar d’incloure en la graella un programa dedicat a la literatura (si no m’erro, des de la desaparició de ‘L’hora del lector‘, i parlem del 2011). Per tant, quin criteri segueixen els informatius de ‘la nostra’ per informar sobre les novetats literàries (o, mutatis mutandis, sobre les estrenes cinematogràfiques de la setmana): si és per compensacions econòmiques d’alguna mena mitjançant un anunci, que ho expliquin; si és per decisions crítiques o per estratègies polítiques, haurien de canviar el criteri de manera radical. Almenys, a mi m’ho sembla: es publiquen moltes traduccions a la llengua catalana d’obres no mediàtiques per editorials que plorarien d’alegria amb una empenta televisiva. Igualment passa amb obres d’autors autòctons, és clar.
I no és tan sols TV3. Si cada mitjà (suplements culturals o seccions de cultura) fes un estudi de quines editorials hi apareixen més sovint –i, per tant, són les més beneficiades– durant l’any, m’hi jugo un pèsol (o un all de Belltall) que hi hauria més coincidències que no ens pensem. Els dies previs a la Setmana del Llibre molts mitjans han emprat una estratègia similar: entrevistar autors i parlar de llibres que tindran assegurada, si més no, la venda d’una primera edició; i, consegüentment, oblidar tot un seguit d’autors i d’editorials que han de fer la seva guerra sense comptar amb la promoció extra que certs mitjans periodístics els atorguen.
He demanat dades a l’Associació d’Editors en Llengua Catalana (editors.cat): el 2018 es van publicar uns 7.700 llibres en català, dels quals uns 1.500 eren pròpiament de creació literària per a adults, per a entendre’ns. No dic, no puc dir perquè no ho sé, que entre aquesta quantitat d’edicions no hi hagi productes literàriament execrables i que valgui més ni esmentar-los. Però tampoc no em puc creure que d’aquests 1.500 llibres del 2018 (a causa de la pandèmia, la recopilació de dades del 2019 es va aturar) tots els bons i dignes de menció siguin dels mateixos autors o editorials que es repeteixen any rere any.
La pregunta s’imposa: hi ha editorials que sempre publiquen llibres bons? I editorials que no l’encerten mai? No, això és impossible. I menys possible encara que s’escaigui que les editorials amb més poder econòmic (potser perquè també publiquen en espanyol) siguin les que, justament, reben més atenció d’aquests suplements o seccions dedicats a la cultura catalana als mitjans periodístics.
De les cent editorials agrupades en l’associació d’editors (un 90% de les que existeixen al territori pancatalà, aproximadament) n’hi ha que probablement mai no han publicat res que hagi merescut uns segons de televisió ni un petit espai en un diari digital o convencional. I si fos així, la qüestió és digna de ser debatuda. Potser m’equivoco, però de vegades els crítics literaris i els directors dels mitjans han de compensar la importància abusiva que tenen algunes editorials (o algunes productores televisives o cinematogràfiques) i han de buscar els petits tresors artístics que sobreviuen en el marasme de l’esforç gairebé artesanal.
Sempre hem de tenir present que si Proust, Joyce o Kafka comencessin avui la carrera literària, en les condicions en què es promociona la cultura, molt probablement s’haurien de dedicar a una altra cosa. Perquè les seves obres han estat fonamentals per a la història de la literatura, de la humanitat, però no anaven adreçades al gran consum.
