‘Sit and talk’ amb barricada de fons

Els titulars sobre l’última enquesta del CEO destaquen que el sí a la independència cau a mínims des de l’1-O. Que ‘s’enfonsa’, celebren alguns, en la línia dels l’11-S que ‘punxen’ cada any des del 2012. El sondatge de la Generalitat treballa a partir d’una mostra de 1.500 persones, i l’expert Joe Brew en revela el truc en un article rigorós: ho deixo en intriga per als qui encara no l’heu llegit, que ja compto que ho fareu.

Per una altra banda, l’endemà del 10-N, en aquesta columna vam dir més o menys que l’independentisme n’havia passat la pantalla. I que passar pantalla, en unes espanyoles, no volia dir res més que assegurar-nos unes xifres que no poguessin ser utilitzades en contra nostra. Doncs té: l’espanyolisme en ple, mentre divendres sucava llesques de pa de quilo amb les dades del CEO, feia veure que l’altre sondatge, el del 10-N, no havia existit, amb els més de cinc milions i mig d’enquestats i els Ns/Nc corresponents. Aquesta omissió interessada és un exemple d’allò a què ens referíem quan dèiem de no poder utilitzar un resultat electoral en contra nostra.

I fins aquí la complaença. Perquè, fet i fet, el CEO estableix un percentatge de suport a la independència molt semblant al del 10-N, salvant les infinites distàncies, però aquesta no és la qüestió. La qüestió és que, per a excusar-ne el resultat, molts independentistes s’esforçaven a subratllar que l’enquesta recollia el sentiment dels catalans abans de la sentència, i que per això sortia desinflat. Cosa que també es deia de les primeres enquestes electorals: que faltava recollir l’impacte de la sentència, aquell esperat revulsiu de conseqüències imprevisibles. I finalment va arribar la condemna dels 100 anys, tan histèrica, històrica, aberrant com s’esperava, i resulta que el 10-N no va marcar cap diferència substancial respecte de l’abril. Com a molt 7.000 vots més, com destaca Andreu Barnils en aquesta seua peça que no puc sinó recomanar.

Respecte de l’estancament, els independentistes que van voler jugar la partida es divideixen en dos grups: els que consideren que les espanyoles només es poden comparar amb unes espanyoles, i els que també ho consideren però que, amb la sentència encara calenta, veien raonable que la ràbia pogués sobreeixir dels carrers i inundar tots els canals possibles de visibilització, incloses les urnes a camp contrari. I no va anar així. Si ho jutgem pel 10-N, la sentència no va existir, com tampoc no en queda testimoni en cap resposta institucional conjunta, un forat galdós en la seqüència de la nostra història. I aquesta és una realitat que sí que se’n pot girar en contra. Si més no, a parer dels que considerem que amb el carrer sol no farem res, que una força no anirà per l’altra.

Aquell refredament institucional que ho va confiar tot a una indignació programada, com qui té hora al dentista, té certes reminiscències en l’eslògan d”eixamplar la base’, la premissa generalment acceptada que si fem bondat i abandonem la iniciativa pròpia esdevindrem irresistibles per a qui, fins ara, no ha trobat motius per dubtar de l’estat espanyol. Tanmateix, l’únic eixamplament de base empíricament demostrable s’ha produït mentre preníem la iniciativa, emparats en la seducció de construir entre tots un país millor, i fins al pic de la unilateralitat de l’1-O. Dos anys després, el moviment acorralat per la repressió i que recula com a resposta ja no és atractiu ni per a si mateix, imagina’t per a algú altre.

El dol per la sentència ha resultat un dol exprés, per a mal o per a bé, i l’independentisme ja mira el futur des d’una nova divisió: els que han passat pàgina de l’1-O, i els que criden ‘1 d’Octubre, ni oblit ni perdó’. Sembla, però, que la majoria podrien adherir-se als tres conceptes de consens que proposà Clara Ponsatí, susceptibles d’eixamplar la base com un camp de futbol: pau, amnistia i autodeterminació. Ara bé, fent un pas més, també cal tenir clar què voldrem dir quan parlem d’autodeterminació en nom de tots: per exemple, si és la manera de dir-nos, cadascú en la mesura que ho pugui assumir, que es tracta de forçar un segon referèndum, ‘si no volies 1-O, dues tasses’, vetllat i validat internacionalment. Tant si hi estem d’acord com si no.

O això, o la mesura que aplegui més força entre l’independentisme. Instruments com el registre ciutadà del Consell per la República, si hagués tingut la confiança del milió d’inscrits que es proposava, permetria de fer ‘assemblees’ en línia i de manera segura, però ara no encetarem el meló de la discòrdia. El cas és que ja és urgent de consensuar l’objectiu tangible –no vull dir full de ruta– per al qual sortim encara a les carreteres i al carrer, un guió clar per a aquest ‘sit and talk’ amb barricada de fons. No res, això últim cavil·lava l’altre dia aquesta humil terrorista, amb els cabells cargolats dins la caputxa i el nas sota un buf, caminant entre trens de camions que cosien la Catalunya del Sud i la del Nord.