21.01.2025 - 21:40
Hores després de la presa de possessió de Donald Trump, ben entrada la matinada als Països Catalans, el seguiment de les notícies per les televisions americanes, especialment de la CNN, va ser, per a mi, un moment definitori, impressionant. No solament en relació amb els EUA, sinó també en relació amb tot això que passa al nostre país.
La CNN ja no és com era, però va donar una autèntica lliçó de periodisme a mesura que els esdeveniments anaven avançant. Especialment a partir del moment que es va saber que Trump amnistiava tots els implicats en l’atac al Capitoli, incloent-hi aquells que van ser condemnats a penes de vint-i-tres anys de presó com a responsables de la violència que va causar cinc morts i centenars de ferits, entre els quals 174 policies.
Anderson Cooper, generalment impertorbable, va representar perfectament l’estupefacció creada per l’alliberament dels catorze dirigents de l’extrema dreta i més participants en l’assalt que havien estat condemnats per la justícia i ja eren a la presó. Abans de la presa de possessió, tant Trump com el Partit Republicà havien negat emfàticament que tinguessen pensat d’alliberar aquests presos. Mentien.
Cooper, concretament, va tenir un moment impagable quan van connectar amb el periodista Donie O’Sullivan a la porta de la presó on els ultres havien de ser alliberats. O’Sullivan va dir, com aquell qui no diu res, que acabava de parlar per telèfon amb Rachel Powell, una de les preses, i que li havia dit que així que la deixassen anar tenia previst d’acudir a un dels tres balls on Donald Trump s’havia de presentar aquella nit. La cara normalment hieràtica de Cooper era tot un poema, com podeu veure en el vídeo que hi ha en aquesta pàgina. Simplement –ho va explicar més tard en el transcurs del mateix programa–, no s’ho podia creure. No es podia creure que fos veritat.
Però ràpidament Cooper va donar pas –i li va demanar l’opinió– a Michael Fanone, un dels policies ferits el 2021 per la gent que Trump acabava d’alliberar. Fanone va perdre la consciència i va tenir un atac de cor després de ser atacat el 6 de gener per Daniel Rodríguez amb una pistola elèctrica a les escales del Capitoli, mentre cridava “Trump ha guanyat”. Rodríguez, de quaranta anys i condemnat per un tribunal a dotze anys i set mesos de presó, era un dels homes que Trump havia posat en llibertat minuts abans.
La reacció de Fanone, que podeu veure en un altre vídeo de la mateixa pàgina, és molt interessant, més enllà dels Estats Units i tot. Perquè quan li demanen si se sent traït per Donald Trump el policia respon que no, que a ell qui l’ha traït és el seu país, és la gent que ha portat Trump a la presidència. Tots els qui l’han votat, va dir, “sabien que vindria això” i tanmateix van intentar de trobar qualsevol excusa bona –l’economia, la guerra d’Ucraïna, la gestió pública…– per votar-lo. Malgrat tot.
I no era per desconeixement. En el llibre War, de Bob Woodward, hi ha un moment clau quan el general Mark Milley diu al periodista que Trump “és la persona més perillosa que hem vist mai: un feixista fins al moll de l’os“. Milley no és un qualsevol. En el moment de la conversa era el cap de l’Estat Major Conjunt, és a dir, l’oficial militar de més rang de l’exèrcit nord-americà. Woodward és conegut perquè quan publica una cita literal sempre té proves, sovint enregistraments. I per aquest motiu quan es va publicar el llibre, l’octubre passat, tothom, tots els diaris, totes les televisions, van parlar d’aquesta caracterització de Trump com a feixista. Ningú no podia dir que no havia estat avisat, i per persones amb credencials públiques.
La lliçó, per tant, és que si votes feixistes, per la raó que siga i fent servir l’argument o la raó que siga, tindràs el feixisme. I potser passaran coses que no t’agradaran ni a tu –molts republicans, per exemple, estan escandalitzats per l’alliberament dels assaltants del Capitoli. Aquest és el valor i la lliçó que, més enllà dels Estats Units, ens aporta a tots la reacció del policia Fanone a la pregunta d’Anderson Cooper.
I és una lliçó important, perquè quan es va publicar l’opinió del general Milley als Estats Units hi va haver una polèmica que es reprodueix ací, no per casualitat.
Molta gent va provar de desqualificar Milley i Woodward explicant, doctament i pontificant en tribunes públiques, que l’expressió “feixisme” tan sols es podia fer servir en referència a la Itàlia de Mussolini i que era un abús aplicar aquell qualificatiu, que, precisament, tothom entén. Era una maniobra ben tòpica, que veiem constantment ací. En anglès, se’n diu gaslighting i consisteix a utilitzar doctament eufemismes o termes alternatius –com ara “nacionalpopulistes” o semblants– per designar tal o tal força política i desviar, així, l’atenció pública de la naturalesa ideològica real, en una maniobra pensada per a fer-la més acceptable socialment.
És una tàctica, en definitiva, que té el propòsit de desconnectar un moviment com el de Trump –o, entre nosaltres, el Rassemblement National, Vox, Andorra Endavant o Aliança Catalana– de les connotacions històriques negatives que tota societat associa amb el feixisme, amagant que les pràctiques i discursos continuen reflectint els elements essencials d’aquesta ideologia. Es tracta d’enganyar l’opinió pública respecte de l’autèntica naturalesa d’aquests moviments fent servir noms i definicions primmirats, com una cortina de fum semàntica destinada a camuflar la continuïtat del feixisme amb una nova etiqueta que es vol més amable i digerible.
Però la qüestió és que si mai guanyen i es posen a signar ordres i decrets aleshores la cortina de fum desapareix, en qüestió de minuts i quan ja és massa tard per a tothom. I aquells votants que han trobat mil i una excuses per a no mirar el perill a la cara es troben que són qualificats, per la gent amb raó i amb raons, de culpables. Són assenyalats com els culpables. N’hauríem d’aprendre.
PS1. Divendres, Fermin Muguruza farà l’únic concret de la ronda de celebració dels quaranta anys als escenaris, al Palau Sant Jordi de Barcelona. Clara Ardévol l’ha entrevistat: “M’han censurat i encausat, m’han intentat posar una bomba, però sóc aquí”.
PS2. Més música. El grup irlandès Kneecap va desfermar una autèntica revolució adoptant el gaèlic com a llengua de les seues cançons de hip-hop. Va arrencar a la part d’Irlanda encara ocupada pels britànics, però el moviment que va suscitar va somoure tot el país. I el món, d’alguna manera, com ho demostra el film acabat d’estrenar i que es pot veure a Filmin a l’estat espanyol i Amazon Prime a l’estat francès. Emma Granyer ens explica la història i la importància del grup en aquest article.
PS3. Avui arriba a judici el cas de la Paula, una de les empresonades per les protestes post-sentència i que s’encara a dos anys de presó perquè no ha volgut acceptar l’amnistia. Us ho expliquem en aquest article.
PS4. Tot això, i molt més, us ho podem oferir amb accés obert i lliure gràcies a la generositat dels vint-i-cinc mil subscriptors de VilaWeb. Si encara no en sou, i us en podeu fer, us demanem que ens ajudeu clicant en aquesta pàgina.
