Kneecap, el grup de hip-hop irlandès que no suporten els unionistes ni el Regne Unit i que ara triomfa al cinema

  • La història d'aquest grup de hip-hop de Belfast ha arribat ara a les grans pantalles amb un film homònim que és, sobretot, una defensa aferrissada de la llengua

VilaWeb
Mo Chara, DJ Próvaí i Móglaí Bap, membres de Kneecap.
21.01.2025 - 21:40
Actualització: 22.01.2025 - 09:20

L’any 1994, el líder i activista en defensa de l’irlandès Gearóid Ó Cairealláin (Belfast, 1957) va voler homenatjar els catòlics irlandesos batejant el seu fill petit a Colin Glen Mass Rock, una gran roca situada al bosc de Colin Glen, al sud-oest de Belfast, on els catòlics irlandesos feien missa d’amagat, fugint de les prohibicions imposades pels anglesos protestants. Però allò que havia de ser un homenatge va acabar essent una persecució de l’exèrcit britànic, que va pensar-se que la celebració del bateig era, en realitat, un camp d’entrenament de l’IRA. Trenta anys més tard, el desembre de l’any passat, Gearóid Ó Cairealláin es va morir, a seixanta-set anys, i deixà un immens llegat en defensa de la llengua a la seva ciutat natal, amb un d’especialment important: que els seus fills creixessin amb el gaèlic irlandès com a primera llengua i amb un fort sentiment de pertinença a Irlanda, malgrat formar part del Regne Unit administrativament. És per això que quan Naoise Ó Cairealláin (Belfast, 1994)fill petit de Gearóid Ó Cairealláin– va començar a fer música, va decidir d’emprar la seva llengua materna: el gaèlic.

Aquest fet anecdòtic –però alhora crucial– del bateig no tan sols va marcar el començament de la vida de Naoise Ó Cairealláin, sinó que també va servir per a il·lustrar el començament del film Kneecap, dirigit per l’anglès Rich Peppiatt i estrenat a la plataforma Filmin a l’estat espanyol i a Amazon Prime a l’estat francès. Narra amb una barreja d’autobiografia i ficció la creació i ascens de popularitat del grup homònim de hip-hop irlandès. El nom, que en anglès vol dir “ròtula”, és tota una declaració d’intencions, perquè també fa referència a l’acció amb què els membres de l’IRA castigaven els enemics: disparar al genoll o a la cama.

VilaWeb
VilaWeb
Un fragment del moment del bateig a Colin Glen Mass Rock del film 'Kneecap'.
Fotografia real del bateig a Colin Glen Mass Rock de Naoise Ó Cairealláin, el 1994.

L’irlandès, una llengua viva i actual

Naoise Ó Cairealláin, seguint els passos del seu pare, va crear un festival de música irlandesa. Allà va conèixer JJ Ó Dochartaigh (Derry, 1990), aleshores professor de secundària, i Liam Óg Ó hAnnaidh (Belfast, 1997). Plegats van crear Kneecap, una banda de hip-hop en gaèlic que ha demostrat que l’irlandès és una llengua viva i actual que, més enllà del folclorisme a què alguns volen cenyir-la, també pot servir per a parlar de drogues, sexe i precarietat, temes recurrents al hip-hop i al rap, i per a descriure la realitat d’aquests tres joves del Nord d’Irlanda. La primera cançó que van publicar va ser C.E.A.R.T.A” –en gaèlic, “drets”– el 2017, i de mica en mica han aconseguit que més i més joves s’interessessin i aprenguessin irlandès, una llengua que tan sols tenen com a nadiua 70.000 persones. I, a més de portar una llengua minoritària dalt els escenaris, omplir sales de concert i tenir més de mig milió d’oients mensuals a Spotify, també han estat capaços de jugar amb la llengua i fer-la enginyosa. N’és un exemple la creació de noves paraules, com ara “snaois”, que vol dir cocaïna, o “capaillín”, que vol dir ketamina.

Ara la història de Móglaí Bap, DJ Próvaí i Mo Chara –els seus noms artístics– fa la volta al món gràcies a la popularitat del film que protagonitzen ells mateixos amb una gran virtuositat com a actors –tan sols van fer classes d’interpretació sis setmanes abans de rodar–, i que va aconseguir el premi del públic al festival de cinema Sundance de l’any passat; ha obtingut sis nominacions als premis BAFTA d’enguany; ha guanyat set premis BIFA, els premis de cinema independent britànics, entre els quals el premi a millor film independent britànic; i ha estat pre-seleccionat per a representar Irlanda als Oscar en les categories de millor film internacional i millor cançó, per “Sick In The Head”.

Populars pel film, la música… i les polèmiques

Fa tot just un any, el trio irlandès va anar a Provo (Utah, Estats Units) a presentar el film al Sundance. S’hi van presentar dalt d’un Land Rover de la PSNI, el cos policíac del Nord d’Irlanda, amb una pintada de color verd on es podia llegir “Kneecap” i portant torxes de fum dels colors de la bandera d’Irlanda. La imatge volia reproduir en viu el mural que prèviament havien encarregat a Falls Road, cor republicà de l’oest de Belfast, en què apareix un cotxe de la policia cremant-se i el text següent: “Nil fáilte roimh an RUC”, és a dir, “els RUC no són benvinguts”. El gest i el grafit van aixecar molta polseguera internacional. El grup fou durament criticat perquè per anomenar el PSNI feia servir les sigles RUC, que corresponen a les forces d’ocupació policíaques del Nord d’Irlanda abans del procés de pau.

VilaWeb
VilaWeb
Els membres de Kneecap arribant al festival de cinema Sundance, dalt d'un cotxe de la PSNI.
Fotografia del mural que el grup irlandès va encarregar a Falls Road.

Precisament el fet de defensar la unió de la República d’Irlanda i criticar l’ocupació britànica al Nord d’Irlanda és allò que els ha fet ser al centre de més d’una controvèrsia política, com ara l’any passat, quan el govern britànic va retirar-los una beca artística de 15.000 euros tot adduint que no donarien suport a “persones que s’oposen al Regne Unit”. Una polèmica que va acabar essent favorable al grup musical, perquè l’alt tribunal de Belfast va donar-los la raó i va acusar d’il·legal l’acció del govern britànic. Fora dels tribunals, DJ Próvaí va assegurar als periodistes que allò mai no havia estat un cas sobre diners sinó sobre llibertat d’expressió, opinió que el grup va refermar i ampliar més tard en un comunicat: “No els agrada que ens oposem al domini britànic, no volen que creguem que Anglaterra no serveix a ningú d’Irlanda. […] No els agrada que ens oposem totalment a tot allò que representen, encarnats ara mateix pel seu armament per al genocidi a Gaza. Va ser una acció de tipus feixista, un intent de blocar l’art que no està d’acord amb les seves opinions, quan un cos independent havia pres una decisió. Els seus tribunals s’han decantat ara a favor de Kneecap, com sabíem que farien. Han provat silenciar-nos i han fracassat.”

Una altra polèmica en què es van trobar envoltats va ser quan la RTE, la radiotelevisió pública d’Irlanda, va censurar-los les cançons per referències abundants a les drogues i pel fet d’anomenar la policia RUC, el nom de l’antiga policia colonial britànica. I també quan, el 2019, van sortir escortats del seu concert pel personal de seguretat de la sala per haver fet càntics en contra del Regne Unit, com ara la cançó “Get Your Brits Out” (en català, “Fes que els teus britànics surtin”), en què parlen d’una hipotètica nit salvatge de diverses figures polítiques del DUP (el Partit Unionista Democràtic), com ara Arlene Foster, Jeffrey Donaldson i Christopher Stalford –“Christy” a la cançó. Foster ha aparegut més d’una vegada en polèmiques de Kneecap, com ara quan el 2019 va protagonitzar un dels cartells promocionals de la ronda de concerts del grup titulada “Farewell to the Union” (“Adeu a la unió”), en què sortia amb Boris Johnson lligats a un coet sobre una foguera.

A més, DJ Próvaí va ser acomiadat de l’institut on treballava el 2019 pel fet de ser membre del grup i per haver ensenyat les natges dalt l’escenari, on duia escrit amb retolador negre “Brits Out”.

Kneecap, doncs, és un grup de música que molesta especialment els unionistes britànics i el govern del Regne Unit, perquè ha demostrat ser molt més que un grup de nois de classe obrera vestits amb xandalls Adidas i Fred Perry que parlen de drogues i sexe a les seves cançons: són tres joves polititzats amb una consciència nacional, cultural i de classe que s’expressa amb un discurs valent i insubmís que ha aconseguit interpel·lar les noves generacions.

Ara podeu veure’n la història quasi real a Filmin, en una obra que ha estat comparada amb grans obres mestres del cinema, com Trainspotting (Danny Boyle, 1996) i que és, entre el tràfic de drogues i la precarietat, una defensa aferrissada de la llengua, com aquest petit –però gran– diàleg que s’hi amaga:

—La gent que escolta rap no parla irlandès.
—Dona’ls una raó.
—Per què?
—Perquè l’irlandès seria l’últim dodo atrapat darrere d’un vidre en un zoo. Es mira, però no es toca. Algú ha de trencar el vidre d’una vegada i alliberar el dodo perquè pugui viure.

Móglaí Bap ho resumeix de manera clara i lúcida en una entrevista a The Guardian, quan diu que la llengua ha de ser per a tothom. “Es tracta de la llengua i la cultura. No té sentit tenir una Irlanda unida si es tracta només d’economia. L’irlandès no és una llengua catòlica o republicana. Els protestants i els unionistes tenen tot el dret de tenir l’oportunitat d’aprendre’l.”

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor