Si voleu saber com ens morirem, llegiu Éric Sadin

Si fos una estrella del rock, tothom el coneixeria. Però com que és un filòsof segur que n’hi ha molts a qui el nom els vindrà de nou. O potser sóc jo, que vull fer extensiva la meva ignorància als altres per no sentir-me tan ase. Però no em fa res de confessar que quan la setmana passada vaig ocupar una de les poques butaques que restaven lliures a la sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès, d’Éric Sadin en sabia poc més que allò que deia el programa de mà i quatre coses llegides en diagonal a la Viquipèdia. L’etiqueta que entre tots li han encolomat, segurament sense consultar-li-ho, és la de filòsof tecnocrític. I si t’agrada bé, i si no ja t’espavilaràs, que la vida moderna és molt complicada i malament rai si no la poguéssim simplificar a còpia d’etiquetes i caricatures.

Cal dir que sí que té un cert aire d’estrella del rock, Éric Sadin. A mig camí entre Adrià Puntí i Andrés Calamaro, per citar-ne dos un xic a l’atzar, però a qui potser no triaríeu d’entrada com a mainaders dels vostres fills, per entendre’ns. Si hi afegim que va pujar a l’escenari amb unes bermudes que es podien confondre amb un banyador i uns mocassins de color carabassa (“he passejat per la ciutat i no he tingut temps de passar per l’hotel a canviar-me”, es va disculpar), no es pot negar que la part més complicada, que és la d’atreure l’atenció del públic els primers minuts, ell ja la va tenir feta d’entrada. Que l’arrencada fos una mica caòtica i que ens digués obertament que tenia son però que ja es deixondiria no va fer més que augmentar el meu escepticisme semicrònic.

Però no: sóc vingut a dir-vos que el filòsof tecnocrític francès em va agradar molt, que té més raó que un sant i la virtut de posar tanta passió en allò que diu, i tant de convenciment, que potser pot aconseguir de canviar hàbits i actituds i tot. I això, tenint en compte que neda a contracorrent i no precisament en un tram d’aigües tranquil·les, té molt de mèrit. Sadin es dedica a estudiar la relació entre tecnologia i societat. La seva teoria, com no podia ser altrament, és que no anem bé, que seria la manera optimista de dir que anem pel pedregar. I que si continuem així potser no ens extingirem com a espècie, però sí que perdrem la nostra categoria d’animals racionals, perquè cedim a marxes forçades la nostra capacitat de percepció, observació, anàlisi i decisió en favor de les màquines. En certa manera, ens morirem com a individus.

La xerrada de Sadin formava part del cicle “Més intel·ligents, més humans?” que organitza l’Ateneu Barcelonès amb la col·laboració de DIPLOCAT, entre més entitats. El punt de partida va ser incontestable: la nostra societat occidental, tecnificada i neoliberal, avança de fa dècades a partir de dos objectius inamovibles. El primer, col·locar les persones (ell parla de cossos) en el lloc i el moment adequats perquè de manera continuada puguin augmentar i optimitzar la producció. El segon, que aquestes persones duguin a terme el màxim nombre de transaccions econòmiques possibles. Produir i consumir, vet aquí la cantarella més bàsica del capitalisme.

Després va fer una repassada històrica als grans avenços dels temps moderns, amb referència al film de Charles Chaplin inclosa, començant per la màquina de vapor, passant per l’electricitat i desembocant en els aparells de càlcul i la informàtica. Simplificant molt, som on som gràcies a aquests invents i alguns altres de col·laterals. Sadin considera que el moment actual és molt greu perquè arribem a uns nivells de determinisme inaudits, amb màquines que ens parlen, que fan veure que ens escolten i que tenen un elevat poder d’orientació coercitiva sobre nosaltres. Si interactuar amb la Siri o l’Alexa ja ens semblava de ciència-ficció, el món que ens obren els xatbots i més andròmines filles de la intel·ligència artificial fa rodar el cap.

Llegint la ment dels qui l’escoltàvem, Sadin va dir que és fantàstic que un aparell ens digui per quina carretera arribarem abans a la nostra destinació, però que el problema global de la indústria digital i dels algorismes és la pèrdua de control de la pròpia vida que impliquen. Fa anys que els poders fàctics analitzen el comportament dels individus per controlar-los i dirigir-los. A vegades amb finalitats polítiques, a vegades amb finalitats econòmiques, sovint amb una barreja d’ambdues. L’única cosa que fan les màquines és facilitar cada vegada més aquesta tasca. La seva predicció és que la intel·ligència artificial acabarà determinant totes les nostres accions del dia a dia i suplantarà la nostra capacitat de decidir. Escarxofats en una butaca, deixarem que una màquina ens triï la música que escoltem, ens encarregui el sopar, ens digui quina sèrie hem de mirar i ens planifiqui l’agenda de l’endemà. Ho escric en futur però ho podria escriure en present.

Sadin ens alerta dels perills, i ho fa de manera vehement, dient “putain” i amb cara d’enfadat, però no té cap solució màgica. L’únic consell que ens va oferir és practicar la dissidència, que tal com està la situació no és només un dret, sinó una necessitat. Pregunteu al ChatGPT si tenim l’obligació moral de desobeir la dictadura dels algorismes per sobreviure; pot ser un bon experiment. I llegiu els llibres de Sadin, que tenen títols tan llaminers com La siliconització del món i La intel·ligència artificial o el desafiament del segle, a veure si també us convenç.